Dansa jazz

Dansa nativa nord-americana que apareix en el context urbà i s'executa amb música de jazz. S’origina amb la colonització europea d'Amèrica del Nord, quan millers d'africans van ser esclavitzats i traslladats des de les costes del Golf de Guinea fins al continent nord-americà i el Carib per treballar a les plantacions de cotó, el servei domèstic i la construcció del ferrocarril americà. Es desenvolupa simultàniament a la musica de jazz i evoluciona des d’una forma de dansa popular fins a un estil de dansa escènica qualificada, associada a la indústria de l’espectacle, que ajuda a impulsar el canvi d'estatus dels afroamericans.

Avui es mantenen dos corrents. La dansa jazz original  o "jazz negre", que ofereix trets de les danses africanes: l'ús dels genolls doblegats amb el cos a prop de terra, l'ús del peu pla, el trasllat del pes del cos d'un peu a l'altre, l'aïllament en moviment de les diferents parts del cos, com ara el cap, les espatlles, els malucs o la caixa toràcica, l'ús de moviments de ritmes complexos, la polirítmia o portar alhora i com a mínim dos ritmes a diferents parts del cos i la proliferació de moviments sincopats que fan un efecte rítmic excepcional. 

D’altra banda hi ha el modern jazz, també conegut com  a "jazz blanc", que prové de la recerca de la ballarina i antropòloga Katherine Dunham. El modern jazz apareix a la dècada dels 50 amb l’apogeu del barri de Broadway de Nova York, on es concentra la industria de l’espectacle, quan cal establir una tècnica per coreografiar amb agilitat els innombrables espectacles de cinema musical, teatre musical, cabaret, varietats, televisió i anuncis publicitaris.

Els primers contactes entre la cultura coreogràfica europea i l'africana es produïren als vaixells negrers europeus camí d’Amèrica. Per prevenir les malalties durant la travessia, les tripulacions angleses i irlandeses feien ballar a coberta els esclaus, mentre aquests mostraven les seves danses tradicionals: la contradansa, la giga irlandesa i el clogs (ball d'esclops).

En aparèixer el vodevil o espectacle de varietats (comèdia, cant i ball) s'organitzà per primer cop un circuit que divulgà les grans aptituds escèniques dels afroamericans. En aquesta etapa cal destacar The Whitman Sisters, que van ser les primeres empresàries negres i el duet Butterbean and Susie.

A començaments dels anys 20 la dansa popular i social afroamericana es popularitzà entre la poblaciò blanca, que assimilà tota una onada de balls d’arrel africana com ara el Turkey Trot (pas del gall d'indi), el Monkey (el mico), el Chicken Scratch (l'esgarrinxada de la gallina) o el Camel Walk, entre daltres.

Tot i que cap altre ball popular va aconseguir l'impacte mundial del xarleston, amb arrels en una primitiva dansa del Congo. El xarleston canvià la percepció del ball popular afroamericà entre la població blanca. El van seguir altres balls, com el Black Bottom o el Shim Sham Shimmy.

El primer espectacle musical Shuffe along (1921) obrí les portes de Broadway als afroamericans i va acostar la població blanca a la música, la comèdia i la dansa afroamericana. Molts dels artistes d’aquesta etapa, com ara Josephine Baker, creuaren l’Atlàntic per actuar a París, des d'on giraren per tot Europa difonent aquest ball.

El crac del 29 va acabar amb el teatre musical negre, a excepció d'aquells espectacles d'intèrprets molt qualificats, com ara Bill Robins o els Nicholas Brothers. La majoria dels interprets negres va deixar de treballar a Broadway, mentre començava a desenvolupar-se el teatre musical blanc, tot i que la majoria dels ballarins dels cors de dansa estudiàven amb professors afroamericans.

Als anys 30 apareguè el Lindy Hop que canvià radicalment els patrons de la comunitat blanca.

 

Desd'els anys 70's i com a fenòmen viu, la dansa jazz tradicional ha anat derivant en noves fòrmules sorgides dins les communitats afroamericanes dels barris del Bronx i Brooklyn com ara el jazz-funk, el break dance, el hip-hop, fins i tot el voguing (populartizat per Madonna cap a 1980) o el wayin.