Romy & July

En aquesta adaptació coreogràfica de la tragèdia shakespiriana, Ramon Oller pren de referència la partitura de Serguei Prokófiev, però també inclou passatges de l'òpera de Charles Gounod i la simfonia coral d'Héctor Berlioz. El muntatge musical el va realitzar José Antonio Guitiérrez, i l'escenografia i el disseny de vestuari, Ignasi Cristià i Mercè Paloma. En aquest adaptació iconoclasta el coreògraf situa la història en un abocador i converteix els dos amants en indigents. Els elements d'atrezzo i els objectes i les línies dibuixades amb guix serveixen per delimitar els espais i les escenes, que sovint es desenvolupen simultàniament. La trobada entre els dos amants succeix durant un partit de futbol. Oller atribueix un objecte característic a cada personatge: a Romy, les flors, i a July, l'escala.

Ramon Oller va ser guardonat amb el premi Ciutat de Barcelona el 1998 per aquesta posada en escena i va ser nominat al premis Max. Després de l'estrena de Barbacoa pasional, primera versió de l'adaptació estrenada al Festival Grec el 1996, el Teatre Poliorama va apostar per una nova versió, millorada i rebatejada com a Romy & July. L'obra va obtenir un èxit aclaparador tant de públic com de crítica, i el 1998 va ser remuntada per la prestigiosa companyia holandesa Introdans, que la va mantenir uns anys en repertori. El 2005 Oller va tornar a coreografiar la seva versió del clàssic i la va reestrenar amb el títol Romeu & Julieta al teatre Poliorama.

Com és habitual en l'obra coreogràfica d'Oller, el coreògraf fusiona la tècnica Limón i la dansa clàssica, i malgrat tractar-se d'un drama, les accions són tractades sovint des de la comicitat. La combinació de l'humor i el lirisme és un recurs clau en la factura d'Oller, com és el pastitx i l'estètica kitsch. Per exemple, quan Romy surt disfressat de conillet rosa. La posada en escena evoca imatges d'altres directors i coreògrafs. En els passos de dos es poden veure portées que recorden els de la versió de Kenneth MacMillan (1965), així com referències al musical West side story (1961), de Jerome Robbins, o la pel·lícula de Baz Lurhman (1996). El crític de La Vanguardia, Joaquim Noguero, conclou: «La revisión de la pieza de reperotorio se ha convertido en su vez en repertorio: todo un clásico contemporáneo» (Noguero, 2005). A partir d'aquesta obra Oller també estableix les bases estètiques per a l'adaptació d'altres clàssics que revisita posteriorment, com Carmen (2003), Madama Butterfly (2006) o Bernarda Alba, Bendita (2006).