El pati blau

L'octubre del 1902 Rusiñol va decidir recuperar un conte seu titulat «El pati blau», recollit a Fulls de la vida (1898), i adaptar-lo a una forma teatral amb el mateix títol. Tot i que va mantenir el tema i la història de la narració, va potenciar els elements sentimentals de la relació amorosa i accentuà el to tràgic del final, concessions que l'apropaven al gran públic.

Els dos actes del drama s'estructuren al voltant de l'idil·li que protagonitzen Agna-Rosa, una adolescent malalta que no pot sortir més enllà del jardí de casa seva, i Jacinto, un jove pintor, alter ego de l'autor, que queda encisat pel blau de les parets del pati i per la bellesa de la moribunda. El personatge de Maria, que en el conte era la germana d'Agna-Rosa i que en aquesta versió n'és la mare, fa de confident de l'enamorament de la filla, alhora que expressa un dolor resignat respecte de l'egoisme de l'americano don José, un parent que els vol usurpar la propietat a canvi d'una ajuda econòmica interessada. El metge, un personatge que Rusiñol introduí en la versió dramàtica, fa de contrapunt al discurs ètic i estètic de l'artista, tot retraient-li la seva exaltació «vaga» davant l'efímer. Per contra, Jacinto se sap «esclau de lo que fuig» i, atret per la mort, pinta el retrat de la noia, com una flor marcida a punt de desaparèixer del pati blau o del fons del quadre.

Amb El pati blau Rusiñol renunciava al simbolisme i es decantava al sentimentalisme, en un procés, irreversible, d'acostament al gran públic. Una part de la crítica de l'època l'acusà d'amanerament i vulgaritat per l'ús de recursos poc honestos en aquest sentit, i l'autor se'n defensà, indirectament, en el pròleg del Llibre del dolor, en el qual proposava l'«eclecticisme militant» i la llibertat de l'artista a l'hora de trobar «cordills de simpatia» per comunicar-se amb els destinataris de les seves obres. Els elements costumistes i de melodrama constaten la significació transitòria d'El pati blau dins la producció literària de Santiago Rusiñol i marquen diferències rellevants amb El jardí abandonat (1900), obra amb què manté, d'altra banda, alguns punts de contacte (Casacuberta: 1997). Així com en el quadre poemàtic Rusiñol plantejava una possible conciliació entre la prosa i la poesia, a El pati blau la realitat s'imposa clarament al món ideal. La frivolitat de l'americano quan vol adquirir el quadre per poder ensenyar el pati a possibles compradors, així com el seu darrer somriure cínic, són mostres d'aquesta visió novament pessimista de la relació entre l'artista i la societat.

El pati blau s'estrenà la nit del 12 de maig del 1903 al Teatre Romea a càrrec de la companyia d'Enric Borràs, després que s'haguessin suspès les representacions de la polèmica L'hèroe. La sala s'emplenà de defensors i detractors de Rusiñol i l'obra estigué a la cartellera durant cinc mesos.