Eduard Nicol

Eduard Nicol va estudiar filosofia a la Universitat de Barcelona, on va formar part de l’Escola de filosofia de Barcelona, juntament amb d’altres pensadors com Jaume Serra i Húnter o Joaquim Xirau, i de la qual va ser membre del sindicat d’estudiants. Nicol no provenia d’una posició social acomodada i sempre va haver de compaginar els estudis i la docència amb feines periodístiques i del món editorial. Va escriure crítiques teatrals i musicals en revistes com La Veu de Catalunya, D’Ací d’Allà o Revista de Catalunya, va treballar de secretari per a la Fundació Bernat Metge i va participar en el Diccionario de la Música ilustrado (Cuscó, 2019, p. 191). Va completar els seus estudis a Madrid, on va coincidir amb filòsofs com José Ortega y Gasset i Xavier Zubiri. L’any 1933 va començar a impartir classes a l’Institut Salmerón, d’on va acabar sent director, i va ser nomenat catedràtic de filosofia a la Universitat de Barcelona. També va ser professor de la Universitat Autònoma de Barcelona del 1934 al 1939, any en el qual es va haver d’exiliar a Mèxic arran de la persecució franquista. Allà, després d’haver validat els estudis i haver-s’hi doctorat, va ser professor de la Universidad Nacional Autónoma de Mèxic, va fundar la revista Filosofía y Letras, l’Institut de Recerques Filosòfiques de la mateixa universitat i va fundar i dirigir l’anuari internacional de filosofia Dianoia. Va formar part de la Comunitat Catalana de Mèxic i va col·laborar amb diverses publicacions de l’exili. Tota la seva obra filosòfica va ser publicada a Mèxic, on va morir l’any 1990. Abans de la seva mort, però, va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i va rebre la Gran Creu de l’Orde Civil d’Alfons X el Savi.

Eduard Nicol ha estat un dels filòsofs i historiadors de la filosofia catalans més rellevant del segle xx, a l’altura d’un Josep Ferrater i Mora. Pel que fa a la seva connexió amb el teatre català, Nicol, individu inquiet, treballador i dinàmic, va participar activament de la vida cultural barcelonina, especialment de la teatral i musical, des de la segona meitat de la dècada dels anys vint del segle xx fins que va haver d’exiliar-se a Mèxic l’any 1939. Va escriure crítiques i ressenyes de les estrenes teatrals en publicacions periòdiques com Revista de Catalunya, on col·laborava a la secció «El teatre», Mirador, La Veu de Catalunya i sobretot a D’Ací d’Allà, on tenia una secció titulada «L’escena». Es va posicionar públicament a favor de l’Associació de Teatre Selecte, entitat creada l’any 1929 que volia promoure la renovació escènica i la recerca avantguardista davant l’omnipresència d’un teatre comercial que es considerava empobridor (Foguet, 2024, p. 61).