Josep Carner i Puig-Oriol
| dc.coverage | (Barcelona, 9-2-1884 - Brussel·les, 4-6-1970) | |
| dc.creator | Jordi Auseller i Roquet | |
| dc.date.accessioned | 2026-01-14T15:37:01Z | |
| dc.date.issued | 2023 | |
| dc.description | <p>Descendent d’una família de classe mitjana i d’inclinacions literàries (era fill d’una dona molt afeccionada a la lectura i d’un exfarmacèutic atret pel món literari que exercia el periodisme), Josep Carner va cursar simultàniament, del 1898 al 1904, les carreres de Dret i Filosofia i Lletres. Durant aquests anys d’estudiant, ja aniria encarrilant la seva vocació literària i la seva tendència al lideratge. Així, a més de començar a desenvolupar la seva tasca d’escriptor en més d’un gènere (teatre, prosa i poesia), també va esdevenir redactor d’articles d’opinió política i literària a <i>La Veu de Catalunya</i> i va dirigir revistes d’alta cultura (<i>Empori</i>), difusió ideològica (<i>Catalunya</i>) i divulgació cultural (<i>D’Ací d’Allà</i>). Paral·lelament, des de la direcció d’Editorial Catalana (1918-1921), va potenciar la traducció d’obres al català. A partir del 1921, la seva carrera diplomàtica i consular l’allunyà de Catalunya i el dugué a residir, durant disset anys, a l’estranger, a Gènova primer, i després, successivament, a San José de Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Després de la guerra civil espanyola, va emigrar cap a Mèxic, on, a banda de dedicar-se a la docència universitària, també va desplegar una gran activitat literària (publicacions, traduccions, etc.) i va tenir un paper molt actiu per a la comunitat catalana allí exiliada. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, retornà a Europa i s’establí definitivament a Brussel·les.</p> | |
| dc.description | <p>La figura de Carner com a autor dramàtic està vinculada al modernisme, i si bé és cert que apareix en un moment en què els postulats dels moviment comencen a ser qüestionats i que la seva aportació teatral no és ni tan extensa com la poètica (que el va consagrar de forma unànime com un dels poetes catalans més importants i influents del segle XX), ni tan fonamental com la prosística (igualment reconeguda i elogiada), també és cert que la importància de la seva obra en teatre, camp en el qual inicià la seva activitat literària, i de fet la hi va cloure, és inqüestionable.</p> <p>Carner s’interessà molt aviat per l’escena: amb només dotze anys ja col·laborava amb la revista d’actualitat teatral <i>L’Aureneta</i>; l’any 1901 hi ha notícia de les seves primeres temptatives dins del gènere dramàtic com a autor en publicar, amb el pseudònim de Pere de Maldar, <i>Al Vapor</i>, un quadre costumista amb una bona dosi d’ironia que subtitulà «joguina en un acte i en prosa», i <i>La llàntia que s’apaga</i>, una peça que entroncava amb el teatre simbolista de Maeterlinck; i un any més tard, donava a conèixer <i>Trista</i>, una narració dramàtica de caire modernista i arrel ibseniana amb la qual guanyà un premi als Jocs Florals de Sarrià. Del 1905 al 1910, i entremesclant-se amb obres narratives i poètiques, compongué quatre peces més (les tres primeres destinades als Espectacles-Audicions Graner): <i>La Fustots</i>, versió paròdica de <i>La</i> <i>Ventafocs</i> que, en aquesta ocasió, signà amb el pseudònim de Sever de la Cantonada; <i>El Comte Arnau</i> i <i>Lo Miracle del Tallat</i>, l’una i l’altra arrelades en la llegenda i musicades per Enric Morera, i <i>Canigó</i>, una adaptació del poema verdaguerià amb música de Jaume Pahissa. Transcorreguts uns quants anys de silenci, el 1928 aparegué la comèdia en vers <i>El giravolt de maig</i>, que constituí el llibret per a una obra breu d’Eduard Toldrà. Després, la seva dedicació a la literatura dramàtica fou més aviat circumstancial, fins al punt que l’aportació al gènere es reduí a un parell de peces: d’una banda, <i>El Ben Cofat i l’Altre </i>(1951), una llegenda en cinc actes precedida d’un pròleg, que se situa al Mèxic precolombí i en la qual l’autor entronca amb el mite, que li serveix per fer una reflexió sobre la religió i la condició humana centrada en aquells aspectes més rellevants, com ara la mort, l’amor i la llibertat; i d’una altra banda, <i>Cop de vent</i> (escrita el 1957, però publicada nou anys més tard), on, si bé se situa en un ambient europeu i refinat, l’acció continua desenvolupant-se en un pla simbòlic i al·legòric. Tant un cas com l’altre constitueixen un tipus de teatre que podríem denominar literari. En aquest sentit, destaquen pel seu gran refinament formal i eminentment poètic, que defuig l’espectacle dramàtic concebut a la manera més convencional. L’interès de Carner pel teatre també es reflectí en les traduccions, entre d’altres, d’obres de Shakespeare (<i>Somni d’una nit d’estiu</i>, 1908; <i>Les alegres comares de Windsor</i>, 1909; <i>La tempesta</i>, 1910) i Molière (<i>El burgès gentilhome</i>, 1919; <i>El malalt imaginari</i>, 1921).</p> | |
| dc.identifier | 3063 | |
| dc.identifier.uri | https://enciclopedia.institutdelteatre.cat/handle/20.500.14900/2566 | |
| dc.local.estrena | <p>11 febrer 1901, <i>Al Vapor</i>, Teatre Novetats (Barcelona).</p> <p>12 octubre 1905, <i>El Comte Arnau, visió llegendària</i>, Teatre Principal (Barcelona).</p> <p>12 octubre 1905, <i>La Fustots</i>, Teatre Principal (Barcelona).</p> <p>27 novembre 1905, <i>Lo Miracle del Tallat</i>, Teatre Principal (Barcelona).</p> <p>12 juny 1910, <i>Canigó</i>, Figueres.</p> <p>27 octubre 1928, <i>El giravolt de maig</i>, Palau de la Música Catalana (Barcelona).</p> <p>6 febrer 1963,<i> El Ben Cofat i l’Altre</i> (director: Rafel Vidal Folch), Palau de la Música Catalana (Barcelona), Agrupació Dramàtica de Barcelona.</p> | |
| dc.local.publicacions | <p><i>Al vapor</i>. Barcelona: Lo Teatro Regional, 1901.</p> <p><i>La llàntia que s’apaga</i>. Barcelona: Estampa de la Renaixença, 1901.</p> <p><i>Trista</i>. Barcelona: [s. n.], 1902.</p> <p><i>L’idil·li dels nyanyos</i>. Barcelona: Imp. J. Cunill, 1903.</p> <p><i>Deu rondalles de Jesús Infant</i>. Barcelona: Imp. Fidel Giró, 1904.</p> <p><i>Llibre dels poetas</i>. Barcelona: Imp. Fidel Giró, 1904.</p> <p><i>La Fustots</i>. Barcelona: Imp. Henrich y Comp. en comandita, 1905.</p> <p><i>El comte Arnau</i>, Imp. Henrich y Comp. en comandita, 1905.</p> <p><i>Lo Miracle del Tallat</i>, Imp. Henrich y Comp. en comandita, 1905.</p> <p><i>Primer llibre de sonets</i>. Barcelona: Imp. Viuda Cunill, 1905.</p> <p><i>Els fruits saborosos</i>. Barcelona: Imp. Joaquim Horta, 1906.</p> <p><i>Segon llibre de sonets</i>. Barcelona: Imp. Joaquim Horta, 1907.</p> <p><i>Canigó</i>. Barcelona: Llibreria Científico-Literària de Josep Agustí, 1910.</p> <p><i>La malvestat d’Oriana</i>. Barcelona: Imp. Bartomeu Baixarias, 1910.</p> <p><i>Verger de les galanies</i>. Barcelona: Imp. Fidel Giró, 1911.</p> <p><i>Les monjoies</i>. Barcelona: Imp. Lluís Gili, 1912.