Serafí Pitarra (Frederic Soler)
| dc.coverage | (Barcelona, 1839 - Barcelona, 1895) | |
| dc.creator | Ramon Bacardit | |
| dc.date.accessioned | 2026-01-14T15:38:02Z | |
| dc.date.issued | 2017 | |
| dc.description | <p>De família humil i orfe de pare i mare, fou pujat per l'oncle matern, que era rellotger, ofici que aprengué Soler. Des de molt jove participà en les sessions en teatres de sala i alcova que es feien a cases particulars i també amb companyies d'aficionats que actuaven en teatres de barriada. En els tallers i pisos de joves artistes conegué alguns dels seus millors amics, com Conrad Roure, Valentí Almirall, etc. Utilitzà el pseudònim de Serafí Pitarra, i esporàdicament molts d'altres (Enric Carreras, Marcial Pérez de Soto, etc.). Compaginà la creació literària com a dramaturg, poeta i narrador amb la d'empresari del Teatre Romea. Durant molts anys fou la gran referència del teatre en català, fins al punt de ser-ne considerat el creador. D'altra banda, des de la seva posició al teatre del carrer de l'Hospital exercí una autoritat poc contestada a l'hora de decidir quines obres s'hi estrenaven i quins autors es convertien en habituals de la casa. Els diversos intents de disputar-li el monopoli del teatre en la llengua del país fracassaren fins a l'arribada d'Àngel Guimerà, que veié representades moltes de les seves obres per la companyia del Teatre Novetats. </p> <p>La primera part de la seva producció consta de peces paròdiques i satíriques que difongué a través del seu pseudònim de Serafí Pitarra: <i>La botifarra de la llibertat</i>, <i>Les píndoles d'Holloway</i>, etc. El 1864 l'estrena en règim professional de la paròdia <i>L'esquella de la Torratxa</i> tingué un èxit tan esclatant que decidí deixar de banda el seu intent de teatre en castellà (<i>Una gloria catalana o Juan Fivaller</i>, estrenada en la mateixa sessió). Arran del seu triomf com a dramaturg satíric fundà la societat La Gata (1864-1866) al Teatre Odeon. Es tractava d'una companyia que representava sarsuela catalana i comèdia adreçades a un públic eminentment popular. Soler fixà un repertori que obtingué un èxit aclaparador amb peces costumistes com <i>Un barret de rialles</i> o <i>Les carbasses de Montroig</i>, però també amb paròdies d'obres d'èxit com <i>Lo cantador</i>, <i>La venjan</i><i>ça de la Tana</i>, <i>La vaquera de la piga rossa</i>, etc., conegudes com a «gatades». </p> <p>Aquestes obres eren escrites en un registre basat en el català oral de la Barcelona de l'època i que l'autor defensava proclamant que es tractava del «català que ara es parla», enfront del registre més artificiós utilitzat pels escriptors dels Jocs Florals. La seva producció humorística no es limitava, però, a les peces teatrals, sinó que contenia paròdies de poema èpic com <i>La mort de la Paloma,</i> subtitulat «Poema en quatre plats», o ressenyes humorístiques en vers com la de la presentació de l'òpera <i>Faust</i> al Liceu. El conjunt dels seus textos era publicat amb el títol de <i>Singlots poètics</i> per l'editor López Bernagossi, que trobà en l'obra de Soler i els seus companys un veritable filó de literatura popular que atreia no només les classes més modestes. Paral·lelament, aquests joves autors col·laboraven en publicacions periòdiques com <i>Un Tros de Paper</i>, <i>Lo Xanguet</i>, <i>Lo Noi de la Mare</i> o <i>La Barretina</i>, i van consolidar així una oferta