Platja negra

Jordi Coca ha estat un autor vinculat al món teatral des dels anys setanta, però no és fins a l’any 1999 que publica Platja negra, la seva primera obra dramàtica; abans només havia publicat les dues peces breus dins d’Exòtiques (Barcelona: Pòrtic, 1975).

L’obra, d’un sol acte, ens presenta dos personatges, Ell i Ella, amb la intervenció d’un tramoista, en l’espai buit d’un teatre el dia abans que s’hi celebri una trobada política. Ell i Ella són dos examants que coincideixen en els preparatius de la reunió d’uns «delegats» polítics. Ell l’ha buscada, suposadament, per fer-hi les paus, però ella du entre mans un altre afer: té uns documents que demostren trames negres i tractes de favor per part de la Comissió Nacional del partit, i està disposada a fer-los públics.

Platja negra està plantejada com una revisió d’Antígona filtrada per Salvador Espriu. Jordi Coca és un autor de dilatada trajectòria narrativa i en la seva primera incursió extensa en el text dramàtic ressonen les constants de l’obra de l’autor segons Àlex Broch (1993): la impossibilitat d’establir unes relacions estables davant d’una realitat catòlica, el fet d’esdevenir víctima d’una agressivitat exterior institucionalitzada i la necessitat de restablir confiances, en especial amb un mateix, com a forma de supervivència.

Segons Carles Batlle (1999), es tracta d’una «obra política, que planteja un conflicte de caràcter atemporal, però que té un referent clar en l’actualitat política catalana». Coca teatralitza la seva experiència personal en l’àmbit de la política institucional per denunciar l’autoritat, l’abús dels privilegis, la corrupció i xantatge tot vestint-ho, tanmateix, d’una història d’amor. Una invectiva política feta des de l’amor que també reflexiona sobre el fet teatral.