Nausica
| dc.contributor.author | Joan Maragall | |
| dc.creator | Irene Tarrés | |
| dc.date.accessioned | 2026-01-13T16:02:56Z | |
| dc.date.issued | 2017 | |
| dc.description | <p>Maragall partí dels fragments i esbossos de la <i>Nausikaa</i> de Goethe, d'una banda, i dels cants de l'<i>Odissea</i> d'Homer que tenen lloc al palau d'Alcínous, de l'altra, per elaborar la seva <i>Nausica</i>. Ho confessa en el proemi, datat el 5 de juliol de 1908: la idea de la tragèdia la deu «al poeta més gran de l'Alemanya», però «els mots divins» homèrics en són la matèria. Començà a escriure-la a Caldes d'Estrac, durant unes vacances estivals, i l'acabà dos anys després, el setembre del 1910.</p> <p>Maragall va condensar el pas d'Ulisses a l'illa dels feacis en vint-i-quatre hores i l'organitzà en tres fases temàtiques, que corresponen als tres actes del drama: l'encontre, l'estada i la partença de l'heroi. El primer acte té lloc «vora d'un riu, prop del mar», on la princesa Nausica ha anat a rentar roba. Quan les seves donzelles descobreixen un home nu, colgat d'algues, i, semblant-los un monstre, se n'amaguen, Nausica, en canvi, no en fuig sinó que l'escolta. Intueix la grandesa de l'estranger i, moguda per la pietat i un sentiment naixent d'admiració, li encomana que les segueixi. En el segon acte l'Ulisses anònim es presenta al palau davant el rei i els cortesans. Obeint els precs de Nausica, l'hoste revela la seva identitat i llavors la princesa reconeix l'heroi amb qui havia fantasiejat tot escoltant els cants de Daimó. En el tercer acte Ulisses s'acomiada dels feacis al port. En comptes del suïcidi de Nausica goethià, Maragall adopta el punt de vista homèric: Ulisses parteix per tornar a la seva pàtria antiga i Nausica renuncia, serenament, a l'home que ha estimat i que esdevé, una altra vegada, mite, tal com li augura el poeta Daimó: «sempre tindreu a dintre el cor la dolça / memòria gran d'aquest moment i hora / en què heu aimat a un hèroe en puresa».</p> | |
| dc.description | <p>Maragall definia el teatre en un dels seus elogis com un «art primitiu», més a prop del caos de la vida que de les formes pures de les altres arts. L'elaboració dramàtica del tema èpic de Nausica, composició, val a dir-ho, en vers, és, però, per a Maragall «una manera de conquerir profundament la poesia grega», en paraules de Carles Riba, i de «servar íntegra la visió» de «tot allò antic que s'hi compendiava» (Riba: 1936). Riba també assenyalava que la tragèdia de <i>Nausica</i> representa una evolució dins l'obra maragalliana, en una etapa en què el poeta clarifica experiències «viscudes per l'ànima», també a l'<i>Elogi de la Poesia</i>, el «Cant Espiritual» i <i>El Comte Arnau</i>, obres escrites totes elles poc abans de la seva mort, el 1911. Maragall hi posà «quelcom de viu» en la tragèdia, és a dir, d'ell mateix, en uns anys de decepció política i d'esfondrament social i nacional després de la Setmana Tràgica (1909). És en la renúncia de l'amor de Nausica que el drama s'individualitza i planteja un possible paral·lelisme entre l'heroi, que assumeix el seu destí, i l'intel·lectual, que es deu a un ideal superior, també la pàtria. El retorn d'Ulisses transcendeix l'anècdota literària per esdevenir símbol d'una recerca profunda de l'ésser metafísic, i el poder redemptor de la poesia cristal·litza en un amor interior, en l'esfera íntima de la memòria. En aquest sentit, Maragall materialitza a <i>Nausica</i> la seva teoria estètica sobre «la paraula viva» i la idea romàntica que la poesia neix de l'ànima, la redimeix i l'eleva vers l'infinit (Bosch i Vallès: 2012).