Les garses

Comèdia de l’autor modernista Ignasi Iglésias.

Les garses (la grafia del títol en les fonts prefabrianes pot variar entre Les garces i Les garçes) és una comèdia escrita per l’autor modernista Ignasi Iglésias l’any 1905. Va ser duta a escena al Teatre Romea per Jaume Borràs el novembre del 1905 i simultàniament se'n va estrenar la versió castellana al Teatro de la Comedia madrileny (Las urracas. Comedia en tres actos en prosa, traduïda per Antonio Palomero i publicada aquell mateix any a La Novela Cómica). L’obra també va ser estrenada a Buenos Aires, a Bolonya i al Théâtre du Palais Royal de París l’any 1911, traduïda per a aquesta ocasió com a Les pies per Georges Billote.

La peça narra la història de Pelegrí, el barber d’un poble inspirat en Sant Andreu de Palomar, que sempre ven participacions de la Grossa de Nadal a la seva concurrència. Quan el fill de Pelegrí arriba de Barcelona, li comunica que el seu número és l’afortunat; aquest fet, però, serà el començament de disputes i baralles entre una comunitat que anteriorment s’avenia bé.

Les garses va ser un èxit internacional pel que solien ser els barems del teatre català de començaments de segle XX, sobre tot arran de la bona acollida que va rebre la versió francesa. Les garses es va convertir en «una de les obres del repertori teatral contemporani català de més impacte en el públic i la crítica internacional» (Martori 2001, p. 24).

Més enllà de la seva repercussió, l’obra marca un punt d’inflexió en la producció teatral d’Iglésias. El protagonisme continua recaient sobre la classe obrera, però canvia el tractament: Iglésias comença a allunyar-se del teatre d’idees que havia cultivat fins aleshores per acostar-se a una proposta de tall més naturalista. El tancament de l’obra és típicament moralitzant: Pelegrí acaba llançant els diners de la seva part del premi a la massa corrompuda per l’ambició per tornar a dedicar-se al seu ofici. Així doncs, Iglésias acaba fent-hi una defensa de l’esforç i el treball honest davant els arribismes i la confiança en l’atzar com a motiu de progrés social.