Carme Elias i Boada

Va estudiar a l’Institut del Teatre de Barcelona a la dècada dels anys setanta amb professionals com ara Albert Boadella, Hermann Bonnín i Fabià Puigserver. Va completar la seva formació com a actriu amb l’assistència a cursos impartits per Lee Strasberg i en l’Escola d’Actors de William Layton (Nova York). L’inici de la seva carrera professional, després d’haver format part de grups de teatre independent, es va esdevenir l’any 1974, amb la interpretació a La señorita Julia, dirigida per Adolfo Marsillach.

Igualment, va ser notable la seva interpretació del personatge de Marta en Terra baixa, d’Àngel Guimerà, un muntatge de la Companyia Enric Majó que va tindre lloc al Teatre Poliorama (1981). Aquest èxit es va mantenir en cartell durant mesos, cosa que va servir a l’actriu per a rebre diversitat d’ofertes televisives i cinematogràfiques, tot i que mai no va abandonar l’escena teatral. Malgrat que algunes de les seves interpretacions més remarcables de la dècada dels anys vuitanta es van donar en els escenaris madrilenys, en aquest període també va ser remarcable la col·laboració amb Josep Maria Flotats en peces com El dret d’escollir (1987), que li va valdre el Premi Memorial Margarida Xirgu a la interpretació femenina més rellevant de la temporada; Lorenzaccio (1988), en què va ser reconeguda amb el mateix premi, o El misantrop (1989).

A partir del 1999, i de la representació de l’obra Els gegants de la muntanya de Pirandello, va començar una època de prolífica col·laboració de l’actriu amb el Teatre Nacional de Catalunya. En destaquen muntatges com La dama enamorada (2001), de Joan Puig i Ferreter; Calígula (2004), d’Albert Camus; El ventall de Lady Windermere (2007), d’Oscar Wilde, interpretació per la qual va rebre el Premi Butaca a la millor actriu de teatre; La casa dels cors trencats (2009), de Bernard Shaw, que també li va suposar el Premi Butaca a la millor actriu de teatre; Fum (2013), de Josep Maria Miró; Doña Rosita la Soltera o el lenguaje de las flores (2014), de Federico García Lorca; Purga (2015), de Sofi Oksanen; Ricard III (2017), de William Shakespeare; i, més recentment, Temps salvatge (2018), de Josep Maria Miró. La vàlua interpretativa de Carme Elias quedava palesa en cada representació. Per posar-ne un exemple corresponent als primers anys del nou mil·lenni, del seu treball en el paper de Helen Hanff en 84, Charing Cross Road (2004) la crítica en va dir que hi residia bona part de l’èxit de l’espectacle, per l’encert del seu to de veu, els moviments i, fonamentalment, per la presència escènica.

Va debutar en l’àmbit cinematogràfic l’any 1978 amb el film L'orgia, de Francesc Bellmunt. Li seguirien interpretacions rellevants en el cinema espanyol, entre les quals resulta destacable les interpretacions en La flor de mi secreto (1995) de Pedro Almodóvar i Camino (2008) de Javier Fesser, treball per al qual va ser guardonada amb el Premi Goya a millor actriu. En el cinema català és destacable el seu treball en Pont de Varsòvia (1989) –Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya– de Pere Portabella, o Morir (o no) (2000), de Ventura Pons.

Elias va adquirir una notable popularitat a través de les interpretacions per a la petita pantalla. En aquest sentit, en la dècada dels anys setanta i vuitanta, va treballar per al programa dramàtic produït per Televisió Espanyola Estudio 1 i, també, per a sèries com Anillos de Oro, El jardín de Venus, Turno de oficio o Turno de oficio: 10 años después. La seva intervenció en sèries televisives, tant de l’àmbit estatal com autonòmic, va ser constant des d’aleshores fins ja entrat el segle xxi: Hasta luego, cocodrilo, Señor alcalde, Arnau, Dones d’aigua, Mirall trencat, Mar de fons –per esmentar-ne algunes– i en alguns capítols de sèries com ara 7 vidas, Majoria absoluta, La riera o Cites.

L’any 2019 l’Acadèmia del Cinema Català la va nomenar membre d’honor i el 2021 se li va concedir el Premi Gaudí d’Honor. L’any 2022, en ser guardonada amb el premi Brain Film Festival en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, l’actriu va revelar públicament que patia Alzheimer. Carme Elias havia començat a ser conscient que sofria problemes de memòria l’any 2015, però la malaltia no li va ser diagnosticada fins al 2019. Arran d’aquesta circumstància, la intèrpret deixa testimoni del seu periple vital en l’emotiu llibre de memòries Quan deixi de ser jo (2023). Malgrat tot, l’any 2024, l’actriu retorna als escenaris per a realitzar una lectura dramatitzada de la peça Jo no volia ser Rita Hayworth de Víctor Alexandre, en el marc del Festival Grec.

L’any 2025, durant el desenvolupament del Festival Temporada Alta, Elias interpreta el paper de Melissa en Cartes d’amor, del nord-americà A. R. Gurney (1988). Es tracta d’una interpretació en la qual l’actriu va tornar a demostrar la seva força escènica i on es va poder constatar l’admiració que el públic li ret. La càrrega emocional del personatge de Melissa es veu amplificada per les circumstàncies personals de Carme Elias qui, malgrat la malaltia, aconsegueix interpretar el paper amb l’elegància que l’ha acompanyada al llarg de la seva carrera professional.