Toni Cabré Masjuan
| dc.coverage | (Mataró, 23-10-1957 - ) | |
| dc.creator | Albert Tomàs Monsó | |
| dc.date.accessioned | 2026-01-14T15:38:07Z | |
| dc.date.issued | 2022 | |
| dc.description | <p>Enginyer de formació, Cabré inicia els seus passos en el món del teatre a Mataró, a la Sala Cabanyes i al Foment Mataroní. Més tard s’integra en el grup Xaloc, establert al Casal Aliança de Mataró, on desenvolupa tota mena de tasques, des d’escenògraf fins a actor o director, cosa que li suposa el primer contacte amb el teatre independent dels setanta. Paral·lelament, fa incursions en el món del cinema, amb <i>Soll </i>(1978), <i>El Troc </i>(1979) i <i>Bis </i>(1980). Aquell mateix any escriu la seva primera obra dramàtica, <i>Computer Love</i>, estrenada pel grup Xaloc a la mostra Art/Pista81. Durant la dècada dels vuitanta Cabré enfila la seva carrera com a dramaturg amb <i>Oh, bit! </i>(1984),<i> Els camaleons també paguen</i> (1985). obra guanyadora del Premi Salvador Reynaldos de Blanes 1984), i <i>Estrips</i> (1989), guardonada amb el Premi Joan Santamaria 1988 i dirigida per Joan Lluís Bozzo. Durant la dècada dels noranta compagina l’escriptura teatral, sovint estrenada i publicada amb posterioritat —<i>La metamorfosi </i>(1990), <i>Treva </i>(1990), <i>Oi?</i> (1992), <i>Històries d’amor </i>(1993), <i>Overbooking </i> (1995) i <i>Viatge a Califòrnia </i>(1998, Premi Josep Ametller 1997)— amb la realització de guions televisius per a TV3, en produccions com <i>Vostè mateix </i>(1993), <i>Poble Nou</i> (1994), <i>Secrets de família </i>(1995), <i>Nissaga de poder </i>(1996-1998) o <i>Laberint d’ombres </i>(1998-2000).</p> <p>L’any 2000 arriba la seva consolidació com a dramaturg, amb l’estrena d’<i>Històries d’amor</i> al TNC i el Premi Crítica Serra d’Or al millor text català per <i>Navegants</i>; el 2001 publica l’<i>Efecte 2000</i>, actualització de <i>La peixera </i>i guanyadora del Premi Ciutat d’Alcoi, que no s’estrena fins al 2016, i el 2004 duu a escena <i>Teoria de catàstrofes</i>, també guanyadora del Premi Crítica Serra d’Or. Durant aquests anys comença a desenvolupar tasques de gestió cultural: primer com a director del Patronat Municipal de Cultura de Mataró (2002-2005) i després a la Generalitat, en l’àmbit de la cooperació cultural i artística (2005-2016) i com a subdirector general de Promoció Cultural (2017). El 2013 rep el Premi de Teatre Crèdit Andorrà de la Nit Literària Andorrana per <i>Les verges virtuals</i> i el 2016 el Premi Ciutat de Manacor Jaume Vidal Alcover per <i>Silencis</i>.</p> <p>Durant tota la seva trajectòria Cabré exerceix com a docent, primer a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona (1981-1982) i després a l’Institut Cristòfol Ferrer de Premià de Mar (1981-1988) com a professor de matemàtiques. A partir dels anys noranta imparteix docència d’escriptura dramàtica a l’Aula de Teatre del Patronat de Cultura de Mataró (1991-1993) i a l’Escola de l’Ateneu Barcelonès (1999).</p> | |
| dc.description | <p>L’obra de Toni Cabré neix d’una concepció clàssica de l’escriptura dramàtica i el teatre de text passada pel sedàs de la investigació formal, amb la paraula com a protagonista, estructures argumentals complexes i el despullament del conflicte i l’individu. Una constant de l’autor és l’ús de la paradoxa, que desenvolupa a través de la metateatralitat i la confusió entre la realitat i els somnis, la virtualitat i la mentida.</p> <p>Alhora, Cabré transita per unes línies temàtiques que li interessen i que li serveixen per despertar la reflexió en l’espectador. A <i>Computer Love </i>(1980) ja aborda un dels temes centrals de la seva obra: la tecnologia i els efectes que té sobre la vida quotidiana, les relacions humanes i la comunicació interpersonal. <i>Oh, bit!</i> (1984) tracta sobre un grup d’octagenaris amb pèrdua de memòria que malden per viure al dictat d’un ordinador, que paradoxalment els serva els records. El monòleg <i>Oi?