Don Jaume el Conquistador

Obra atribuïda a Frederic Soler, que en la seva època transgressora encapçalava un grup de joves de tendència lletrada i molt de la gresca que es reunien per discutir, recitar, cantar, organitzar balls privats i posar en escena obres pujades de to amb què afilaven el seu enginy. Don Jaume el Conquistador, que sempre va circular com a anònima, sembla que es va representar el 1862 en el cinquè pis que el grupet tenia llogat al carrer d'Escudellers per dur a terme els seus aplecs bohemis. Soler va interpretar el mateix Don Jaume, Conrad Roure va fer de Fontanelles i el jurisconsult Gonçal Serraclara va fer de Muntaner. Es tracta de la comèdia més popular i divulgada de Pitarra, coneguda clandestinament durant dècades, reiteradament publicada i llegida amb avidesa, si bé molt poc representada. L'única posada en escena professional la va fer La Trinca al Teatre Barcelona el 1978, amb decorats de Jaume Perich.

L'obra desmitifica sense embuts un dels símbols creats pel romanticisme i la Renaixença catalana, que cercaven un fundador nacional emmirallant-se en l'època medieval. És una paròdia del drama històric Don Jaime el Conquistador (1860), del romàntic tortosí Antoni Altadill i Teixidó.

L'escena passa al saló del tron del Palau Reial de Barcelona, on el seu secretari comenta la mala salut del rei, afectat d'una infecció venèria que va agafar després d'encular l'enemic alarb per tal d'humiliar-lo. Doncs bé, el Conquistador transmet la malaltia a la reina i a la infanta de Sicília, Constança (futura esposa de l'infant Pere), a la qual ha seduït i ha deixat prenyada.

La peça és de bona factura, de diàlegs àgils i imatges espaterrants, concebuda com a divertimento per als amics de l'autor, i sembla més una obra destinada a la lectura que a l'escenificació.

Malgrat les escasses representacions que se n'han fet, les escenes, segons Francesc Curet, «són recitades de generació en generació» perquè resulten «extraordinàriament pintoresques, d'un pujat color, però d'una vivacitat inextingible». I segueix: «Malgrat el llenguatge obscè […], la paròdia no desperta instints bestials, perquè la concupiscència sensual que pogués inspirar queda vençuda per l'extraordinària força satírica que domina totes les situacions, el diàleg picant i mogut, i la irreverent i còmica gravetat dels personatges».

La paròdia esdevé l'aportació més original de Soler al teatre català. Enfront d'una escena oficial protegida per l'Estat i en castellà, el teatre català assumeix unes formes crítiques i converteix l'escarni en postulat dramàtic. En aquest text hilarant i coent s'entreveu, a més, una velada burla a la monarquia borbònica, als seus abusos i les seves vel·leïtats sexuals.