Nit, La
| dc.contributor.author | Comediants | |
| dc.creator | Martí Romaní Picas | |
| dc.date.accessioned | 2026-01-13T16:02:57Z | |
| dc.date.issued | 2024 | |
| dc.description | <p><i>La nit</i> és una creació col·lectiva de Comediants. Es va estrenar en el marc del Memorial Xavier Regàs, patrocinat pel Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya. L’assaig general es va dur a terme a Molina de Segura per petició de l’ajuntament de la població. És el primer espectacle de la companyia preparat a la cúpula geodèsica, instal·lada a principis de l’estiu d’aquell mateix any als terrenys de la Villa Soledad, en el que avui és el Centre de creació La Vinya. El col·lectiu s’havia instal·lat en aquesta finca de Canet de Mar l’any 1983 després de residir en diverses cases. Cal tenir en compte que entre finals del 1974 i principis del 1975 el grup havia abandonat Barcelona i s’havia traslladat al Maresme per apostar per la unió de la vida comunitària i la creació artística. <i>La nit </i>tanca el cicle que s’havia iniciat amb l’adoració del sol i la festa de <i>Sol, Solet</i> (1978), que havia continuat amb la revisió de la tradició del correfoc a <i>Dimonis</i> (1981) i la reflexió sobre la condició humana a <i>Alè</i> (1984). La idea original era crear un espectacle que durés tota la nit, però aquest format es va acabar descartant per les dificultats que comportava.</p> <p>Igual que havia passat amb <i>Sol, Solet</i>, l’espectacle es complementava amb la publicació d’un llibre-objecte de títol homònim. De nou, la companyia va comptar amb la col·laboració d’Edicions de l’Eixample, dels grafistes Salvador Saura i Ramon Torrente, amb els quals ja havien treballat a <i>Sol, Solet</i>. Ara bé, en el cas de <i>La nit</i>, el llibre havia precedit l’espectacle, encara que es va presentar després de l’estrena, el 30 de novembre, al mateix Mercat de les Flors. L’Institut del Teatre va participar en l’edició i el Ministeri de Cultura, amb 3.000 exemplars en la versió castellana. El mateix dia, Comediants també havia presentat un altre llibre, <i>Somnis</i> (Editorial Aliorna), que només es podia llegir en la foscor i que estava més enfocat al públic infantil. D’altra banda, aquell any la companyia havia rebut una subvenció de nou milions de pessetes del Departament de Cultura. El muntatge va costar vint milions, la meitat dels quals va aportar l’Ajuntament de Barcelona. <i>La nit</i> va estar al Mercat de les Flors fins al 29 de novembre, on va fer 39 representacions. Segons dades del Departament de Cultura, 23.237 persones van veure l’espectacle, amb una mitjana de 595 espectadors per funció.</p> <p><strong>Argument</strong></p> <p>L’espectacle és una successió d’imatges i d’escenes en què l’únic fil argumental és l’espai de temps entre la posta de sol i l’albada. S’estructura en tres parts. Després de presenciar les últimes llums del dia, apareix la lluna, plena i antropomòrfica, que presidirà la representació; de fet, és la gran protagonista d’un muntatge coral. De la mà dels follets de la nit, es col·loquen les estrelles, que són cascavells, a la volta celeste. A continuació, una sèrie de personatges anònims tornen a casa i se’n van a dormir. Llavors, fan acte de presència els seus somnis i malsons, així com les seves neurosis: un home que s’alimenta de l’aire lunar; una baralla matrimonial; un viatge a la lluna; la llegenda de Sant Jordi barrejada amb una «solterona» i un «moro». Els follets són els conductors d’aquestes peces oníriques en què la vida quotidiana és el leitmotiv. A partir d’una tarima que distorsiona la configuració de l’espai escènic i crea un passadís en la platea, s’inicia la segona part amb una desfilada de personatges vinculats al món de la nit que recorda <i>Otto e mezzo</i> (1963) i <i>Roma</i> (1972), de Federico Fellini: taxistes, forners, prostitutes, espectadors del Liceu, cabareteres, periodistes, mafiosos, escombriaires, etc. La tercera part és la més fantasiosa. S’hi escenifiquen una guerra sideral i un ball de monstres protagonitzat pels vampirs. Un periodista pren nota de tot el que passa en les últimes hores de la nit. Amb l’anunci de l’hora en què surt el sol, es clou l’espectacle, moment en què es lliura al públic un exemplar del rotatiu, amb la capçalera del <i>Diari de Barcelona</i>, que fa de programa de mà.</p> | |
