Teatro Olympia

En un solar situat al costat del Cafè Español, el fuster Francesc Vilanova Torrescasana i el seu soci, Ernest Baró, van aixecar un dels barracots de fusta que sovintejaven al primer Paral·lel i que va ser projectat per l’arquitecte Salvador Vigo. L’espai no només era modest sinó que, a més, incomplia nombroses normatives municipals, com demostren les denúncies davant l’Ajuntament, ja l’any 1902, sobre la manca de mesures de seguretat.

Aquell humil teatre (que, malgrat aquesta condició, es va conèixer també com Gran Music-Hall Olympia) comptava amb el favor del públic, però també era font de tota mena d’escàndols que no només afectaven la seguretat de la sala. El 1905, les discrepàncies entre l’empresa i els còmics contractats van fer que aquests es neguessin a actuar, de manera que hi va haver d’intervenir la policia i obligar el teatre a tornar l’import de les localitats. Sembla que les projeccions cinematogràfiques que també acollia el local havien de crear menys problemes, però va ser tot el contrari: el 28 d’abril del 1906, un incident a la cabina de projecció va provocar una fumera que va desfermar el pànic entre el públic. No va ser un incendi, tal com recollien alguns diaris del moment, però en la desbandada es van produir ferits i un espectador va resultar mort en caure d’una escala i ser atropellat per la massa que fugia per salvar la vida.

El fet va tenir repercussions a tota la ciutat, es va discutir a l’Ajuntament i el Govern Civil hi va intervenir, no només tancant l’Olympia, sinó també prohibint les projeccions i espectacles a altres sales de la ciutat. El teatre va restar tancat com a mínim fins al setembre. A finals de novembre hi tornava a haver activitat: les cròniques periodístiques donen notícia d’un incident amb un espectador disconforme amb la funció que va acabar conduït a comissaria.

El teatre, finalment, va desaparèixer el 6 de febrer del 1908. Un any abans, la propietat havia passat a mans de Josep Carabén, propietari del Cafè Español, que va enderrocar l’Olympia per ampliar aquest local –afectat, d’altra banda, per l’incendi del Teatre Español, l’any 1907–.

La sarsuela i el music-hall eren la base de la programació, que encisava el públic treballador del Paral·lel i va convertir el local en un dels més populars. El setembre del 1902, per exemple, s’hi instal·lava una companyia «compuesta por 300 fantoches» (La Vanguardia) que presentava un espectacle format per quadres que incloïen teatre, màgia, prestidigitació i tota mena de gèneres.