Hi ha un fet clau en la biografia de Joan Puig i Ferreter que, posteriorment, serà present en tota la seva obra: les circumstàncies del seu naixement. Puig va ser engendrat arran de la violació de la seva mare per part d’un oncle seu, un terratinent adinerat que no el va reconèixer mai com a fill (Casacuberta, 2001, p. 20).

Puig va néixer a la Selva del Camp l’any 1882 i va estudiar el batxillerat a Reus. A quinze anys va començar a orbitar el grup de la bohèmia negra modernista de Josep Aladern, on va fer públics els seus primers escrits, principalment poesia de marcat caràcter romàntic. Amb disset anys, i després d’un intent de suïcidi, es va traslladar a Barcelona per cursar momentàniament els estudis de farmàcia. De seguida va entrar en contacte amb l’ambient literari i artístic de filiació anarquista, és a dir, la colla que era a l’antípoda de Josep Carner (Arnau, 1980, p. 5). Una mostra d’aquesta primera etapa de producció poètica apareix a l’Antologia de poetes catalans moderns (1914) d’Alexandre Plana, un volum que va rebre molta atenció i que va situar Puig i Ferreter en el mapa literari català.

Del 1903 al 1905 Puig va anar i tornar de França sense establir-hi una residència fixa. Així com molts dels seus companys de generació van canalitzar la certesa de no encaixar a través del suïcidi, ell va trobar la solució fugint (Arnau, p. 6). L’any 1905 va tornar a establir-se definitivament a Barcelona, on va treballar de periodista en diversos diaris i publicacions periòdiques com ara La Vanguardia, La Tribuna, Joventut, Pàtria Nova o La Campana de Gràcia, la qual va dirigir a partir de l’any 1932. Durant aquella època va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i va començar a escriure teatre. A pesar de les queixes i els laments de Puig, que es considerava un incomprès, va tenir el reconeixement del públic teatral barceloní de ben jove amb les seves primeres estrenes, com Aigües encantades (1908) i la primera versió de La dama enamorada (1908), apadrinada i impulsada per Adrià Gual en el moment que era el director de la Nova Empresa del Teatre Català. Durant aquests anys de joventut va traduir peces com Els menestrals de Maksim Gorki o El mercader de Venècia de William Shakespeare. Amb vint-i-sis anys, doncs, ja era saludat com un dels noms destacats de la dramatúrgia catalana moderna (Casacuberta, 2001, p. 21).

En aquesta primera etapa, d’influència clarament escandinava i russa, Puig va apostar per una estètica modernista agosarada en la qual, a banda dels títols citats, també podem incloure Arrels mortes (1906), Drames d’humils (1909) o El gran Aleix (1911), i que va teoritzar en la cèlebre conferència «L’art dramàtica i la vida» pronunciada al Teatre Novetats (1908). Puig, però, volia guanyar-se la vida escrivint, així que a partir de la segona meitat de la dècada de 1910 va fer un gir en la seva producció escènica per complaure el públic burgès i va publicar i estrenar comèdia i teatre poètic i sentimental com La senyora Isabel (1917), Garidó i Francina (1917), Si n'era una minyona... (1918) o La dama de l'amor feréstec (1921).

En aquesta segona etapa va començar a conrear la narrativa, la qual va anar guanyant més pes en la seva producció fins que l’any 1923, amb Un home genial, es pot afirmar que va tancar la seva obra dramatúrgica, desenganyat perquè el teatre s’havia convertit en una indústria on no es buscava cap «satisfacció espiritual», però també perquè sentia que «li venia estret» (Gallén, 1987, p. 422). A partir de l’any 1925 va dedicar els seus esforços gairebé en exclusivitat a la novel·la, gènere en el qual va obtenir més reconeixement, tot i que també va escriure poesia i va publicar diversos volums de dietaris i memorialístics.

La seva peripècia vital, però, tot just acabava de començar. L’any 1928, Puig va assumir el càrrec de director literari de la col·lecció «A tot vent» de la jove editorial Proa. Aquell mateix any, i envoltat de polèmica, va guanyar el Premi Crexells de novel·la que atorga l’Ateneu Barcelonès. Va continuar publicant a la premsa periòdica articles sobre teatre, art i literatura i a partir de l’arribada de la Segona República es va dedicar a la política dins les files d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit pel qual va ser diputat al Congrés espanyol i al Parlament català. Durant aquells anys la seva producció literària va quedar en un segon terme, malgrat que l’any 1934 va publicar un dels seus títols més lloats, Camins de França, novel·la basada en els seus anys de vagareig juvenil en territori francès. En esclatar la Guerra Civil va ser nomenat conseller d’assistència social per un període breu. Mentre ostentava aquest càrrec va viatjar a París per negociar la compra de material bèl·lic per a la Generalitat; arran d’aquest afer va ser acusat de corrupció, fet que més endavant maleiria el seu exili francès i el mantindria aïllat de la resta d’exiliats. Puig, que va negar les acusacions, engegà un projecte novel·lístic monumental de dotze volums, El pelegrí apassionat (1952-1977) en el qual, en part, va provar de defensar-se del que ell considerava una difamació. Els últims anys de la seva vida, establert a París i força dèbil de salut, a banda de ser ministre de justícia del govern republicà exiliat del 1952 al 1954, es va dedicar a deixar corregit i editat el cicle novel·lístic del pelegrí, que va acabar publicant Proa des de Perpinyà. L’any 1956 va morir a París.

El teatre de Puig, per bé que consta de les dues etapes comentades anteriorment, forma part dels primers anys de la seva producció artística: recordem que l’abandona la primera meitat de la dècada dels anys vint i que continua escrivint fins que mor l’any 1956. En aquesta etapa, la influència d’Ibsen i Dostoievski són evidents, i els seus drames representen el paroxisme del corrent modernista de començaments de segle XX. Puig defensava que si bé el teatre permetia connectar amb el gran públic, això no havia de comportar que l’artista hagués de cedir davant de les exigències de la multitud: l’artista havia de ser una figura totalment independent, era un visionari, un heroi, un messies i un pastor del ramat (Casacuberta, 2001, p. 21). L’artista tenia el deure «d’individualitzar la massa amorfa, gregària i grisa» (Casacuberta, 2001) i aquest era el propòsit que guiava l’autor. Aigües encantades, probablement la seva peça més celebrada, tractava justament el conflicte inevitable entre la figura de l’artista o intel·lectual i el seu entorn social

Més enllà d’aquest vessant modernista, Puig és valorat per la seva habilitat a l’hora de ficcionar les vivències tumultuoses d’una personalitat torturada, «capaç de transcendir literàriament la vida fins a la desmesura» (Foguet, 2003, p. 51). Amb la seva producció escènica, l’autor va voler trencar conscientment amb la tradició de la Renaixença i encetar la «renovació de l’escena catalana amb una dramatúrgia forta i humana» (Foguet, 2003, p. 91), prenent com a referència les innovacions del teatre europeu de marcat impacte moral. Més que una reinvenció formal, el que va aportar el teatre de Puig a l’escena catalana va ser una sacsejada en l’àmbit de les idees i les convencions socials (Foguet, 2003) a fi de remoure la consciència d’un públic que considerava adotzenat.

Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes

Col·leccions

Enviaments recents