En Terregada

En Terregada és un monòleg breu en argot de Juli Vallmitjana estrenat al Teatre Principal de Barcelona el juny de 1911. La peça va ser escrita en ocasió de les cinquanta representacions d’Els zinc-calós, un dels drames de més èxit de crítica i públic de l’autor. En Terregada és un personatge que ja havia aparegut en la seva obra novel·lística, primer com a protagonista de Sota Montjuïc (1908) i després intervenint breument a La Xava (1910), i que Vallmitjana repescarà en una altra peça breu en forma de sainet, El casament d’en Terregada (1913). En Terregada és una de les peces que formen part de la producció amb què Vallmitjana va voler oferir un fresc social dels baixos fons barcelonins de tombant de segle XX, amb una especial atenció per a l’ambient gitano. El «cicle» Terregada va ser agrupat i adaptat en una sola peça dramàtica per part d’Albert Mestres a El casament d’en Terregada, estrenada amb direcció de Joan Castells a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya l’any 2009.

Vallmitjana va destacar com a dramaturg per la seva ruptura tant estilística com temàtica, bo i combinant recursos del teatre popular, com els sainets, el melodrama o la comèdia costumista, amb elements de la modernitat dramatúrgica derivada del naturalisme (Foguet 2009, p. 7). Capdavanter de la renovació teatral modernista, va capgirar els trops del costumisme vuitcentista per presentar els ambients més marginals de la Barcelona del seu temps, aquella ciutat gorkiana i oculta que ignoraven els noucentistes (Ibídem, p. 7-8). El personatge d’en Terregada sobresurt de la resta de tipus marginals principalment per l’ús i la funció del llenguatge que li atribueix Vallmitjana. A banda d’una forta presència de l’argot amb paraules de caló, fet que va comportar queixes en el moment de la seva estrena, l’autor genera una dependència del personatge cap al llenguatge de caràcter vital: la necessitat de l’explicar-se a si mateix com a forma de sobreviure en un entorn que l’empeny a un estat de fragilitat constant (Foguet i Mestres, 2006. II, p. 11). En definitiva, En Terregada és «un alt poema, una poderosa i inesborrable lliçó idiomàtica, un bon retrat del pobre desgraciat i una gran peça de teatre de la cruesa o de la crueltat, per mitjà de la paraula» (Casasses, 2003).