Josep Feliu i Codina
| dc.coverage | (Barcelona, 1845 - Madrid, 1897) | |
| dc.creator | Ramon Bacardit | |
| dc.date.accessioned | 2026-01-14T15:37:02Z | |
| dc.date.issued | 2017 | |
| dc.description | <p>Dramaturg i periodista. Fou molt amic de Frederic Soler, amb qui col·laborà amb el pseudònim de Josep Serra en comèdies com <i>El pla de la Boqueria o el rovell de l'ou</i> (Teatre Romea, 8-4-1869),<i> La Rambla de les Flors</i> (Teatre Novetats, 1-6-1870),<i> La filla del marxant</i> (Teatre Romea, 12-1-1875), <i>La mà de l'inglés</i> (Teatre Romea, 8-12-1879, obra en què també participà Joan Molas i Casas), <i>El rústic Bertoldo</i> (Teatre Romea, 2-5-1886) i <i>Bertoldino</i> (Teatre Romea, 8-5-1887). Estrenà la seva primera obra (<i>Un mosquit d'arbre</i>) al Teatre Odèon el dia 1 de febrer de 1866 amb la societat La Gata, que dirigia Soler. L'havia escrit en col·laboració amb Ramon Gros, que morí poc abans de l'estrena. El seu primer drama fou <i>Els fadrins externs</i> (Teatre Romea, 4-2-1870). L'obra estava en la línia del que Yxart anomenà «drames jurídics», ja que plantejava la problemàtica generada per la institució de l'hereu. Cap a 1872 anà per primera vegada a Madrid, on va estrenar obres en llengua castellana com <i>Bertoldino </i>o<i> El testamento del brujo</i>, que tingueren força èxit. El 1878 va tornar a Barcelona i estrenà una altra vegada peces catalanes com<i> El mestre de minyons</i> (Teatre Romea, 8-10-1878) o <i>La volva d'or</i> (Teatre Romea, 5-10-1880). El 13 de novembre de 1883 presentà en el Romea la que ha estat considerada com una de les primeres obres catalanes en prosa deutores del realisme, <i>El gra de mesc.</i> D'aquests anys són <i>El rabadà </i>(Teatre Romea, 5-4-1878),<i> <em style="line-height: 15.8079996109009px;">Cofis i mofis</i> </i>(Teatre Romea, 1-4-1879),<i> El mas perdut</i> (Teatre Romea, 20-12-1881), <i>A ca la sonnàmbula</i> (5-4-1881) i <i>Un pis de l'Ensanxe</i> (21-10-1886). Cap a 1884 tornà a Madrid, on s'instal·là definitivament. Fins als anys noranta va col·laborar en la revista <i>La Iberia</i>. En aquells mateixos anys inicià una carrera com a autor de drames rurals castellans que li donà força èxits. Així, <em style="line-height: 1.3em;">La Dolores</i> (estrenada al Teatre Novetats de Barcelona el 10 de novembre de 1892 i, més tard, al Teatro de la Comedia de Madrid per la companyia d'Emilio Mario, ja el 1893), <em style="line-height: 1.3em;">Miel de la Alcarria</i> (Teatro de la Comedia, 8-1-1895) i <em style="line-height: 1.3em;">María del Carmen</i> (Teatro Español de Madrid, 14-2-1896). Tanmateix, no abandonà del tot el conreu del teatre en català, i el 2 de febrer de 1898 estrenà a Barcelona <em style="line-height: 1.3em;">El nuvi</i>.</p> <p>Feliu intentà crear un tipus de novel·la popular en català a partir dels èxits teatrals de Soler com <i>La dida</i> (1875) o <i>El rector de Vallfogona</i> (1896), o en una obra pròpia, <i>El bruc</i> (1880). També adaptà al teatre rondalles populars com <i>Lo tamboriler</i> (1876) i <i>Lo pont del diable</i> (1876). La seva activitat com a periodista fou intensa: fundà les publicacions en català <i>La Pubilla</i> (1867) i <i>Lo Nunci</i> (1877), i, en castellà, <i>La Jornada</i> (1883).</p> | |
| dc.description | <p>Feliu fou un dels assistents habituals a la rebotiga de Pitarra i es relacionà amb tot el grup d'escriptors que s'hi movien. La seva producció abasta tota mena de gèneres teatrals, de la comèdia al sainet i la rondalla, la sarsuela, etc. Veritable professional de l'escriptura, alternava el teatre amb la prosa periodística. Malgrat la dependència que tenia del model costumista, Feliu s'acostà sovint a formes de realisme força convincents, no només a <i>El gra de mesc</i>, sinó també en quadres com <i>El mestre de minyons</i>, en què encerta a mostrar de manera crítica les condicions de vida dels docents de l'època. I si les seves produccions castellanes formaren part dels intents de modernització del teatre espanyol que duien a terme actors com Emilio Mario o escriptors com Galdós, la seva darrera producció catalana, tot i l'ús de l'heptasíl·lab, és remarcable per la seva aproximació a les pautes del drama realista burgès.</p> | |
| dc.identifier | 1836 | |
| dc.identifier.uri | https://enciclopedia.institutdelteatre.cat/handle/20.500.14900/2571 | |
| dc.peudefoto | Retrat de Josep Feliu (creative commons) | |
| dc.source | <p><span class="versaleta">Fàbregas</span>, Xavier. «Els joves inconformats». A: <i>Teatre català d’agitació política</i>. Barcelona: Edicions 62, 1969, p. 83-117.</p> <p style="margin-left: -7.1pt; line-height: 150%;"> — «Frederic Soler i el teatre del seu temps». A: Riquer, M. de; Comas, A.; Molas, J. <i>Història de la literatura catalana</i>, vol. 7. Barcelona: Ariel, 1986, p. 306-350.</p> <p style="margin-left: -7.1pt; line-height: 150%;"><span data-mce-mark="1"> <span class="versaleta">Poblet</span>, Josep M. <i>Les arrels del teatre català</i>. Barcelona: Selecta, 1965, p. 175-182.</span></p> <p><span class="versaleta">Vilà</span>, Esther. «<i>El nuvi</i> de Josep Feliu i Codina, La crisi d'uns models i la recerca d'una nova direcció dramàtica». A: Domingo, Josep M.; Gibert, Miquel M. (ed.). <i>Actes del Col·loqui sobre Àngel Guimerà i el teatre català al segle <span class="versaleta">xix</span>. El Vendrell, 28, 29 i 30 de setembre de 1995</i>. Tarragona: Diputació de Tarragona, 2000, p. 471-492.</p> | |
| dc.subject | Actor | |
| dc.title | Josep Feliu i Codina |