literària que venia a completar per contrast la restringida plataforma pública dels Jocs Florals i habituava el públic menestral a unes formes de literatura en català. Un cop reconegut com a autor satíric i pressionat en part per la crítica, Soler es veié temptat per l'escena comercial i aprofundí en la línia de les peces costumistes en clau dramàtica, en un procés d'evolució de l'estètica del sainet a la de la comèdia romàntica. El 1866 inicià un camí determinant en la seva producció amb <i>Les joies de la Roser</i>, un primer exemple de melodrama romàntic amb elements d'humor i base costumista que obre el camí al que ell mateix anomenà «drama de veritables costums catalans» i que suposarà l'inici d'una dramatúrgia en català. El 1867 inicià la gestió al capdavant del Teatre Romea, que exercí al llarg de tres dècades durant les quals hi estrenà el gruix de la seva producció, que alternava el drama costumista o històric amb la comèdia. Entre els seus grans èxits cal destacar <i>Les heures del mas</i> (1869), <i>Lo pla de la Boqueria o Lo rovell de l'ou</i> (1869), <i>La Rambla de les Flors</i> (1871), <i>Lo rector de Vallfogona</i> (1871), <i>L'</i><i>àngel de la guarda</i> (1872), <i>La dida</i> (1872), <i>La creu de la masia</i> (1873), <i>Lo ferrer de tall</i> (1874), <i>La filla del marxant</i> (1875), <i>Lo didot</i> (1876), <i>Senyora i majora</i> (1877) i <i>L'hereuet</i> (1886), entre moltes d'altres. El premi que li oferí la Real Academia de Lengua Española per l'obra <i>Batalla de reines</i> (1887) suposa un reconeixement indirecte al teatre en català i la consagració definitiva com a figura que l'hauria fet possible. En els darrers anys l'ascens d'Àngel Guimerà i l'èxit del dramaturg castellà José de Echegaray el portaren a voler competir amb ells, però els canvis en la seva producció no acabaren de reeixir. Així, obres com <i>La ratlla dreta</i> (1885), <i>Judes de Keriot</i> (1889), <i>Les claus de Girona</i> (1893) o <i>Jesús</i> (1894) marquen el període menys interessant de la seva dramatúrgia.</p> <p>La seva poesia assolí una primera fita amb l'obtenció del títol de mestre en gai saber (1875). Tot i que una part important de la seva producció inicial roman escampada per publicacions diverses, una altra fou recollida en volums: <i>Gra i palla</i> (1867), <i>Cuentos de la vora del foc</i> i <i>Cuentos de l'avi</i> (1867), <i>Poesies catalanes</i> (1875), <i>Nits de lluna</i> (1886) i <i>Poesies</i> (1893). El primer recull encara formava part dels <i>Singlots po</i><i>ètics</i>, com les ressenyes en vers de <i>Faust</i> i <i>Il Profeta, </i>o la paròdia de poema èpic<i> </i><i>La mort de la Paloma</i>. És clarament miscel·lani i hi predomina el to paròdic, que tan aviat passa per estrafer humorísticament els versos de l'oda d'Aribau com pels jocs al·literatius d'«Els llors de les llars de Llers». El segon, en canvi, resulta més ambiciós i es caracteritza pel to rondallístic. Hi ha una clara voluntat de reivindicar la tradició del llegendari popular. El caràcter narratiu de la seva poesia s'accentua a <i>Cuentos de l'avi</i>, en poemes que mostren una gran varietat estròfica i una tendència al diàleg que els acosta a la poesia dramàtica. El llibre del 1875 conté poemes després molt divulgats, com «La filla del baster» o «Lo plor de la madrastra», que convertí també en obra dramàtica (1876), pràctica que devia seguir amb un altre dels