| dc.description | <p><i>La nit</i> és un punt culminant de la trajectòria artística de Comediants. Tanca el cicle que s’havia iniciat amb <i>Sol, Solet</i> i certifica la maduresa creativa del grup després de quinze anys de treball conjunt i de la idea que el teatre és un estil de vida. Si més no, s'hi recullen les tècniques i recursos escènics dels muntatges anteriors, de manera que l’espectacle és el més ambiciós de la companyia fins llavors. Comediants segueixen fidels als eixos del seu primer muntatge, <i>Non plus plis</i> (1972): la festa, la participació del públic i la transgressió de l’espai escènic. <i>La nit </i>accentua aquests elements i els enriqueix amb una posada en escena més complexa: l’espectacle inclou el públic a l’escena, hi ha música en directe, es fan servir titelles i ombres xineses. Cal dir que al llarg de les representacions l’estructura va patir canvis importants. De fet, les crítiques de l’estrena apuntaven les deficiències tècniques de la representació. Amb <i>La nit</i>, Comediants s’allunya de la imatgeria del folklore català que havia marcat els espectacles anteriors. En aquest sentit, Joan Castells pensa que l’obra significa un «punt i seguit» mentre que per Joaquim Vilà i Folch és un canvi d’orientació, «una relliscada, un greu error». La companyia defineix l’espectacle, en què l’únic fil argumental era el tema de la nit, com a «teatre-clip» per la successió d’escenes de manera no cronològica ni lògica i pel bombardeig constant d’imatges. En aquest sentit, l’obra és més propera a l’estructura d’un concert que no pas d’una obra de text. Al mateix temps, la publicació del llibre demostra que Comediants és, més que una companyia de teatre, un col·lectiu de creadors. Tot i que es va estrenar en un recinte tancat, l’obra es podia representar en diversos formats, ja fos un teatre a la italiana o a l’aire lliure. Després de les representacions al Mercat de les Flors, <i>La nit</i> va rodar per Catalunya (Badalona, Granollers, Girona, Santa Coloma de Gramenet, Reus, Manresa) i va formar part de les gires internacionals (Cuba, Veneçuela, França, Bèlgica, Estats Units, Austràlia, Japó, Suècia, Noruega) en què també es representaven <i>Dimonis</i> i <i>Alè</i>. Fins al 1990 la companyia va portar <i>La nit</i> arreu del món. El muntatge va desenvolupar un univers que va influenciar produccions posteriors, com ara <i>Nit de Nits</i> (1989), que es representava a La Vinya i que durava tota una nit, o <i>Teveo de Noche</i> (1990), un programa de 13 capítols de Televisió Espanyola conduït pels follets nocturns i protagonitzat per un lladre de somnis i una comunitat de veïns.</p> | |
| dc.identifier | 3145 | |
| dc.identifier.uri | https://enciclopedia.institutdelteatre.cat/handle/20.500.14900/112 | |
| dc.local.estrena | 16 octubre 1987, Mercat de les Flors | |
| dc.peudefoto | La Nit. 1987/10/15. Mercat de les Flors. Barcelona. Comediants . Font: Escena digital de Catalunya | |
| dc.publisher | Barcelona: Edicions de l’Eixample, 1987 | |
| dc.source | <p><span class="small-caps">Benach</span>, Joan-Anton. «"La nit": un revoltijo de excelentes ideas». <i>La Vanguardia</i> (18 octubre 1987), p. 62. </p> <p><span class="small-caps">Castells i Altirriba</span>, Joan. «La luna, espejo de la conducta humana». <i>El Público</i>, núm. 51 (1987), p. 17-19.</p> <p><span class="small-caps">Català</span>, Guillem. «Font: Comediants, La alegría que pasa». <i>Primer Acto</i>, núm. 267 (1987), p. 30-35.</p> <p>«Comediants presenta el llibre "La nit"». <i>Avui</i> (2 desembre 1987), p. 33.</p> <p><span class="small-caps">Comellas</span>. «Màgica "Nit" teatral». <i>Avui </i>(16 octubre 1987), p. 38.</p> <p><span class="small-caps">Fondevila</span>, Santiago. «Comediants, la vida como un gran teatro». <i>La Vanguardia</i> (15 març 1987).</p> <p><span class="small-caps">Fondevila</span>, Santiago. «Un memorial Xavier Regàs repleto de estrenos catalanes». <i>La Vanguardia</i> (13 setembre 1987), p. 37.</p> <p><span class="small-caps">Fondevila</span>, Santiago. «Una forma de vida». <i>Cuadernos El Público</i>, núm. 27 (1987), p. 37-45.</p> <p><span class="small-caps">Fondevila</span>, Santiago. «"La nit", un calidoscopio de lo que ocurre desde el ocaso a la alborada, manejado por Comediants». <i>La Vanguardia</i> (16 octubre 1987), p. 39.</p> <p><span class="small-caps">Fondevila</span>, Santiago. «Comediants mete la noche en una caja». <i>La Vanguardia</i> (26 novembre 1987).</p> <p><span class="small-caps">Guerrero</span>, Joan Carles. «Comediants ha aplegat els somnis de quinze anys a "La nit"». <i>El Punt</i> (12 desembre 1987), p. 33.</p> <p><span class="small-caps">Guerrero</span>, Joan Carles. «Comediants: Nit endins, lluna enllà». <i>Presència</i> (27 desembre 1987), p. 36-39.</p> <p><span class="small-caps">Gutiérrez</span>, Dolores. «Els Comediants: Casi veinte años». <i>Primer Acto</i>, núm. 234 (1990), p. 110-114.</p> <p><span class="small-caps">Lorenz</span>, Júlia. «"La nit", un llibre per somiar». <i>Avui</i> (2 desembre 1987), p. 40.</p> <p><span class="small-caps">Soler i Ferret</span>, Joaquim. «La nit és per qui la treballa». <i>El Punt</i> (11 novembre 1987), p. 4.</p> <p><span class="small-caps">Vilà i Folch</span>, Joaquim. «Un canvi d’orientació». <i>Avui</i> (18 octubre 1987), p. 45.</p> | |
| dc.title | Nit, La |