Teatre independent valencià
| dc.creator | Roser Soler Piera | |
| dc.date.accessioned | 2026-01-13T16:08:02Z | |
| dc.date.issued | 2017 | |
| dc.description | <p style="line-height: 150%;">Els trets del teatre independent valencià responen a l'interès per a trobar un nou llenguatge teatral que arribi a un públic majoritari mitjançant la creació d’un circuit descentralitzat i alternatiu al comercial. La voluntat de professionalització d’aquestes companyies s’acompanya de la negació de la representació única, l’obertura a nous codis escènics i al teatre corporal, així com la consideració del repertori com a expressió de tot el grup. Tot això amb la creació col·lectiva com a eina dels artistes, definits com a treballadors amb un compromís amb la societat.</p> <p style="line-height: 150%;"><i>La pau (retorna a Atenes)</i> (1972), de Rodolf Sirera per al Centre Experimental de Teatre (després El Rogle), i<i> Dansa de vetlatori</i> (1975), de Manuel Molins per al Grup 49, es consideren dos dels espectacles més representatius. Es tracta de dues companyies que inicien la seva tasca a finals dels anys seixanta i que als anys setanta decideixen muntar textos d’autoria pròpia i en català, recorregut al qual s’afegiran altres companyies.</p> <p style="line-height: 150%;">Durant aquests anys sorgeixen formacions teatrals tan significatives com La Cazuela, d’Alcoi, o la Caràtula, d’Elx. A principis dels setanta naixen grups que actualment considerem històrics, com ara El Rogle, Carnestoltes, PTV, Pluja Teatre i L’Entaulat.</p> <p style="line-height: 150%;">L’opció que segueix un major nombre de grups és la que empra el teatre com a eina de recuperació històrica i conscienciació política per tal de crear un nou teixit cultural. Trobem, en primer lloc, el teatre <i>a la valenciana</i> i, en segon lloc, el teatre historicista. <span style="line-height: 150%;">La insistència en la recuperació i l’afermament de les senyes d’identitat de les formes tradicionals, com el sainet i la revista valencianes, marca la via del teatre </span><em style="line-height: 150%;">a la valenciana</i><span style="line-height: 150%;">. Aquest punt de vista afavoreix la posada en escena d’espectacles d’El Rogle, com </span><em style="line-height: 150%;">Tres forasters de Madrid</i><span style="line-height: 150%;"> (1974) d’Escalante, el muntatge de Carnestoltes</span><em style="line-height: 150%;"> Memòries de la coentor</i><span style="line-height: 150%;"> (1977), així com les obres de Pluja Teatre </span><em style="line-height: 150%;">El supercaminal o quedarem com Camot</i><span style="line-height: 150%;"> (1974) i </span><em style="line-height: 150%;">Sang i ceba</i><span style="line-height: 150%;"> (1977). En segon lloc, les obres de caire historicista s’endinsen en la història per evidenciar les tergiversacions que ha sofert al llarg del temps; és el cas de </span><em style="line-height: 150%;">Dansa del vetlatori</i><span style="line-height: 150%;"> (1973), de Manuel Molins per al Grup 49, i </span><em style="line-height: 150%;">El brunzir de les abelles</i><span style="line-height: 150%;"> (1975), dels germans Sirera per a El Rogle. A més, hi podem incloure el traspàs a la realitat valenciana del moment d’obres del repertori mundial en </span><em style="line-height: 150%;">Jordi Babau</i><span style="line-height: 150%;"> (1976), de Juli Leal i Francesc Romà sobre </span><em style="line-height: 150%;">Georges Dandin</i><span style="line-height: 150%;"> de Molière, i en </span><em style="line-height: 150%;">L’hort dels cirerers</i><span style="line-height: 150%;">, de Txèhov feta per Juli Leal (1975).