</p> <p><i>Nausica</i> fou estrenada pòstumament el 1912 per la companyia del Sindicat d'Autors Dramàtics Catalans, amb caràcter d'homenatge al poeta, recentment traspassat, i la protagonitzaren Jaume Borràs i Emília Baró. El novembre del 1926 es reestrenà al Teatre Íntim, dirigida per Adrià Gual. Posteriorment se'n feren poques representacions i l'obra restà mig oblidada dels escenaris fins que el director Hermann Bonnín decidí recuperar-la, el 2006, en una versió adaptada per Jordi Coca. Es representà el 2 d'agost al Teatre Grec de Barcelona i la protagonitzaren Sílvia Bel, en el paper de Nausica, i Lluís Soler, en el d'Ulisses, al costat d'altres actors, com ara Fermí Reixac, Carme Sansa, Pep Jové, Nausicaa Bonnín i Enric Majó. Bonnín va situar l'obra en l'època contemporània de Maragall, a principi del segle XX, sobre un escenari nu i posant èmfasi en la musicalitat de la paraula. Coca va respectar el text original de Maragall però va prescindir d'alguns aspectes incidentals o lligats a les convencions de l'època, amb la qual cosa, a parer d'alguns crítics com Lluís Solà, contribuïa a «enriquir el diàleg amb el passat», i en opinió d'altres, com Sam Abrams, era innecessari perquè aquesta obra mestra és «perfecta i intocable tal com és». Amb tot, és unànime l'opinió que la recuperació escènica de <i>Nausica</i> significa un pas important d'afirmació respecte del «cànon de la literatura catalana moderna» (Abrams: 2006).</p> | |
| dc.identifier | 1926 | |
| dc.identifier.uri | https://enciclopedia.institutdelteatre.cat/handle/20.500.14900/109 | |
| dc.local.estrena | 6 abril 1912, Teatre Eldorado | |
| dc.peudefoto | Nausicaa de Frederick Leighton (1878) (creative commons) | |
| dc.publisher | Barcelona: Escola d'Art Dramàtic, 1923 | |
| dc.relation | <p>Nausica en la mitologia grega: <<a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Nausica">https://ca.wikipedia.org/wiki/Nausica</a>></p> <p>Fitxa de la <i>Nausica</i> dirigida per Hermann Bonnín el 2006: <<a href="https://bito.pro/ca/fitxa/nausica/">https://bito.pro/ca/fitxa/nausica/</a>></p> | |
| dc.source | <p style="margin-bottom: 0.2cm; font-style: normal; font-weight: normal;"><span class="small-caps">Abrams,</span> Sam. «I fer-me nou lo vell». <i>Avui</i> (Barcelona), (9 agost 2006), p. 22<span style="font-size: 12pt;"><span style="font-size: 12pt;">.<br /></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0.2cm; font-style: normal; font-weight: normal;"><span class="small-caps">Bosch</span>, Magdalena; <span class="small-caps">Vallès,</span> Teresa. «La teoria estètica de Joan Maragall i Nausica». A: <span class="small-caps">Casals</span>, Glòria; <span class="small-caps">Talavera</span>, Meritxell (coords.). <i>Maragall: textos i contextos.</i> Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2012.</p> <p style="margin-bottom: 0.2cm; font-style: normal; font-weight: normal;"><span class="small-caps">Gabancho,</span> Patrícia. «L'intel·lectual, el poeta i la “princeseta”: per què Maragall escriu Nausica». <i>Assaig de Teatre. Revista de l'Associació d'Investigació i Experimentació Teatral,</i> núm. 52-53 (2006), p. 253-256.</p> <p style="margin-bottom: 0.2cm; font-style: normal; font-weight: normal;"><span class="small-caps">Gibert,</span> Miquel M. «El teatre de Joan Maragall: història d'una recepció». A: <span class="small-caps">Casals</span>, Glòria; <span class="small-caps">Talavera</span>, Meritxell (coords.). <i>Maragall: textos i contextos.</i> Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2012.</p> <p style="margin-bottom: 0.2cm; font-style: normal; font-weight: normal;"><span class="small-caps">Maragall,</span> Joan. «Elogi del teatre». A: <span class="small-caps">Maragall,</span> Joan.<i> Obres completes</i>. Vol. 1. Barcelona: Editorial Selecta, 1981, p. 679-681.</p> <p style="margin-bottom: 0.2cm; font-style: normal; font-weight: normal;"><span class="small-caps">Riba</span>, Carles. «Pròleg al volum XXII de les <i>Obres Completes</i> de Maragall (Nausica), 1936», reproduït a «El tema de Nausica per Carles Riba». A: <span class="small-caps">Maragall</span>, Joan. <i>Obres completes</i>. Vol. 1. Barcelona: Editorial Selecta, 1981, p. 1214-1230.</p> <p style="margin-bottom: 0.2cm; font-style: normal; font-weight: normal;"><span class="small-caps">Solà</span>, Lluís. «El teatre i els nostres clàssics». <i>Assaig de Teatre. Revista de l'Associació d'Investigació i Experimentació Teatral,</i> núm. 52-53 (2006), p. 265-268.</p> | |
| dc.title | Nausica | |
| dc.title.alternative | Nausica : Tragèdia en tres actes sobre un tema de «L'odissea» d'Homer |