Temps al biaix

Àngels Margarit va dirigir i concebre les pautes d'aquest espectacle, que explorava la relació dels vuit intèrprets amb l'espai i l'escenografia, dissenyada per Alícia Nuñez. L'obra tenia una durada de seixanta minuts. Margarit va utilitzar músiques de diferents autors: Brian Eno, Claire Thomas and Suan Verzey, Lol Coxhill i Deutsch Amerikanische Freunschaft, i el so el va dissenyar Ferran Capella. Els ballarins que van interpretar la peça i van participar en el procés de creació són Remei Barderí, Elisa Huertas, Mónica Godai, Àngels Margarit, Lola Puentes, Carme Vidal, Antonio Moreno i Alicia Pérez-Cabrero. Temps al biaix és un estudi geomètric i funcional a través de frases de moviment que es repeteixen, en què es recorre i a la vegada crea l'espai. Els ballarins tenen una relació gairebé telepàtica amb l'escenografia, feta d'elements metàl·lics, on s'emmotllen de manera orgànica. El vestuari de Gemma Sender, que consisteix en camises i pantalons neutres, i la il·luminació, d'Agustí Lahuerta, recalquen l'atmosfera futurista de la peça.

Temps al biaix va sorprendre molt el públic quan s'estrenà el 1982. Aquest era el tercer espectacle d'Heura Dansa Contemporània, on despuntava un estil minimalista rotund que el col·lectiu no havia demostrat en cap treball fins aleshores. A més, aquesta obra de Margarit va ser la primera peça concebuda com un espectacle sencer de dansa contemporània en tot l'Estat espanyol. En efecte, aquest treball és un punt d'inflexió per a Margarit perquè estableix les bases del llenguatge coreògrafic de la seva seva primera etapa. És un període marcat per la recerca formalista, en què entén la dansa com a arquitectura ballada o bé geometria de moviment en l'espai, acompanyada per una escenografia integrada explícitament o implícita.

Els crítics que van escriure sobre l'espectacle en el moment de l'estrena ja van augurar una nova etapa. Montserrat Prat, de l'Avui, va dir: «El treball que han presentat és realment interessant i important. Apunta una sèrie de novetats, de concepte, moviment, estètica i estructuració de l'espectacle». I Xavier Montsalvatge, a La Vanguardia, va subratllar que «la cadencia dinámica no se trunca en ningún momento y los espacios temporales se encadenan armónicamente para el espectador» (Crítiques recollides a Dansa 79, núm. 28 [1982]).