Guinyol
| dc.creator | Jordi Jané i Romeu | |
| dc.date.accessioned | 2026-01-13T16:07:57Z | |
| dc.date.issued | 2020 | |
| dc.description | <p>Nom del protagonista i, per extensió, del teatre de titelles de guant lionès (<i>guignol lyonnais</i>)<i>.</i> El personatge Guignol neix el 1808 creat per Laurent Mourguet (1769–1844), un <i>canut</i> (obrer del tèxtil lionès de la seda) que ha perdut la feina de teixidor a causa de la crisi posterior a la Revolució de 1789. Per tal de sobreviure, Mourguet fa d’arrencaqueixals ambulant i atrau la clientela amb un castellet de titelles en què els personatges principals són Guignol, la seva dona Madelon i el borratxó Gnafron. </p> <p>Guignol és murri i eixerit, parla en argot <i>canut,</i> vesteix com els obrers del tèxtil lionès i du <i>salsifís</i> (la còfia usada pels <i>canuts</i>)<i>.</i> Madelon, també <i>canut,</i> té conflictes constants amb l’amo i l’encarregat de la fàbrica. Gnafron, un sabater pegot donat a la beguda, comenta mordaçment els fets de l’actualitat. Si Guignol empunya sovint una estaca, l’arma de Gnafron és la seva llengua viperina. En satiritzar càusticament la problemàtica social de l’època, l’espectacle de <i>guignol</i> creat per Mourguet recull i amplifica la veu del poble ras. D’aquí la seva acceptació popular.</p> <p>En morir Mourguet, la dona i els fills continuen explotant el <i>guignol.</i> Quan l’economia millora i la burgesia lionesa s’adona que aquest espectacle pot esdevenir una bona imatge per a la ciutat, el <i>guignol </i>va pujant graons en l’escala social, s’estén arreu de França i arriba a traspassar fronteres.<i> </i></p> <p>El caràcter satíric d’aquest espectacle ha fet que el nom Guignol s’hagi usat com a capçalera de publicacions humorístiques i denomini un gènere televisiu caracteritzat pel tractament sarcàstic de l’actualitat social i política. D’altra banda, tot i que hi ha raons que expliquen l’ús d’aquest nom propi per batejar el truculent gènere teatral «Grand Guignol» aparegut a París a finals del XIX, es tracta de dues formes d’espectacle amb objectius i mètodes completament diferents.</p> | |
| dc.description | <p>Està àmpliament documentada la irrupció del substantiu <i>guiñol</i> a l’Espanya castellana, on de seguida esdevé sinònim dels «títeres de cachiporra». El 1916, l’escriptor José Francés reporta a la revista <i>Nuevo Mundo</i> una funció «de guignol» vista al Parque del Retiro. L’historiador dels titelles Adolfo Ayuso cita l’article «El hombre del guiñol» (Ramón López-Montenegro, revista <i>Blanco y Negro</i>, 1921). Ayuso també rememora el <i>Guiñol Octubre</i> (Rafael Alberti i Maria Teresa León, 1934) i el <i>Guiñol La Tarumba</i> (1935) que, dirigit pel pintor Miguel Prieto, durant la guerra civil actua per als soldats de la República al front i als hospitals de campanya. Després del 1939, i amb la consigna <i>instruir con deleite,</i> el Frente de Juventudes adoctrina la canalla mitjançant companyies de «teatro de Guiñol».</p> <p>Als Països Catalans, la denominació genèrica «guinyol» no ha fet tanta fortuna com a Espanya, ni –a banda el Guinyol Didó– ha format part del nom de gaires companyies: tant entre la població com a les publicacions en llengua catalana d’abans de la guerra civil, els titelles s’anomenen majoritàriament «putxinel·lis», nom que també figura a la raó social de les companyies (algunes l’alternen amb «titelles»).