seus poemes més populars, «Lo fossar de les Moreres» (premiat als Jocs Florals del 1884), ja que s'han conservat uns fulls amb l'inici d'un drama amb el mateix títol i temàtica. Amb el poemari <i>Nits de lluna</i>,<i> </i>prologat per Valentí Almirall, hi ha un canvi de registre en la seva poesia, més líric que no pas narratiu, tot i que hi trobem també poemes més patriòtics, com el que relaciona Irlanda i Catalunya i fa referència al patriota irlandès Parnell. En aquest mateix registre temàtic caldria situar un poema inèdit dedicat a la independència de Creta. L'èxit de les poesies de Soler explicaria l'edició d'un volum recopilatori per part de l'editor López el 1889 que recollia, a més de <i>Nits de lluna</i>, els <i>Cuentos a la vora del foc</i> i els <i>Cuentos de l'avi</i>.</p> <p>Soler comença publicant textos en prosa a <i>Un Tros de Paper</i> (1865), en plena consonància amb l'estètica dels <i>singlots</i> i en el reivindicat «català que ara es parla» en què eren formulats aquests. Una reivindicació que més que referir-se a un determinat model de llengua literària pretenia defensar la necessitat d'un registre adequat als tipus de continguts conreats per una literatura que es volia popular i moderna. Utilitzà el castellà en la novel·la <i>Batalla de la vida</i>, que fou publicada per l'editorial dels germans Espasa el 1873: es tracta d'un volum de més de 800 pàgines que presenta una història ambientada en temps de Felip IV<i> </i>amb tots els tòpics sentimentals i retòrics habituals en el gènere. Sembla clar que l'autor, després d'haver aconseguit un nom en la literatura en català amb els seus drames i les seves poesies volia provar sort en el mercat en castellà. La novel·la en català <i>L'any trenta-cinc</i> va restar inacabada i va començar a aparèixer a les pàgines de <i>La Renaxensa</i> el 1875. L'obra està ambientada en el temps de la famosa bullanga i Soler no s'està de presentar de manera clarament negativa els frares, en la línia de la novel·la anticlerical que tant de predicament havia tingut al llarg del segle. Dels dos llibres de contes publicats, <i>Un viatge a Orient</i> (1874) i <i>Dotzena de frare</i> (1895), el segon és el més rellevant. Va ser publicat pòstumament i, com l'anterior, es mou entre el quadre costumista amb lliçó moral, com <i>Lo panyo del billar</i>, a l'anècdota innocent, com la de l'ermità que es fa una truita amb un tros de paper encerat (<i>La truita de l'ermità</i>) o el sastre que era vençut per la por (<i>L'enemic del sastre</i>). Són textos sense gaire més pretensió que la de distreure des d'una visó amable de la realitat i un humor molt blanc.</p> | |
| dc.description | <p>En la seva primera etapa com a autor satíric (Pitarra) els seus textos suposaren la definitiva modernització de la tradició popular del sainet. L'adaptació dels nous gèneres de consum que anaven apareixent a França a l'escena local la realitzà a través de la paròdia, que més enllà de la seva funció habitual es convertí en les seves mans en un model nou de representació de la realitat que superava el costumisme habitual del sainet cap a un realisme incipient que comportava una visió moderadament crítica de la societat de l'època. En la seva etapa posterior maldà per configurar una forma dramàtica autòctona que, partint d'alguns dels elements del teatre castellà del segle d'or, mostrés la singularitat catalana a través dels