Festival d’Òpera de Butxaca

Festival d’òperes de petit format i nova creació que va néixer com a Festival d’Òpera de Buxaca al Teatre Malic i que, després d’uns anys en suspens, va renéixer com l’actual Òpera de Butxaca i Noves Creacions (ÒBNC).

El Festival Òpera de Butxaca va ser creat l’any 1993 pel titellaire Toni Rumbau al desaparegut Teatre Malic, a tocar del Mercat del Born de Barcelona. El Teatre Malic va ser un espai de dimensions reduïdes (prop de seixanta butaques) impulsat per la Companyia de Titelles La Fanfarra, en aquell moment formada per Toni Rumbau, Mariona Masgrau i Eugenio Navarro. El festival va néixer per iniciativa de Rumbau qui, l’any 1992, va fer-se càrrec en solitari de la direcció artística de la sala, amb el propòsit d’impulsar i crear un espai per a l’exhibició d’òperes de petit format i nova creació. A partir de l’any 1995, el festival va ampliar els espais d’exhibició a d’altres ciutats catalanes i de la resta de l’estat, com Madrid i Santiago de Compostel·la, i va poder estrenar una producció pròpia a la ciutat italiana d’Alessandria. A partir de l’any 1997, el Festival d’Òpera de Butxaca també va ocupar altres sales de Barcelona a banda del Teatre Malic, com van ser el Teatre Artenbrut, la Sala Beckett, el Mercat de les Flors, el CCCB o el Versus Teatre.

L’any 2002, el Teatre Malic va tancar i el festival va cessar l’activitat fins a l’any 2004, quan va tornar a organitzar-se ara a càrrec del Centre d’Iniciatives del Teatre de les Arts, amb la direcció artística de Toni Rumbau i la gerència de Dietrich Grosse. Aquesta segona etapa va durar fins l’any 2008, quan el festival va anunciar que interrompia la programació a causa de les desavinences amb l’Institut d’Indústries Culturals del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

El 2012 el festival va reprendre la seva programació rebatejat com a Òpera de Butxaca i Noves Creacions. Va conservar Dietrich Grosse com a gerent i va incorporar el dramaturg i director Marc Rosich a la direcció artística. En aquesta tercera etapa, l’espai La Seca es va establir com el teatre de referència del festival, tot i que va ampliar la col·laboració amb altres espais i institucions tan de la ciutat com del país. És en aquesta nova etapa que el festival va produir i estrenar òperes de gran format en el circuit internacional en teatres i festivals com el Theater Basel suís, l’Oper Halle i el Musiktheatertage Wien de Viena o el Neuköllner Oper berlinès. També estrena noves produccions en espais com el Gran Teatre del Liceu o el Teatre Lliure i en festivals com el Castell de Peralada.

Així doncs, agrupant els vint-i-cinc anys d’història de les tres etapes, el festival ha produït trenta òperes noves, n’ha exhibit setanta-sis i ha convocat un total de 35.000 espectadors. Amb tot, la nòmina de creadors que han participant en les produccions tant del Festival d’Òpera de Butxaca com en les d’Òpera de Butxaca i Noves Creacions parla per si sola: compositors com Enric Palomar, Raquel García-Tomàs, Joan Magrané o Jordi Rossinyol; dramaturgs i llibretistes com Albert Mestres, Marc Rosich, Ana María Moix, Enric Casasses o Víctor Sunyol i directors i creadors com Carles Santos, Xavier Maristany, Xavier Albertí, Jordi Oriol o Helena Tornero.

El Festival d’Òpera de Butxaca és una de «les propostes més originals i creatives del panorama líric català de les darreres dues dècades» (Morgades, 2012). Ha estat un laboratori per a compositors, creadors, dramaturgs i llibretistes catalans per experimentar amb el gènere operístic, però també un trampolí per accedir a teatres de gran format, com va ser el cas d’Enric Palomar i Agustí Charles. El festival s’ha caracteritzat pel fet de ser una espai per al conreu de l’avantguarda per a nous creadors i per privilegiar l’autoria catalana, tant la novella com la consolidada (Radigales, 2008, p. 52). També és un tret habitual que les propostes que s’hi programin obrin el debat sobre els límits del que pot ser òpera i què no. En tot cas, el Festival Òpera de Butxaca ha estat determinant per impulsar i consolidar nous talents, per generar debat al voltant del gènere líric i per promoure un espai per a la investigació i l’experimentació en una de les expressions escèniques més rígides i aparentment inamovibles.