Álvaro de la Peña
Peu de foto
Oannes, o encara que em tremoli el pols. L'Espai de dansa i música de la Generalitat de Catalunya, 23-26 novembre 1995. Font: Escena digital de Catalunya
Data
Redactor
Títol de la revista
ISSN de la revista
Títol del volum
Coreògraf, Emprenedor, Intèrpret
Dates
(Donostia, 1955 - )
Autor
Resum
Descripció
Álvaro de la Peña (Donostia, 1955) és un ballarí i coreògraf. L'any 1993 funda la seva companyia Iliacan, al costat de Pere Jané i Nausica Guitart., i l'any següent és cofundador de la Caldera al barri de Gràcia de Barcelona, que es va convertir en al seva residència artística.
Del 1990 al 2002 és professor a l'Institut del teatre, on s'havia llicenciat en pedagogia. Els seus mestres foren José Lainez i Gilberto Ruiz-Lang, amb qui també va treballar en alguns epsectacles, i l' Albert Vidal, amb qui va fer tres curtmetratges: La Boda (1976), El Sopar (1977) i El consumidor (1978). També treballa al Folkwang Tanz Studio (Essen, Alemanya), dirigit per Susan Lynke sota la direcció artística de Pina Bausch.
Forma part del Ballet Contemporani de Barcelona, d'Heura i de la companyia Dart, de Guillermina Coll. També és intèrpret amb Iago Pericot i amb la companyia Nats Nus. Amb Juan Carlos García i Claudio Zulián inicien la companyia Lanónima Imperial l'any 1986.
Entre el 2005 i el 2010 la seu de la companyia Iliacan es trasllada a Tremp, on inicia el festival En Tremp Dansa, que l'inicita a fer un gir en la seva carrera professional cap a una mirada més social i comunitària de la dansa. En aquest context inicia tallers per a gent gran, per a pesrones amb diversitat funcional, per a interns penitenciaris, i finalment engega el projecte Ciitats en dansa (2010) que donarà lloc al Barris en dansa (2012).
També ha col·laborat com a coreògraf en espectacles d'ópera, teatre i televisió, especialment amb Calixto Bieito de 1997 a 1999 (Company, Il mundo della luna, Mesura per mesura, Carmen).
L'imaginari poètic d'Álvaro de la Peña es va desenvolupar al llarg de la trajectòria d'Iliacan amb peces que tenien un gran poder plàstic un llenguatge corporal altament orgànic, amb ballarins com Nausica Guitart o Pere Jané, amb el que la dansa contemporàni a Catalunya descobria maneres noves de crear. Però el seu pas a la dansa comuntària ha tingut un pes major en arribar a sensibilitzar i fins i tot despertar les ganes de ballar de molta gent, gràcies al contacte amb el seu enorme treball de proximitat.
Estrenes
Publicacions
Bibliografia
Àvila, Raimon; Otzet, Montse G.; Colomé, Delfí. Dansa: noves tendències de la coreografia catalana. Diputació de Barcelona, Àmbit de Serveis editorials, 1994.
Vendrell, Ester. La Dansa a Catalunya 1975 -2000: polítiques i identitat. (Tesi doctoral dirigida per Maria Josep Ragué i Arias. 4 vol. Universitat de Barcelona, 2007.

