La Setmana Tràgica

Peça de creació col·lectiva representativa del teatre independent dels anys setanta.

Lluís Pasqual és qui va muntar La Setmana Tràgica per al grup de l’Escola de Teatre de l’Orfeó. Es va estrenar al teatre L’Aliança del Poble Nou el gener del 1975. La dramatúrgia era del mateix Pasqual a partir d’un procés de creació col·lectiva junt amb els membres de l’escola de teatre, la música va ser composta per Josep Arrizabalaga, el vestuari i l’escenografia van anar a càrrec de Fabià Puigserver i va comptar amb l’assessorament de Guillem-Jordi Graells. Pasqual, en aquell moment, es trobava influenciat pel Théâtre du Soleil d’Ariane Mnouchkine que recentment havia vist a París; en especial, per la manera com la creadora francesa havia dut a escena els fets històrics de la història francesa en les obres 1789 i 1793. A La Setmana Tràgica, Pasqual va voler fer una equivalència amb els fets ocorreguts a la Barcelona l’estiu del 1909. L’elecció del fet històric no és a l’atzar: segons la visió de Pasqual, la Setmana Tràgica sintetitzava la dialèctica entre esperances i frustracions pròpia de la història catalana recent. El muntatge de Pasqual, marcadament coral i amb els actors interpretant més d’un personatge, adoptava alguns dels recursos de Mnouchkine, com la fragmentació en quadres breus combinant el focus en l’estrat popular i el dels dirigents, així com del teatre documental dels seixanta. La Setmana Tràgica va guanyar el Premi de la Crítica Serra d’Or a millor espectacle teatral.

La Setmana Tràgica va ser un èxit de públic sonat, insòlit per a una proposta de teatre independent i molt simptomàtic de la transformació que s’estava produint en l’àmbit teatral, tant en la creació com en la recepció de les noves propostes: l’obra s’havia programat a L’Aliança del Poble Nou per tres dies i va acabar estant en cartell deu mesos, a banda de girar per diversos teatres catalans. Però més enllà de l’èxit de públic i l’adaptació de les propostes de Mnouchkine i del teatre documental a la història local, aquesta peça va ser especialment important perquè va marcar l’inici de la relació entre Lluís Pasqual i Fabià Puigserver. Arran d’aquesta col·laboració, tots dos van coincidir que els calia un espai propi d’exhibició, amb taller escenogràfic i de vestuari. D’aquesta necessitat compartida va acabar naixent el Teatre Lliure.