Victòria dels Àngels (Victoria de los Ángeles López García)
| dc.coverage | (Barcelona, 1-11-1923 - Barcelona, 15-1-2005) | |
| dc.creator | Jaume Radigales | |
| dc.date.accessioned | 2026-01-14T15:38:16Z | |
| dc.date.issued | 2017 | |
| dc.description | <p>Va néixer a l'Hospital de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, on el seu pare era bidell. Privilegiada amb una veu amb impostació natural, el 1936 va intentar ingressar al Conservatori del Liceu per rebre classes amb Mercè Plantada, però en com que encara no tenia l'edat legal per iniciar estudis de cant tornà al centre el 1939, on va ser deixebla de Dolors Frau (cant), Gracià Tarragó (guitarra) i Teresa Garcia (piano).</p> <p>El 1940 guanyà un premi que Ràdio Barcelona convocava amb el patrocini del conyac Tres Cosacos, cosa que li va permetre debutar el 3 de gener de 1941 al Teatre Victòria amb <i>La bohème.<br /></i></p> <p>Després d'un seguit d'actuacions per a Ràdio Barcelona, es va crear un patronat per vetllar per la formació musical de la jove soprano, formació que es va consolidar gràcies a Josep Maria Lamaña, director del grup Ars Musicae, pioner en la interpretació de música antiga. Victòria dels Àngels hi va participar activament, primer com a guitarrista i flautista de bec i després com a cantant, fins a la presentació oficial, amb un concert, al Palau de la Música Catalana, el 19 de maig de 1944. L'èxit de la vetllada li va permetre un contracte amb el Gran Teatre del Liceu, on es va presentar amb un recital al Saló dels Miralls abans del debut operístic el gener de 1945 amb el paper de Comtessa de <i>Le nozze di Figaro</i>.</p> <p>El 1947 va guanyar el primer premi del Concurs Internacional de Ginebra. A partir d'aleshores, va poder presentar-se als principals teatres d'òpera i sales de concert d'arreu del món: el 1948 va debutar a la Wigmore Hall de Londres en el paper de Salud de <i>La vida breve </i>de Manuel de Falla, la primera de les grans aportacions de la soprano a la música dels compositors espanyols.</p> <p>Després del seu casament, Victoria de los Ángeles va haver de marxar per atendre compromisos nacionals i internacionals: el 1949 debutava a l'Òpera de París amb <em style="mso-bidi-font-style: normal;">Faust </i>i un any després ho feia a La Scala de Milà amb <em style="mso-bidi-font-style: normal;">Ariadne auf Naxos </i>de Richard Strauss.<br /><span lang="CA">El 1951, la soprano va debutar amb</span><i><span lang="CA"> Faust</span><span lang="CA"> al Metropolitan</span> </i><span lang="CA">Opera House de Nova York, on va desenvolupar una brillant carrera al llarg de deu temporades i amb un total de 103 actuacions amb 13 papers, amb gran reconeixement de públic i crítica. Amb la companyia del Metropolitan, Victòria dels Àngels va recórrer el subcontinent nord-americà de costa a costa, amb un repertori ampli, el mateix que va presentar de manera constant al Teatro Colón de Buenos Aires, on havia debutat el 1952 </span><span lang="CA">amb</span> <i><span lang="CA">Madama Butterfly</span></i><span lang="CA"> i <i>Manon</i>.<br /></span></p> <p>El 1961 va ser contractada al Festival de Bayreuth, en la primera incursió d'un cantant espanyol a l'emblemàtic teatre alemany en les funcions de <em style="mso-bidi-font-style: normal;">Tannhäuser </i>amb direcció musical de Wolfgang Sawallisch i escènica de Wieland Wagner.