L’huracà

Drama en tres actes que relata la relació entre una mare vídua, jove i atractiva, i el seu fill. Aquesta circumstància genera una tensió sexual que la mare pretén obviar, tot i que aquells amb qui mantenen una relació propera no poden deixar d’observar i comentar. La tensió, produïda principalment per la desatenció del fill envers la que és la pròpia dona, evoluciona in crescendo, fins a la irreversibilitat de la desgràcia final.

Classificat, en el seu moment, com a drama de l’alta burgesia barcelonina, la mateixa Carme Montoriol confessava que l’acció de L’huracà està exempta de localismes geogràfics, atès que podria desenvolupar-se en qualsevol lloc. Així, el localisme i l’essència de L’huracà rauen en la condició humana dels personatges, les seves pulsions i l’atracció física i sexual que destil·len. Com en d’altres obres de l’autora, s’hi palesa la influència d’Ibsen i també de les teories freudianes. El drama es genera a partir de la fina introspecció psicològica dels personatges, abocats a un dilema moral de resolució impossible. El mèrit de l’autora és doble, en tant que, d’una banda, aposta per un llenguatge modern i culte, mentre que, de l’altra, planteja una temàtica atrevida per ser tractada per una dona dels anys trenta, i incòmoda, encara, al segle xxi. L’huracà no cerca simplement l’entreteniment o despertar la morbositat de l’espectador; contràriament a això, explora en la consciència particular de l’individu amb l’objecte de suscitar-ne emocions, però també controvèrsies vitals. L’huracà es representa com un drama en estat pur, amb la mateixa força que el títol indica: tres actes en què la fatalitat s’apercep des del primer moment, sense tipus ni escenes secundàries en el desenvolupament perquè la contundència del drama els fa sobrers. En tots aquests sentits, cal considerar la rellevància de l’aportació de la dramaturga en el camí de renovació de l’escena teatral catalana del moment.