No hablaré en clase

No hablaré en classe és el tercer espectacle de la companyia Dagoll Dagom i el primer de creació pròpia després d’haver escenificat poemes de Rafael Alberti i de Joan Salvat Papasseit a Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos i Nocturn per a acordió, respectivament. Es tracta d’un muntatge col·lectiu amb dramatúrgia de Joan Ollé i Josep Parramon que pren com a material textual base les lliçons que s’impartien a l’escola en l’assignatura de Formación de Espíritu Nacional, entre els anys quaranta i seixanta. Aquest material textual base va des de les cartilles escolars, llibres de catequesi i llibres de text fins als cants gregorians i himnes de la postguerra espanyola. El muntatge resultant no s’estructura segons una narrativa lineal, sinó que es proposa reproduir en l’escena l’ambient concret d’una època en forma de memòries col·lectives. 

No hablaré en clase va ser prohibida l’any 1976 pel Ministerio de Información y Turismo. L’obra es va poder estrenar l’any 1977 després d’haver-ne canviat el nom dels personatges i el títol  (Pa amb oli i sucre i altres lletanies, que seria el subtítol de la peça per a la posteritat). Tot i haver passat la censura, les representacions de No hablaré en clase van estar marcades per les amenaces constants de grups feixistes. En les representacions a la Sala Cadarso de Madrid, les amenaces es van convertir en fets: la sala va ser atacada amb un còctel molotov, sense que provoqués cap ferit.

No hablaré en clase va ser una de les peces més emblemàtiques de la Transició espanyola. A l’estil d’Amarcord de Federico Fellini (1973), reproduïa amb una barreja d’amargor i nostàlgia un seguit d’històries iniciàtiques sota un context dictatorial. Crònica impressionista del que suposava ser un infant en els anys més durs del nacionalcatolicisme, No hablaré en clase va convertir-se en una de les manifestacions artístiques que va encapsular l’esperit d’un època. Aquesta peça va ser al teatre el que el llibre de Manuel Vázquez Montalban, Cien años de canción y music hall, a la literatura, o la pel·lícula de Basilio Martín Patino, Canciones para después de una guerra, al cinema. L’èxit de la peça, que va comportar una gira per tot l’estat, va conduir a la consolidació i la professionalització de la companyia.