</p> <p>El 1931, el terrassenc Ezequiel Vigués «Didó» (1880-1960), que havia après els secrets del <i>guignol lyonnais</i> amb el matrimoni Thiessard a París, introdueix aquesta modalitat de titelles a Catalunya actuant en locals barcelonins com la Sala Reig, el Cercle Artístic de Sant Lluc, el Palau de la Música o la Sala Ampurdanesa. El 1941, Didó obre un local estable de guinyol (El Club de los Niños) a la desapareguda Avinguda de la Llum. Després recorrerà el país amb el seu teatre ambulant durant gairebé vint anys. </p> <p>Atesa la molt arrelada tradició del titella de guant autòcton, la morfologia de les figures i la mateixa manipulació del guinyol van representar una novetat, tant per al públic com per als titellaires catalans de l’època. El putxinel·li i el guinyol presenten, en efecte, notables diferències visuals i tècniques. El cap, el pit i les espatlles del putxinel·li són una sola peça tallada en fusta massissa, que el titellaire manipula amb els tres dits centrals, mentre el polze i el menovell n’accionen els braços. En canvi, en el guinyol i la majoria de titelles de la cultura occidental, el cap és molt més lleuger (de paper mastegat o altres materials) i es mou amb el dit índex, mentre el polze i el mitger accionen els braços, i l’anular i el petit donen expressivitat al vestit. La figura del putxinel·li és més humana i la del guinyol més grotesca, però el guinyol és més fàcil de construir i de manipular.</p> <p>Els personatges també són d’extracció social diferent: així com Guignol és un obrer que pateix els problemes inherents a la primera revolució industrial, el putxinel·li (anomenat Perot, Pericu o Titella), és d’àmbit pobletà o viu en el context de la pagesia catalana en moments indeterminats dels segles XIX i XX. El vestuari, el vocabulari i les situacions de cadascun responen als orígens respectius, però en canvi els caràcters i la manera de resoldre els conflictes dramàtics són força similars: tant el Guignol de Lió com el Pericu català són joves, de classe humil, dinàmics, proactius, murris, enamoradissos i una mica tarambanes, alhora que els seus oponents dramàtics són sempre gent d’ordre (rics, vells concos, jutges, agutzils, etc.), un conjunt de factors que els garanteixen la complicitat del públic.</p> <p>En el seu guinyol, Didó conserva la psicologia essencial dels personatges arquetípics de la comèdia catalana de putxinel·lis, si bé en renova la fesomia i el vestuari i els situa en un àmbit més aviat menestral. Sense abandonar el repertori tradicional, incorpora creacions pròpies, adapta obres clàssiques (Molière, Verne), col·labora amb el folklorista Aureli Capmany i estrena textos de dramaturgs del moment, com Ramon Vinyes. La constància amb què Didó i la seva companya Teresa Riera escampen el guinyol arreu de Catalunya –amb incursions a Mallorca, el País Valencià i alguns punts de l’Estat– renova profundament el panorama i l’acceptació del teatre de titelles i li obre un nou camp d’experimentació tècnica i estètica. Sense proposar-s’ho, Didó es converteix en l’inspirador dels titellaires de la generació dels setanta, «diversos grups formats per persones joves que, sense menysprear la rica tradició autòctona del putxinel·li, es van lliurar a la investigació» (Fàbregas 169).</p> | |
| dc.description | <p>En l’acte fundacional del Moviment de Titellaires Independents (16-12-70, Museu de l’Institut del Teatre, Palau Güell, Barcelona), Sebastià Gasch, Xavier Fàbregas i Joan Baixas reten un argumentat homenatge a Didó, en recullen el llegat i proposen línies d’acció per connectar l’art dels titelles amb els corrents artístics contemporanis. Aquest Moviment és el germen de la renovació titellaire catalana i el punt d’inflexió que fa possible que el guinyol, sense perdre l’atractiu i la capacitat de comunicació que tenia fa dos segles, convisqui i s’hibridi tant amb altres tècniques de manipulació de titelles com amb les tecnologies escèniques d’última generació.</p> | |