costums locals i d'una manera de resoldre els conflictes que passava per la concòrdia i el pacte enfront del característic final dels drames d'honor castellans. Aquesta visió del que havia de ser la dramatúrgia catalana la plasmà en obres com <i>Lo ferrer de tall</i> (1874). </p> <p>En les seves obres va voler representar la totalitat de Catalunya ambientant les trames a poblacions de mar o de muntanya, en les ciutats de comarques o a Barcelona. La seva visió del país no era gaire diferent de la que tenien els seus models francesos o madrilenys, per exemple. Soler, com Eugène Scribe o Victorien Sardou, els quals en alguna ocasió va imitar, va consolidar una dramatúrgia amb voluntat popular i amb capacitat de fer-se transversal a partir d'uns valors mesocràtics i petitburgesos que esdevingueren centrals en el país. Des d'aquest punt de vista, se'l pot seguir considerant el creador del teatre català. Globalment, l'obra de Soler es pot considerar un contínuum en què teatre, poesia i prosa es complementen en la creació d'un model de literatura en català amb vocació popular, una vocació que no abandonà ni en les seves produccions més ambicioses, amb què cercava el reconeixement dels escriptors i de la crítica. En efecte, Soler fou innovador sobretot en un aspecte important: la considerable habilitat que mostrà sempre per saber-se promocionar, cercant bons padrins a l'hora de prologar obres seves, aprofitant totes les possibilitats que li oferia la publicitat o programant en el seu propi teatre funcions extraordinàries en què els seus amics l'homenatjaven.</p> | |
| dc.identifier | 1705 | |
| dc.identifier.uri | https://enciclopedia.institutdelteatre.cat/handle/20.500.14900/2844 | |
| dc.local.estrena | <p>Peces representades en cases particulars o pisos (1860-1864):<br /> <i>La botifarra de la llibertat </i>i <i>Les píndoles d'Holloway o la pau d'Espanya </i>(estrenades a casa de Bernat de les Cases), <i>Don Jaume el Conquistador </i>i <i>L'engendrament de Don Jaume</i> (pis del carrer de Montsió).<br /> <br /> Estrenes en teatres:<br /> <i>L'esquella de la Torratxa </i>(amb música de Joan Sariols, T. Odeon, 24-II-1864), <i>El cantador </i>(T. Tivoli, 20-V-1865), <i>La vaquera de la piga rossa</i> (T. Romea, 29-IX-1864), <i>El boig de les campanilles</i> (T. Odeon, 24-II-1865), <i>Les carabasses de Mont-roig</i> (T. Varietats, 8-VII-1865),<i> </i><i>Liceistes i cruzados </i>(amb Enric Carreras, T. Varietats, 7-VIII-1865), <i>Un mercat de Calaf </i>(T. Odeon, 2-XII-1865), <i>En Joan doneta</i> (amb Enric Carreras, T. Odeon, 2-I-1866), <i>Les joies de la Roser</i> (T. Romea, 19-V-1866), <i>O rei o res</i> (T. Varietats, 30-VII-1866), <i>Coses de l'oncle</i> (T. Romea, 15-IX-1867), <i>La rosa blanca</i> (T. Romea,19-X-1867), <i>Un barret de rialles</i> (T. Romea, 24-X-1867), <i>El gran qu</i><i>è </i>(T. Romea, 28-XII-1867), <i>Palots i ganxos</i> (T. Romea, 10-I-1868), <i>El castell dels tres dragons</i> (T. Romea, 2-III-1868), <i>La urbanitat</i> (T. Romea, 24-IV-1868), <i>Les francesilles</i> (T. Romea, 8-X-1868), <i>L'ú</i><i>ltim rei de Magnòlia</i> (T. Romea, 1-XII-1868), <i>Una sabateta al balcó</i> (T. Romea, 31-XII-1868), <i>Les papallones</i> ( T. Romea, 9-III-1869), <i>Les heures del mas</i> (T. Romea, 2-IV-1869),<i> Lo pla de la Boqueria o el rovell de l'ou </i>(amb música de Joan Sariols, T. Romea, 8-IV-1869), <i>Si us plau per