</p> <p><span lang="ES-TRAD" style="mso-ansi-language: ES-TRAD;">Especialment destacades van ser les seves interpretacions al Gran Teatre del Liceu durant un període d'uns quinze anys, des del 1945 amb <em style="mso-bidi-font-style: normal;">Le nozze di Figaro</i> fins al 1961 amb l'estrena mundial de <em style="mso-bidi-font-style: normal;">L'Atlàntida</i> de Falla. Entremig, es va destacar en òperes de Wagner (<em style="mso-bidi-font-style: normal;">Lohengrin</i>, <em style="mso-bidi-font-style: normal;">Die Meisteringer von Nürnberg</i>), Puccini (<em style="mso-bidi-font-style: normal;">La bohème</i>, <em style="mso-bidi-font-style: normal;">Madama Butterfly</i>), Gounod (<em style="mso-bidi-font-style: normal;">Faust</i>), Rossini (<em style="mso-bidi-font-style: normal;">Il barbiere di Siviglia</i>) o Massenet (<em style="mso-bidi-font-style: normal;">Manon</i>), moltes de les quals va enregistrar en repetides ocasions per al segell EMI.<br /></span></p> <p><span lang="ES-TRAD" style="mso-ansi-language: ES-TRAD;">E</span><span lang="ES-TRAD" style="mso-ansi-language: ES-TRAD;">s va destacar internacionalment en òperes de Verdi (<em style="mso-bidi-font-style: normal;">La traviata</i>, <em style="mso-bidi-font-style: normal;">Simon Boccanegra</i>, <em style="mso-bidi-font-style: normal;">Otello</i>) i els dos papers femenins de <em style="mso-bidi-font-style: normal;">Carmen</i> (Micaela i Carmen). El 1992 va tornar al Liceu amb un recital i aquell mateix any va tornar a interptetar <em style="mso-bidi-font-style: normal;">L'Atlàntida</i>.<br /></span></p> <p><span lang="ES-TRAD" style="mso-ansi-language: ES-TRAD;">El 2004, i després de l'incendi del Liceu, va participar en la gala <em style="mso-bidi-font-style: normal;">Les millors veus del món</i>, mentre participava activament en classes magistrals adreçades a joves cantants. Va formar part igualment en jurats de concursos internacionals de cant, com el Francesc Viñas, el qual, després de la mort de la soprano, va instaurar un premi amb el seu nom pensat per als millors intèrprets de música lírica francesa. <br /></span></p> <p><span lang="ES-TRAD" style="mso-ansi-language: ES-TRAD;">Distingida amb premis i guardons nacionals i internacionals, el 1987 va ser investida doctora <i>honoris causa</i> per la Universitat de Barcelona. Va ser igualment nomenada Ciutadana d'Honor de Nova York, Cavaller de les Arts i les Lletres a França, premi Edison, Disc d'Or, Llaç d'Isabel la Catòlica, Acadèmia d'Honor de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i de l'Academia de San Fernando, Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya, Creu de Sant Jordi, etc. <br /></span></p> <p><span lang="ES-TRAD" style="mso-ansi-language: ES-TRAD;">El 2005 va ser objecte d'un homenatge pòstum al Gran Teatre del Liceu, i el 2006 es va constituir la Fundació que duu el seu nom i que vetlla per la difusió del llegat discogràfic i auidovisual de Victòria dels Àngels, a més de la publicació de llibres, articles i borses d'estudi per a joves cantants a l'Escola Superior de Música de Catalunya. <br /></span></p> <p><span lang="ES-TRAD" style="mso-ansi-language: ES-TRAD;">L'escola de música de Sant Cugat duu també el nom de la soprano, que s'havia retirat a viure els darrers anys a la ciutat vallesana. El darrer projecte, inacabat, era la integral de les cançons d'Eduard Toldrà acompanyada al piano per la seva amiga Alícia de Larrocha.</span></p> | |