| dc.identifier | 2798 | |
| dc.identifier.uri | https://enciclopedia.institutdelteatre.cat/handle/20.500.14900/298 | |
| dc.peudefoto | <div>Fotografia 1: Manipulació del guinyol lionès (esq.) i manipulació del putxinel·li català (dr.). La il·lustració prové de l’article «El títere de tipo catalán y la saga de los Vergés», d’Adolfo Ayuso.</div> <div> <div> <p>Fotografia 2: Tit (1934), el protagonista del Guinyol Didó. MAE, Institut del Teatre.</p> </div> </div> <p> </p> | |
| dc.relation | <p> Societé des Amis de Guignol:</p> <p><<a href="http://www.amisdelyonetguignol.com/">http://www.amisdelyonetguignol.com</a>></p> <p>Musée d’Histoire de Lyon:</p> <p><<a href="http://www.gadagne.musees.lyon.fr/index.php/history_en/Histoire/Expositions/Accrochages-Expos-d-ete/Archives/Les-amis-de-Lyon-et-de-Guignol/L-expo">http://www.gadagne.musees.lyon.fr/index.php/history_en/Histoire/Expositions/Accrochages-Expos-d-ete/Archives/Les-amis-de-Lyon-et-de-Guignol/L-expo</a>></p> | |
| dc.source | <p><span class="small-caps">Ayuso</span>, Adolfo. «Miguel Prieto, director de La Tarumba. El guiñol en defensa de la República». <i>Fantoche</i> (Calatayud), núm. 1 (2007), p. 48-60.</p> <p><span class="small-caps">Ayuso</span>, Adolfo. «Fèlix Malleu, domador de leones y hombre del guiñol». <i>Fantoche</i> (Calatayud), núm. 2 (2008), p. 5-23.</p> <p><span class="small-caps">Ayuso</span>, Adolfo. «El títere de tipo catalán y la saga de los Vergés». <i>Fantoche</i> (Calatayud), núm. 4, p. 23.</p> <p><span class="small-caps">Diversos autors.</span> <i>Guignol 14-18, mobiliser, Survivre</i> (catàleg de l’exposició homònima celebrada als Musées Gadagne de Lyon). Milano: Silvana Editoriale S.p.A., 2015.</p> <p><span class="small-caps">Fàbregas</span>, Xavier. «El cavaller de l’espasa espessa, per Titelles Garibaldis». <i>Diari de Barcelona </i>(5 febrer 1975). A: <i>Teatre en viu (1973-1976),</i> a cura de Maryse Badiou. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1990. (Monografies de l’Institut del Teatre; 30)</p> <p><span class="small-caps">Fournel</span>, Paul. «El Guinyol lionès». A: <i>Les grans tradicions populars. Ombres i Titelles.</i> Barcelona: Publicacions de l’Institut del Teatre: Edicions 62, 1977, p. 109-127.</p> <p><span class="small-caps">Francés</span>, José. «La enseñanza del Guignol»<i>.</i> <i>Nuevo Mundo</i> (Madrid), (23 juliol 1916). Reproduït a la revista <i>Títere</i>, núm. 36 (abril 1989).</p> <p><span class="small-caps">Lefort</span>, Stéphanie. «Comment Laurent Mourguet inventa Guignol ou L’histoire de la marionette à gaine lyonnaise». Ponència al Seminari <i>Putxinel·li. Entre el mite, la tradició i la contemporaneïtat</i>. Barcelona: Institut del Teatre (21-23 novembre 2013).</p> <p><span class="small-caps">Martín</span>, Josep A. <i>El teatre de titelles a Catalunya.</i> Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998.</p> <p><span class="small-caps">Mignon</span>, Paul-Louis. <i>J’aime les Marionettes</i>. Lausanne: Ed. Rencontre, 1962.</p> <p><span class="small-caps">Miracle</span>, Josep: «El teatre de putxinel·lis» (a la secció "L’espectacle popular"). <i>Mirador</i> (20 octubre 1932).</p> <p><span class="small-caps">Oltra Albiach</span>, Miquel. <i>Vorejant la història. Els titelles valencians (1875-1975).</i> Albaida: Mita Publicacions, 2000.</p> <p><span class="small-caps">Porras</span>, Francisco. <i>Teatro popular.</i> Madrid: Editora Nacional, 1981.</p> <p><span class="small-caps">Vigués i Mauri</span>, Ezequiel «Didó». <i>Teatre de putxinel·lis</i>. Pròleg de Xavier Fàbregas. Barcelona: Institut del Teatre: Edicions 62, 1975. (Monografies de l’Institut del Teatre; 2)</p> | |
| dc.title | Guinyol |