for</i><i>ça</i> (T. Romea, 26-IV-1869), <i>La bala de vidre</i> (T. Romea, 7-IX-1869), <i>Els càntirs de Vilafranca</i> (T. Romea, 11-XI-1869), <i>El collaret de perles</i> (T. Romea, 24-III-1870), <i>Els egoistes</i> (T. Romea, 15-XII-1870), <i>Un ciri trencat</i> (T. Romea, 23-I-1871), <i>Els polítics del gambeto</i> (T. Romea, 23-II-1871), <i>La Rambla de les Flors</i> (T. Romea, 13-III-1871), <i>L'apotecari d'Olot</i> (T. Romea, 28-IX-1871), <i>Caf</i><i>è i copa</i> (T. Romea, 17-X-1871), <i>El rector de Vallfogona</i> (T. Romea, 16-XI-1871), <i>Per carta de mes</i> (T. Romea, 20-II-1872), <i>L'</i><i>àngel de la guarda</i> (T. Romea, 16-IV-1872), <i>El conseller i el monarca</i> (T. Romea, 15-V-1872), <i>La dida</i> (T. Romea, 29-X-1872), <i>La creu de la masia</i> (T. Romea, 22-IV-1873), <i>El ferrer de tall</i> (T. Romea, 16-IV-1874), <i>La filla del marxant</i> (amb Anton Ferrer i Codina, T. Romea, 14-I-1875), <i>El jardí </i><i>del general</i> (T. Romea, 18-XI-1875), <i>El didot</i> (T. Romea, 3-I-1876), <i>El plor de la madrastra</i> (T. Romea, 4-IV-1876), <i>Els segadors</i> (T. Romea, 10-X-1876), <i>Cura de moro</i> (T. Romea, 7-XII-1876), <i>A la vora de la mar</i> (T. Romea, 11-XII-1876), <i>Senyora i majora</i> (T. Romea, 22-II-1877), <i>L'hostal de la farigola</i> (T. Romea, 24-V-1877), <i>El ret de la Sila</i> (T. Romea, 12-XII-1877), <i>El contramestre</i> (T. Romea, 8-I-1878), <i>La cua de palla</i> (T. Romea, 1-X-1878), <i>La fal</i><i>ç</i> (amb F. Pelagi i Briz, T. Romea, 21-XI-1878), <i>La campana de Sant Llop</i> (T. Romea, 16-XII-1878), <i>La mà de l'anglès</i> (amb Joan Molas, T. Romea, 7-X-1879), <i>El forn del rei</i> (T. Romea, 23-III-1880), <i>El dir de la gent </i>(T. Romea, 11-XI-1880), <i>El c</i><i>èrcol de foc</i> (T. Romea, 29-IX-1881), <i>La banda de bastardia</i> (T. Romea, 9-V-1882), <i>El timbal del Bruc</i> (T. Romea, 7-XI-1882), <i>Les peres a quart </i>(T. Romea, 20-III-1883), <i>El llibre de l'honor</i> (amb Manuel Mata, T. Romea, 2-X- 1883), <i>El primer amor</i> (amb Josep Martí Folguera, T. Romea, 13-III-1884), <i>El dring de l'or</i> (T. Romea, 21-x-1884), <i>La ratlla dreta</i> (T. Romea, 15-X-1885), <i>El pubill</i> (T. Romea, 15-IV-1886), <i>El rústic Bertoldo</i> (T. Romea, 2-V-1886), <i>El lliri d'aigua</i> (T. Romea, 21-V-1886), <i>Batalla de reines </i>(T. Romea, 21-I-1887), <i>Els pescadors de Sant Pol</i> (T. Romea, 7-II-1887), <i>La vivor de l'estornell</i> (T. Romea, 1-III-1887), <i>100.000 (cent mil duros)</i> (amb Josep Martí Folguera, T. Romea, 31-III-1887), <i>La bruixa </i>(T. Romea, 11-X-1887), <i>La pena de mort</i> (amb Josep Martí Folguera, T. Romea, 29-XI-1887), <i>Judes</i> (T. Romea, 5-IV-1889), <i>La carta de navegar </i>(T. Romea, 22-X-1889), <i>El monjo negre </i>(T. Romea, 28-XI-1889), <i>El teatre per dins</i> (T. Romea, 29-XII-1890), <i>La rondalla de l'infern</i> (T. Romea, 5-II-1891), <i>Els pastorets o el bressol de Jesús</i> (T. Romea, 21-XII-1891), <i>Barbaroja </i>(T. Romea, 21-IV-1892), <i>L'infern a casa</i> (T. Romea, 11-X-1892), <i>La mort d'en Zorrilla</i> (T. Romea, 27-I-1893), <i>La mosca al nas</i> (T. Romea, 30-I-1893), <i>Or</i> (T. Romea, 14-IV-1893), <i>Les claus de Girona</i> (T. Romea, 18-XII-1893), <i>El moro de les pantufles</i> (T. Romea, 28-XII-1893), <i>Jesús </i>(T. Romea, 21-II-1894).</p> | |
