Carícies

El títol de Carícies representa una al·lusió irònica a un desig no acomplert de contacte humà i d’intimitat, simptomàtic de la societat (urbana) contemporània. L’obra consta de deu escenes i un epíleg, cadascun dels quals conté una parella de personatges genèrics, sense nom. Plegats, dibuixen onze variacions del tema de les relacions humanes, en què cap mena de relació és tabú. Les escenes estan ordenades en un format lineal, encadenades, que recorda Reigen (La ronda) de Schnitzler, pel qual un personatge de cada parella passa a la següent escena, de tal manera que cada escena successiva incorpora un nou personatge. A l’epíleg final, el format circular es tanca quan la dona de la desena escena comparteix l’escenari amb l’home jove de la primera. El que uneix els personatges de Carícies no es només l’enllaç estructural, sinó també el buit existencial que comparteixen. La seva manca d’entesa, la seva incapacitat de comunicar-se i la seva solitud aclaparadora són els eixos fonamentals sobre els quals giren les seves relacions. Un altre aspecte unificador es pot trobar en el concepte de l’espai, que les acotacions escèniques descriuen com «Diferents espais d’una ciutat». Es tracta d’un lloc urbà contemporani qualsevol que, tot i no tenir cap referència cultural específica, és tanmateix un locus horribilis compartit, un espai cruel, violent i deshumanitzat en què es troben llençats els personatges, cadascun dels quals aspira a una necessitat humana d’afecte, sinceritat i autenticitat. Belbel ajorna l’acompliment d’aquest desig fins a l’escena final; d’aquí que el contingut temàtic coincideixi amb la forma en un únic instant, una única carícia humana.

L’estrena de Carícies el febrer del 1992, sota la direcció del mateix Belbel al Teatre Romea, va despertar un gran interès i expectació per part de la comunitat i la premsa teatrals barcelonines. En primer lloc, l’esdeveniment va coincidir amb el final de les obres de renovació d’aquesta sala històrica. A Belbel se li va concedir l’honor d’inaugurar l’espai rehabilitat del Romea, que, en la seva condició de seu del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya i bressol de l’escena catalana, pretenia preservar el repertori històric i estimular el treball de nous dramaturgs. Carícies, de fet, era la tercera peça de Belbel que honrava l’escenari d’aquest prestigiós teatre. En aquell moment, el dramaturg representava el raig d’esperança més fort respecte al futur del teatre català, i els crítics es preguntaven si seria capaç de repetir els seus èxits anteriors i portar la seva trajectòria creativa cap a noves direccions. El rigorós i constant compromís de Belbel amb el teatre, en les seves múltiples facetes i dimensions, es considerava un fenomen únic, sense precedents en la història del teatre català contemporani. L’obra va estrenar-se en llengua castellana el 25 de maig del 1994 a Madrid, a la Sala Olimpia (Centro Nacional de Nuevas Tendencias Escènicas), sota la direcció de Guillermo Heras. També hi hagut traduccions i posades en escena en alemany, anglès, castellà, francès, hebreu, portuguès i rus.