</span></p> <p style="line-height: 150%;">Hi ha altres grups que aposten per les iniciatives que arriben des del teatre sud-americà, sota la influència del colombià Enrique Buenaventura. Els espectacles <em style="line-height: 150%; text-indent: 36pt;">Las mariposas</i> (1973) i <em style="line-height: 150%; text-indent: 36pt;">La danza de la lanza de papel</i> (1975), del PTV, en són bons exemples.</p> <p style="line-height: 150%;">En darrer lloc hi ha els grups que opten per l’experimentació i la investigació de la pràctica específicament teatral, de la qual cosa és representatiu el grup Uevo, amb Julio Máñez i Pepe Marín, que van oferir espectacles com <em style="line-height: 150%; text-indent: 36pt;">Denotar una cosa o donar indici d’ella</i> (1973) o <em style="line-height: 150%; text-indent: 36pt;">Moltes variacions per a un coixí</i> (1973).</p> <p style="line-height: 150%;">Un dels focus d'aquesta renovació teatral és la Universitat de València i té com a responsables noms com José Sanchis Sinisterra, Antonio Díaz Zamora o Manuel Bayo. Díaz Zamora engegà el projecte del València-Cinema, una sala teatral amb companyia pròpia, Quart 23. El dia 6 de juny de 1972 s'hi estrena <em style="line-height: 150%; text-indent: 35.4pt;">Los salvajes en Puente San Gil</i>, de Martín Recuerda, un èxit de públic i de crítica. Aquesta sala, temps després, la regiria Studio, amb Vicente Vergara com a gerent. El València-Cinema va servir de plataforma no només per a donar a conèixer companyies valencianes sinó també d’altres territoris, com Els Joglars o Dagoll Dagom.</p> <p style="line-height: 150%;">L’any 1975 se celebren dues mostres de Teatre Independent Valencià en aquesta ciutat. En primer lloc, al València-Cinema del 8 al 24 d’abril amb el nom de <em style="line-height: 150%;">Cicle de teatre valencià</i> i, en segon lloc, al Teatre el Micalet del 12 de març al 18 de maig.</p> <p style="line-height: 150%;">A més, la formació de l'Assemblea de teatre independent del País Valencià serví per a unificar estratègies i arribar a acords per a la formació de circuits d'exhibició i per a l'ús comú de material teatral i dels llocs d’assaig. D’aquests acords sorgiran els plantejaments dels membres de la primera Conselleria de Cultura en què es va inscriure el Consell Assessor de Teatre.</p> | |
| dc.description | <p>Aquestes companyies a principis dels anys vuitanta pateixen una forta crisi amb l'arribada dels organismes democràtics i de les institucions públiques, que es fan càrrec de la programació cultural al País Valencià. Moltes no resisteixen aquesta etapa, però d'altres, com PTV, Pluja Teatre, L'Entaulat o L'Horta, fan el pas cap a la consolidació del primer projecte en empresa teatral.</p> | |
| dc.identifier | 1029 | |
| dc.identifier.uri | https://enciclopedia.institutdelteatre.cat/handle/20.500.14900/341 | |
| dc.peudefoto | Rodolf Sirera (creative commons) | |
| dc.source | <div> <p><span class="small-caps">Aznar,</span> M.;<span class="small-caps"> Diago,</span> N.; <span class="small-caps">Mancebo, </span>M.F. (eds)<i>. 60 anys de teatre universitari.</i> València: Universitat de València, 1993.</p> <p><span class="small-caps">Herreras,</span> E. (et alii.). <i>Trenta anys de teatre valencià.</i> Alzira: Bromera, 2000.</p> <p><span class="small-caps">Herreras</span>, E. (ed.) <i>¿Por qué un Teatre Nacional Valencià?: Debate sobre producción pública</i>. Alzira: Centro Francisco Tomás y Valiente UNED, 2003.</p> <p><span class="small-caps">Rosselló,</span> R. X. (ed.). <i>Aproximació al teatre valencià actual (1968-1998)</i>. València: Universitat de València, 2000.</p> </div> | |
| dc.title | Teatre independent valencià |