Merope

Domènec Terradellas va formar-se a Catalunya però va rebre la influència de la música italiana de manera directa a partir del 1732, quan es traslladà a Nàpols per estudiar amb Grego i Durante. L'èxit de Merope fou tan esclatant que se li va oferir el càrrec de mestre de capella de l'Esglesía degli Spagnoli de Roma, on va romandre un parell d'anys per provar després l'èxit com a autor d'òperes a Londres i a París. A causa del seu èxit tingué una vida molt agitada i se suposa que va morir de manera violenta i llançat al Tíber.

Mérope és una de les seves òperes de major transcendència. Seguia un tema clàssic de molta difusió en aquells temps que competia amb òperes homònimes amb la signatura de Gasparini, Orlandini, Predieri, Giacomelli, Jomelli, David Pérez, Sciroli o José Scarlatti. Hi dominen els temes mitològics i heroics, al costat dels temes pastorils i cavallerescs, dotats pel compositor de gran força dramàtica, a mig camí entre l'òpera barroca, farcida d'àries, i l'òpera clàssica, d'influència napolitana, en la qual s'albira la voluntat de descriure sentiments. Gràcies a l'èxit, fou donada al Teatro Formagliari de Bolonya el 1744.

Robert Gerhard va fer-ne el 1936 una transcripció a partir de les fonts documentals existents, que va ser publicada el 1951. El 1956 va fer-se'n una representació al Jardí dels Tarongers amb l'Orquestra Clàssica de Barcelona sota la direcció de Josep Sabater i, al Teatro Real, el febrer del 1979 per un elenc format per Ángeles Chamorro, Manuel Cid, J. Molina, P. Pérez Íñigo, I. Rivas, C. Sinovas i A. Leoz, sota la direcció de M. Roa y A. Gutiérrez.

La Mérope és un exemple de la vitalitat compositiva del seu autor i de la vinculació de Catalunya amb el món operístic italià i els seus tòpics arcaïtzants. Com la major part del repertori barroc del moment, ha passat desapercebuda en l'actualitat a causa de l'abundància de repertori a recuperar.