Carles Grassi Techi

Fill d’un professor d’oboè italià. Com a conseqüència de la situació política de principis de segle, la família marxà a Itàlia quan encara era nen; allà començà els estudis d’oboè amb el seu pare, que continuà després del retorn a Barcelona al cap de poc temps. Amb tretze anys ocupava les places de violí i arpa a l’orquestra del teatre de la Santa Creu. Amb divuit anys guanyà la plaça d’oboè a la mateixa orquestra, que compaginà amb la d’arpa. Substuí el seu pare com a músic major a la Banda del Regiment d’Artilleria de Barcelona. El 1855 obtingué la plaça de primer oboè de la Real Capilla de Madrid i el 1857 consta com a professor d’oboè al Conservatorio de Madrid. Anys a venir fou director de la Banda del 5è Regiment d’Artilleria de Madrid. Morí el 1886 a Madrid.

Grassi ha passat a la posteritat, majorment, com a virtuós de l’oboè. Paralel·lament, però, desenvolupà també una faceta de compositor. En un moment de forta agitació política i influït pels aires de renovació del panorama operístic dels anys trenta i quaranta del segle XIX (amb Mercadante i el primer Verdi al capdavant i en plena disputa entre el Teatre del Liceu i el Teatre Principal), arribà a estrenar Il proscrito di Altemburgo el 1843, amb llibret de la seva germana Àngela. Amb motiu del naixement d’Isabel II, el 1852 l’Ajuntament de Barcelona li encarregà un Himno per a quatre orquestres, que li reportà gran èxit. Fou també l’autor d’una missa en honor a Santa Bàrbara.