</p> <p><i>Auques i ventalls</i>. Barcelona: Marian Galve, 1914.</p> <p><i>La paraula en el vent</i>. Barcelona: Imp. Fidel Giró, 1914.</p> <p><i>Bella terra, bella gent</i>. Barcelona: Impr. Nicolau Poncell, 1918.</p> <p><i>Les planetes del verdum</i>. Barcelona: La Revista, 1918.</p> <p><i>L’oreig entre les canyes</i>. Barcelona: Impr. Nicolau Poncell, 1920.</p> <p><i>La creació d’Eva i altres contes</i>. Barcelona: Editorial Catalana, 1922.</p> <p><i>La inútil ofrena</i>. Barcelona: Editorial Catalana, 1924.</p> <p><i>Les bonhomies</i>. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1925.</p> <p><i>El cor quiet</i>. Barcelona: Editorial Políglota, 1925.</p> <p><i>Sons de lira i flabiol</i>. Barcelona: Successors d’Henrich i Cia., 1927.</p> <p><i>Tres estels i un ròssec</i>. Sabadell: La Mirada, 1927.</p> <p><i>El giravolt de maig</i>. Sabadell: La Mirada, 1928.</p> <p><i>El veire encantat</i>. Barcelona: Impr. Lluís Gili, 1933.</p> <p><i>Lluna i llanterna</i>. Sabadell: Edicions Proa, 1935.</p> <p><i>Nabí</i>. Buenos Aires: Edicions de la Revista <i>Catalunya</i>, 1941.</p> <p><i>El misterio de Quanaxhuata</i>. Mèxic: Ediciones Fronda, 1943.</p> <p><i>El Ben Cofat i l’Altre</i>. Perpinyà: Proa, 1951.</p> <p><i>Paliers</i>. Brussel·les: La Maison du Poète, 1950.</p> <p><i>Llunyania</i>. Santiago de Xile: El Pi de les Tres branques, 1952.</p> <p><i>Arbres</i>. Barcelona: Editorial Selecta, 1953.</p> <p><i>Museu zoològic</i>. Barcelona: Edicions Nauta, 1963.</p> <p><i>Bestiari</i>. Barcelona: Edicions Nauta, 1964.</p> <p><i>El tomb de l’any</i>. Barcelona: Edicions Proa, 1966.</p> <p><i>Cop de vent</i>. Barcelona: Edicions 62, 1966.</p> <p><i>Obres completes</i>. Barcelona: Editorial Selecta, 1957-1968.</p> | |
| dc.peudefoto | Retrat de Josep Carner. Font: Escena digital de Catalunya | |
| dc.relation | <p>Entrada de l’autor a Enciclopèdia Catalana:</p> <p><<a href="https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/josep-carner-i-puig-oriol">https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/josep-carner-i-puig-oriol</a>></p> <p>Entrada de l’autor a Associació d’Escriptors en Llengua Catalana:</p> <p><<a href="https://www.escriptors.cat/autors/carnerj">https://www.escriptors.cat/autors/carnerj</a>></p> | |
| dc.source | <p><span class="versaleta">Busquets</span>, Loreto (ed.). <i>Escrits inèdits i dispersos de Josep Carner (1898-1903)</i>. Vol. 2. Barcelona: Barcino, 1984.</p> <p><span class="versaleta">Carner</span>, J.; <span class="versaleta">Espriu</span>, S.; <span class="versaleta">Brossa</span>, J. <i>Teatre</i>. Barcelona: Edicions 62 / «la Caixa», 1976. (Les millors obres de la literatura catalana; 70).</p> <p><span class="versaleta">Coll</span>, Jaume. «Els llibres de poesia de Josep Carner». <i>Catalan Review</i>, vol. VI, núm. 1-2 (1992), p. 11-163.</p> <p><span class="versaleta">Gustà</span>, Marina. «Josep Carner». A: <span class="versaleta">Molas</span>, Joaquim; <span class="versaleta">Riquer</span>, Martí de; <span class="versaleta">Comas</span>, Antoni. <i>Història de la literatura catalana</i>. Vol. 9. Barcelona: Ariel, 1987, p. 153-212.</p> <p><span class="versaleta">Vallverdú</span>, Josep. <i>Josep Carner i Puig-Oriol: Semblança biogràfica</i>. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2011. (Semblances biogràfiques; 47).</p> | |
| dc.subject | Poeta, novel·lista, dramaturg i articulista | |
| dc.title | Josep Carner i Puig-Oriol |