Nicolau Guanyabens i Giral

Guanyabens inicià la seva formació musical a la capella de música dels escolapis de Mataró i, posteriorment, al cenacle del mestre Jaume Isern. De manera autodidàctica estudià flauta i guitarra, instruments dels quals assolí un domini avançat, i amplià els seus coneixements de composició gràcies al mètode de la Geneuphonia, de J. Virués Spínola. A banda de músic, Guanyabens fou pilot de la marina mercant, home de comerç i, a partir de 1871, metge homeòpata, professions que alternà amb la música al llarg de la seva vida. Es considera un dels introductors de l’homeopatia a la Península. Progressista declarat, fou activista liberal, demòcrata i republicà i, durant un període de la seva vida, redactor d’El Liberal. De mare mallorquina, visqué una temporada a Palma, ciutat on morí anys més tard, després d’haver retornat a Mataró. Tingué certa fortuna com a comediògraf de peces d’un sol acte.

La producció musical de Guanyabens es concentra sobretot a les dècades centrals del segle xix. Fou autor de peces per a piano, entre les quals destaca La calma (1858); nombroses adaptacions de cançons populars, algunes d’elles pensades per ser interpretades en el marc de les caramelles; dues obres de caràcter simfònic; cinc sarsueles en castellà i una en català, i set peces de música religiosa, entre les quals un Rèquiem, interpretat, sembla ser, pocs dies després de la seva mort a Mataró. Més enllà del seu paper com a revitalitzador de la música popular, la seva obra major fou l’òpera Arnaldo di Erill, estrenada al Liceu, amb llibret en italià de Joan Cortada. Tot i que, per influència del seu mestre Isern, el model operísitc és encara l’italià, proper a Donizetti i Bellini i d’estil belcantista, la introducció d’un tema històric pròpiament català apunta al canvi de tendència que es va produir a mitjan segle xix, a la recerca d’un llenguatge menys dependent i amb més personalitat nacional. El tema de l’òpera, ambientada al segle xiv a cavall de les corts de Pere III el Cerimoniós i Jaume III de Mallorca, és coincident amb els postulats del romanticisme historicista de la Renaixença de recuperació d’un passat medieval perdut.