| dc.description | <p>La carrera internacional de Victòria dels Àngels la va dur a recórrer els cinc continents del planeta, a guanyar premis i distincions tant per les seves actuacions en viu com pels seus èxits en abundants enregistraments discogràfics. Va actuar de manera ininterrompuda a les òperes de Viena, París, el Covent Garden de Londres i a Tòquio, entre altres ciutats, combinant funcions operístiques i concerts amb <i>lied</i> i oratori.</p> <p>Considerada una de les millors sopranos de la seva generació i una de les més ben rebudes arreu on es presentava, va combinar l'òpera amb el <i>lied</i> i la cançó, i amb un repertori que abastava la música alemanya, francesa, italiana, espanyola i catalana. El domini idiomàtic que la cantant tenia de l'anglès, el francès o l'italià, la seva perfecta dicció de l'alemany, a més del castellà matern, o el català adoptat, van fer de la soprano catalana una de les més excelses representants d'un gènere tan difícil per la seva despullada musicalitat com el de la cançó.</p> <p>La flexibilitat característica de la veu de Victòria dels Àngels li va permetre abordar amb èxit repertoris que van des d'autors dels segles <span class="versaleta">xvi</span> i <span class="versaleta">xvii</span> fins al <span class="versaleta">xx</span>, passant per totes les escoles pròpies dels segles <span class="versaleta">xviii</span> i <span class="versaleta">xix</span>: el classicisme de Mozart, l'últim belcanto de Rossini, el verisme de Puccini i els dos grans emblemes de l'òpera del segle <span class="versaleta">xix </span>a Itàlia i Alemanya: Verdi i Wagner, a més de l'òpera francesa dels segles <span class="versaleta">xixi</span> <span class="versaleta">xix</span>.</p> <p>Va actuar al costat d'algunes de les millors veus de la seva generació, com ara Dietrich Fischer-Dieskau, Elisabeth Schwarzkopf o Jussi Björling, i va estar acompanyada per músics com Gerald Moore, Pau Casals, Manuel García Morante i Albert Guinovart, alguns dels quals van harmonitzar cançons populars per a ella.</p> <p>La bellesa del timbre de Victòria dels Àngels i la seva homogeneïtat van ser substituts d'un volum no gaire potent, però no per això inaudible. L'emissió semblava en la soprano absolutament natural i la seva era una tècnica depurada i treballada a força d'anys d'estudi i d'experiència.</p> <p>La meticulositat de l'artista a l'hora de seleccionar el repertori, en desgranar fil per randa el text de cadascuna de les cançons, abraçar el fraseig, l'articulació, dosificar els accents i distribuir l'expressivitat a través d'un <i>tempo</i> sempre meditat, són alguns dels elements d'un model d'interpretació que no presenta fissures.</p> | |
| dc.identifier | 1405 | |
| dc.identifier.uri | https://enciclopedia.institutdelteatre.cat/handle/20.500.14900/2893 | |
| dc.peudefoto | Vestit de Victòria dels Àngels. Font: Escena digital de Catalunya | |
| dc.relation | <ul> <li><a href="http://www.victoriadelosangeles.org/" target="_blank" rel="noopener">Fundació Victòria dels Àngels</a></li> </ul> | |
| dc.source | <p><span class="versaleta">Bisogni</span>, Vincenzo Ramon. <i>Victoria de los Ángeles. Nella musica per vivere (e sopravvivere)</i>. Varese: Zecchini Editore, 2008.</p> <p><span class="versaleta">Capdevila</span>, Manuel. <i>La carrera de Victoria de los Ángeles</i>. Barcelona: Témenos Edicions, 2013.</p> <p><span class="versaleta">Comellas</span>, Jaume. <i>Victòria dels Àngels. Memòries de viva veu</i>. Barcelona: Edicions 62, 2005.</p> <p><span class="versaleta">Llopis</span>, Artur. <i>Victòria dels Àngels</i>. Barcelona: Impremta Clarasó, 1963.</p> <p><span class="versaleta">Radigales</span>, Jaume. <i>Victòria dels Àngels</i>. Barcelona: Pòrtic, 2003.</p> | |
| dc.subject | Intèrpret | |
| dc.title | Victòria dels Àngels (Victoria de los Ángeles López García) |