</i> (1992) està escrit des del punt de vista d’un bit preocupat, novament, per la memòria. <i>Navegants</i> (2000) és la història d’una parella que es coneix a la xarxa i que construeix una relació a través de la pantalla. <i>La peixera</i> o <i>L’efecte 2000</i> (2001) està protagonitzada per un grup d’informàtics que es veuen atrapats en un sisema laboral precari i atomitzador que premia l’individualisme sense escrúpols. En la proposta escènica de Cabré, la tecnologia no només apareix tematitzada com a nucli argumental, sinó que sovint és utilitzada com un element més de construcció del discurs, amb especial solvència a <i>Treva </i>(2004) i a <i>Navegants </i>(2000), on els personatges conversen en escena a través de projeccions.</p> <p>El capitalisme salvatge en el món laboral és reprès a <i>Iglú </i>(2006), <i>Demà coneixeràs en Klein </i>(2008), <i>L’inútil </i>(2012) i <i>Silencis </i>(2016), que denuncia la bombolla financera de la crisi econòmica i la corrupció política. Aquest tema apareix tractat sempre amb un punt de distopia i de reflexió crítica, en especial, en allò que fa referència als aspectes econòmics i materials, malgrat que sovint els personatges presentin una pulsió d’evasió de la realitat.</p> <p>Amb el realisme com a punt de partida, Cabré també explora el món oníric (<i>Els camaleons també paguen</i>, 1985; <i>Viatge a Califòrnia</i>, 1998<i>)</i>, que l’autor utilitza com a recurs argumental per qüestionar els límits de la realitat i els personatges mateixos.</p> <p>Malgrat que moltes de les seves peces no s’han estrenat encara, sí que s’han dut a escena lectures dramatitzades de <i>Treva </i>(2004), <i>Obra inacabada </i>(2004), <i>Ningú </i>(2006), <i>Lletra petita </i>(2008) i <i>Silencis </i>(2016). <i>Ègloga </i>(1981), <i>Rusc de runes </i>(1982) i <i>Cruïlla </i>(1985, Premi Joan Santamaria 1986) resten inèdites. L’obra de Cabré ha estat àmpliament traduïda al castellà, i també a l’anglès, i li ha merescut nombrosos premis.</p> | |
| dc.identifier | 2984 | |
| dc.identifier.uri | https://enciclopedia.institutdelteatre.cat/handle/20.500.14900/2864 | |
| dc.local.estrena | <p><u>Teatre</u>:</p> <p>19 desembre 2016. <i>Les vegres virtuals</i>. Direcció: Moisès Maicas. Espai Lliure.</p> <p>27 abril 2016. <i>La peixera</i>. Direcció: Òscar Molina. Versus Teatre.</p> <p>16 juliol 2007. <i>Iglú</i>. Versus Teatre.</p> <p>9 juliol 2007. <i>Demà coneixeràs en Klein</i>. Direcció: Ever Blanchet. Versus Teatre.</p> <p>3 juliol 2007. <i>Viatge a Califòrnia.</i> Direcció: Moisès Maicas. Versus Teatre. Companyia Versus Teatre.</p> <p>13 desembre 2004. <i>Teoria de catàstrofes</i>. Teatre Municipal de l’Escorxador de Lleida.</p> <p>4 abril 2000. <i>Navegants</i>. Hotel Romàntic de Sitges.</p> <p>28 setembre 2000. <i>Històries d’amor</i>. Direcció: Toni Casares. Sala Tallers del TNC. Companyia: TNC.</p> <p>24 gener 1994. <i>La metamorfosi</i>. A partir de l’obra de Franz Kafka. Direcció: Hemann Bonnín. Teatre Borràs. Companyia de Teatre Acte Únic.</p> <p>7 abril 1989. <i>Estrips. </i>Direcció: Joan Lluís Bozzo. Sala Cabanyes de Mataró.</p> <p>13 juny 1981. <i>Computer lover</i>. Casal de Mataró. Companyia Xaloc.</p> <p><u>Cinema</u>:</p> <ol start="1978"> <li><i>Soll.</i></li> <li><i>El Troc.</i></li> <li><i>Bis.</i></li> </ol> <p> </p> <p><u>Guions televisius</u>:</p> <ol start="2012"> <li><i>Olor de colònia</i>. TV3.</li> <li><i>La Riera</i>. TV3.</li> </ol> <p>1998-2000.<i> Laberint d’ombres</i>. TV3.</p> <p>1996-1998. <i>Nissaga de poder</i>. TV3.</p> <ol start="1995"> <li><i>Secrets de família</i>. TV3.</li> <li><i> Poble Nou</i>. TV3.</li> <li><i>L’altra</i>. TV3.</li> <li><i>Testimoni ocular</i>. TV3.</li> <li><i>En nom del fill</i>. TV3.</li> <li><i>Vostè mateix</i>. TV3.</li> </ol> <p>1983-1984. <i>El xou de la família Pera</i>. RTVE.</p> | |
