El Cafè de la Marina

Caterina, filla del cafeter Libori, ajuda el pare en el negoci en un poble mariner. Però entre els pescadors corre la brama, probablement certa, que la noia va anar a terres de França per avortar. La seva reputació, doncs, està malmesa. Arriba al poble Monsieur Bernat, un home més que madur que pretén Caterina en matrimoni i que és molt ben acceptat per Libori, que, altrament, es basqueja perquè el foraster no conegui la murmuració dels vilatans. La noia, però, sent fàstic per Monsieur Bernat, el qual l'acaba rebutjant un cop s'assabenta del seu passat. Llavors Claudi, un jove pescador esquerp, de vegades brutal, amic del joc i la beguda, però que confusament ja se sentia atret per Caterina, declara a la noia el seu amor. Caterina l'accepta i li manifesta els seus sentiments amorosos, fins llavors també continguts. Ella salva públicament la seva honra sota l'amor protector de Claudi, i ell s'allibera de l'autodestrucció que l'anava xuclant.

El Cafè de la Marina suposa, juntament amb L'hostal de la Glòria, la culminació del poema dramàtic sagarrià des del punt de vista literari i dramàtic; però també des del social, perquè ja disposa d'un públic perfectament consolidat i caracteritzat que rep molt bé l'obra. En plena maduresa creativa, Sagarra ens ofereix un intent força reeixit d'acostar la idealització del món dels poemes dramàtics a un cert realisme, a una atmosfera contemporània. I per això l'autor busca un referent en la trilogia portuària de Marcel Pagnol, que sobretot troba a Marius, el primer drama d'aquesta trilogia. Sagarra hi usa el món mariner, encara pròxim, simple, perdurable, gairebé etern, com a afirmació que contraposa a una realitat aliena, complexa i dubtosa —Monsieur Bernat—, o ciutadana, inevitablement corruptora —l'artista i el pinxo. De fet, es tracta d'una variació de la dialèctica entre camp i ciutat, un tema molt grat als escriptors vuitcentistes, els quals, inspirant-se en darrer terme en la idea del bon sauvage, acostumaven a resoldre en un cant a la puresa de la vida rural, molt superior, per consegüent, a una vida urbana —industrialitzada i conflictiva— forçosament impura. La variació sagarriana és important: ell sap que el món és irreductiblement contradictori, impur, i aquest fet contamina la realitat sencera. Això sí, no la contamina tota amb la mateixa força, i, per aquesta raó, Sagarra tria com a lloc de l'acció dramàtica una vila marinera —petita, abastable, de complexitat social limitada—, perquè creu que és un àmbit en què la impuresa —l'avortament de Caterina i les conseqüències corresponents: la murmuració i la deshonra de la noia— es pot combatre amb una relativa possibilitat d'èxit. Tanmateix, no trobem en l'obra cap rèplica que signifiqui una condemna moral de la noia per part de l'autor, sinó la constatació d'una feblesa i la necessitat d'alliberar-la, socialment, no moralment, de les conseqüències d'aquesta feblesa. El protagonista masculí —Claudi— ho fa mitjançant el matrimoni, però en realitat l'alliberament és mutu, perquè si ell deslliura la noia de la deshonra, ella el deslliura de la solitud destructiva.