E. R.
| dc.contributor.author | Josep Maria Benet i Jornet | |
| dc.creator | Irene Tarrés | |
| dc.date.accessioned | 2026-01-13T16:03:11Z | |
| dc.date.issued | 2017 | |
| dc.description | <p style="margin-bottom: 0.2cm; font-weight: normal;" align="JUSTIFY"><i>E. R. </i>versa sobre el món del teatre mitjançant un joc de miralls metateatral, de teatre dins el teatre, que desdibuixa les fronteres entre realitat i ficció. L'autor confessava, en la «Nota inicial» de l'edició del llibre, que havia partit del<i> Plany en la mort d'Enric Ribera</i>, de Rodolf Sirera, per recrear la «figura fantasmal» d'Empar Ribera, les inicials de la qual intitulen l'obra de Benet i Jornet, i les trobem impreses en un teatret de cartó, que esdevé símbol de l'herència de l'actriu i professora Ribera.</p> <p align="JUSTIFY">Una jove estudiant d'art dramàtic, aspirant al paper d'una Empar Ribera jove, decideix entrevistar-se amb tres exalumnes de l'emblemàtica actriu per tal de preparar-se per a les proves amb més dades sobre Ribera, «per entendre-la millor». Les tres dones han seguit camins professionals diferents: la Glòria Marc ha esdevingut una diva internacional i en certa manera la continuadora de la carrera de Ribera; l'Assumpta Roca s'ha convertit en una estrella popular de la televisió, i el talent de la Maria Caminal ha passat a segon terme, als estudis de doblatge. A través de les sis escenes de l'obra, i d'alguns paral·lelismes en les trobades amb cadascuna de les actrius, la Noia, i de retruc el lector/espectador, descobreix progressivament les contradiccions respecte de les diverses versions del passat, la mort enigmàtica d'una quarta companya, l'Anna, així com la vigència de la competitivitat i els vells ressentiments entre les tres deixebles. La Noia no n'és exempta, d'aquesta càrrega, ja que, sense ser-ne conscient al començament, el motiu pel qual va voler ser actriu té a veure amb un teatret que havia pertangut a Empar Ribera, i que ella acaba cremant al final de l'obra.</p> | |
| dc.description | <p style="margin-bottom: 0.2cm; font-style: normal; font-weight: normal;"><i>E. R.</i> pot ser llegida com una paràbola sobre el món teatral (Batlle, 1994), tot i que Benet i Jornet també utilitza el fet teatral com un pretext per reflectir qüestions profundes de la vida, com ara la por de l'ésser humà al pas del temps i l'obsessió per eludir la certesa de l'existència efímera amb un llegat perdurable. El teatret de cartó que Empar Ribera va regalar a les seves alumnes, i que ara té la jove estudiant, simbolitza aquest desig de transcendència de la professora, al mateix temps que materialitza la rivalitat de les actrius per assolir l'èxit. La fredor de la pugna acaba amb un foc purificador, un gest radical que ve a sumar-se a les altres pèrdues: d'ideals, de desigs, d'amistats. De fet, les tres amigues no només comparteixen un passat, sinó també la necessitat de la rèplica (Batlle, 1994), és a dir, la interdependència entre elles per tal de conservar la pròpia identitat en el present i a través de la memòria. No hi ha una sola veritat, sinó diversos punts de vista sobre una mateixa història, que es contradiuen i es complementen. A més del personatge d'Empar Ribera, un homenatge a Rodolf Sirera, Benet i Jornet introdueix la referència al mite d'Ifigènia, que esdevé una altra excusa per fer emergir, de nou, lectures diferents de l'art —i la vida.</p> <p style="margin-bottom: 0.2cm; font-weight: normal;"><i>E. R.</i> es va estrenar al Teatre Lliure el 26 d'octubre de 1994, amb Marta Angelat, Mercè Arànega i Maife Gil com a protagonistes i Montse Esteve en el paper de Noia, sota la direcció de Josep Montanyès. Malgrat que Benet i Jornet s'havia inspirat en persones reals a l'hora de crear els personatges, la crítica va destacar la destresa de les intèrprets per fer oblidar al públic els «models originals». El director va superar les reiteracions narratives del text evitant la simetria de les situacions. I l'escenografia, a càrrec de Chass Llach, i la il·luminació, de Xavier Clot, van afegir nous matisos al joc entre realitat i ficció, vida i teatre.</p> <p>El 1996, Ventura Pons en feu la versió cinematogràfica, amb Núria Espert, Rosa Maria Sardà, Anna Lizaran i Mercè Pons en el repartiment, i amb el guió adaptat pel mateix Benet i Jornet juntament amb el director.</p> | |
| dc.identifier | 1907 | |
| dc.identifier.uri | https://enciclopedia.institutdelteatre.cat/handle/20.500.14900/218 | |
| dc.local.estrena | 26-10-1994, Teatre Lliure | |
| dc.peudefoto | E.R. Teatre Lliure, 26 octubre 1994 - 8 gener 1995. Font: Escena digital de Catalunya | |
| dc.publisher | Barcelona: Edicions 62, 1994 | |
| dc.source | <p><span class="small-caps">Bartrina</span>, Francesca. «Josep M. Benet i Jornet: "E. R.", "Testament"». <i>Revista de Catalunya</i>, 110 (1996), p. 170-172.</p> <p><span class="small-caps">Batlle</span>, Carles. «Postfaci. "E.R.": notes de lectura». A: <i>E. R.</i> Barcelona: Edicions 62, 1994.</p> <p><span class="small-caps">De la Torre</span>, Albert. «Josep M. Benet i Jornet estrena "E.R." al Teatre Lliure». <i>Serra d'Or</i>, núm. 420 (1994), p. 106-107.</p> | |
| dc.title | E. R. |