| dc.local.publicacions | <p><i>Zweig: la fugida impossible</i>. Valls: Cossetània, 2021.</p> <p><i>Ombres de memòria</i>. Tarragona: Arola, 2021.</p> <p><i>Jugant en família</i>. Barcelona: Entreacte digital, 2020.</p> <p><i>Okupes particulars</i>. Alzira: Bromera, 2019.</p> <p><i>Lletra petita</i>. Palma: Lleonard Muntaner, 2016.</p> <p><i>Silencis</i>. Manacor: Fausto Puerto Quetglas, 2016.</p> <p><i>Les veges virtuals</i>. Tarragona: Arola, 2014.</p> <p><i>L’inútil. </i>Tarragona: Arola, 2012.</p> <p><i>Vladimir. </i>A: <i>Monòlegs per a audicions</i>. Barcelona: AADPC, 2008.</p> <p><i>Demà coneixeràs en Klein</i>. Tarragona: Arola, 2008.</p> <p><i>Iglú</i>. Lleida: Pagès, 2006.</p> <p><i>Ningú</i>. A: <i>Dramatúrgia al país de les meravelles</i>. Barcelona: AADPC, 2006.</p> <p><i>Rosebud Hotel</i>. Dins <i>Dramaticulària</i>. Tarragona: Arola, 2005.</p> <p><i>Teoria de catàstrofes.</i> Lleida: Pagès, 2004.</p> <p><i>Obra inacabada</i>. Barcelona: AELC, 2003.</p> <p><i>Fantasies</i>. València: Art Teatral, 2002.</p> <p><i>L’efecte 2000 o La peixera</i>. Barcelona: Edicions 62, 2001.</p> <p><i>Treva</i>. Barcelona: AADPC, 1999.</p> <p><i>Navegants</i>. Tarragona: Arola, 1999.</p> <p><i>Viatge a Califòrnia.</i> Barcelona: Edicions 62, 1997.</p> <p><i>Històries d’amor</i>; <i>Overbooking. </i>Paterna: Tres i Quatre, 1996.</p> <p><i>La metamorfosi</i>; <i>Oi?</i>. Barcelona: Edicions 62, 1994.</p> <p><i>Estrips</i>. Barcelona: Edicions 62, 1992.</p> <p><i>Computer love: una comèdia en un acte.</i> Barcelona: Millà, 1991.</p> <p><i>Oh, Bit.</i> Alacant: Diputació d’Alacant, 1986.</p> <p><i>Ordinador personalíssim. </i>Sant Boi de Llobregat: Ajuntament de Sant boi de Llobregat, 1986.</p> <p><i>Els camaleons també paguen</i>. Barcelona: Edicions 62, 1985.</p> <p><i>Les Santes, quan els cap-grossos fem Festa Major</i>. Mataró: Robafaves, 1982.</p> | |
| dc.peudefoto | Programa de mà de Teoria de catàstrofes de Toni Cabré. Teatre Gaudí Barcelona, 20 maig - 26 juny 2011. Font: Escena digital de Catalunya | |
| dc.relation | <p><a href="https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0262308.xml">https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0262308.xml</a></p> <p><a href="https://www.escriptors.cat/autors/cabret">https://www.escriptors.cat/autors/cabret</a></p> <p><a href="https://www.catalandrama.cat/autor/toni-cabre/">https://www.catalandrama.cat/autor/toni-cabre/</a></p> <p><strong>Fonts iconogràfiques:</strong></p> <p><a href="https://www.escriptors.cat/sites/default/files/2019-02/toni_cabre.jpg">https://www.escriptors.cat/sites/default/files/2019-02/toni_cabre.jpg</a></p> | |
| dc.source | <p><span class="versaleta">Batlle</span>, Carles. «La nova dramatúrgia catalana: de la perplexitat a la diversitat». <i>Caplletra </i>(València: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana), 22 (Primavera 1997), p. 49-68. </p> <p><span class="versaleta">Broch</span>, Àlex. «Pròleg». A: <span class="versaleta">Cabré</span>, Toni. <i>La metamorfosi. </i>Barcelona: Edicions 62, 1994. (El Galliner; 138).</p> <p><span class="versaleta">Fàbregas</span>, Xavier. «Pròleg». A: <span class="versaleta">Cabré</span>, Toni. <i>Els camaleons també paguen. </i>Barcelona: Edicions 62, 1985. (El Galliner; 88).</p> <p><span class="versaleta">Massip</span>, Xavier. «Teatre català i dramatúrgia europea». A: <span class="versaleta">Faluba</span>, Kálman; <span class="versaleta">Szijj</span>, Ildikó. <i>Actes del Catorzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes.</i> Vol. 1. Rubí; Barcelona: AILLC: PAM, 2009, p. 345-356. (Textos i Estudis de Cultura Catalana; 147).</p> <p><span class="versaleta">Massip</span>, Xavier. «Pròleg». A: <span class="versaleta">Cabré</span>, Toni. <i>La peixera. </i>Valls: Cossetània, 2018. (Quaderns de la Font del Cargol; 8).</p> <p><span class="versaleta">Sirera</span>, Rodolf. «Toni Cabré: una clara voluntat d’estil dramàtic [Pròleg]». A: <span class="versaleta">Cabré</span>, Toni. <i>Oh, bit! </i>Alacant: Diputació Provincial d’Alacant, 1986.</p> | |
| dc.subject | Dramaturg, director i pedagog | |
| dc.title | Toni Cabré Masjuan |