| dc.local.publicacions | <p>Libreria Española I. López (1864-69):<i> Singlots po</i><i>ètics: L'esquella de la Torratxa</i>,<i> L'últim trencal</i><i>òs</i>,<i> La botifarra de la llibertat</i>,<i> </i><i>Il Profeta</i>,<i> </i><i>Faust</i>,<i> </i><i>El boig de les campanilles</i>, <i>Les píndoles d'Holloway o la pau d'Espanya</i>,<i> El Cantador</i> (amb Pau Bunyegues),<i> El punt de les dones</i>,<i> La venjan</i><i>ça de la Tana</i>,<i> </i><i>La mort de la Paloma</i>,<i> </i><i>La vaquera de la piga rossa</i>,<i> El castell dels tres dragons</i>,<i> Si us plau per for</i><i>ça</i>, <i>Un barret de rialles</i>,<i> </i><i>Liceistes i cruzados</i>,<i> </i><i>Els herois i les grandeses, En Joan doneta</i>, <i>El gran qu</i><i>è</i>, <i>L'Africana</i>, <i>Coses de l'oncle</i>, <i>Les carabasses de Mont-roig</i>, <i>Un mercat de Calaf</i>, <i>Lo Pla de la Boqueria o el rovell de l'ou</i>.</p> <p>La Llibreria d'Eudald Puig (impremta dels germans Espasa i Salvat, més tard Espasa y cía.) publicà totes les obres de Soler a partir de la dècada de 1870 i fins a la de 1890, incloent-hi les gatades i els volums de poesia. En la mateixa dècada la Biblioteca de Lo Teatro Regional li publicà alguns textos com <i>Lo teatre per dins</i> (1893). També la Llibreria de Francisco Puig (Estampa La Catalana de Jaume Puigventós) li publicà tota la seva producció, des de <i>Les heures del mas</i> fins a la novel·la en castellà <i>Batalla de la vida</i>. Probablement recolliren i continuaren la publicació iniciada per Eudad Puig.</p> | |
| dc.peudefoto | Retrat de Frederic Soler (Serafí Pitarra). Font: Escena digital de Catalunya | |
| dc.relation | <p><a href="http://lletra.uoc.edu/ca/autor/frederic-soler-pitarra">http://lletra.uoc.edu/ca/autor/frederic-soler-pitarra</a></p> <p><a href="http://www.llegirencasdincendi.es/2014/10/liceistes-i-cruzados-torna-al-tnc/">http://www.llegirencasdincendi.es/2014/10/liceistes-i-cruzados-torna-al-tnc/</a></p> <p><a href="http://www.nuvol.com/opinio/pitarra-o-el-cel-com-un-davantal-de-peixatera/">http://www.nuvol.com/opinio/pitarra-o-el-cel-com-un-davantal-de-peixatera/</a></p> | |
| dc.source | <p style="margin-left: -7.1pt; line-height: 150%;"><span class="small-caps">Bacardit</span>, Ramon. «Les bases d’una dramatúrgia». <span class="small-caps">Diversos Autors</span>. <i>Romea, 125 anys</i>. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1972, p. 13-41.</p> <p style="margin-left: -7.1pt; line-height: 150%;"><span class="small-caps">Bacardit</span>, Ramon. «El teatre català del segle XIX i la realitat catalana de l’època». <i>Caplletra</i> (València: Institut Interuniversitari de Filologia valenciana: Publicacions Abadia de Montserrat), núm. 50 (primavera 2011), p.113-138.</p> <p style="margin-left: -7.1pt; line-height: 150%;"><span class="small-caps">Curet</span>, Francesc. <i>Història del Teatre Català</i>. Barcelona: Aedos, 1967, 123-168 i 215-220.</p> <p style="margin-left: -7.1pt; line-height: 150%;"><span class="small-caps">Fàbregas</span>, Xavier.«Els joves inconformats». <i>Teatre català d’agitació política</i>. Barcelona: Ed. 62, 1969, p. 83-117.</p> <p style="margin-left: -7.1pt; line-height: 150%;"><span class="small-caps">Fàbregas</span>, Xavier. «Frederic Soler entre la menestralia i la burgesia». <i>Aproximació a la història del teatre català moden</i>. Barcelona: Curial, 1972, p.69-83.</p> <p style="margin-left: -7.1pt; line-height: 150%;"><span class="small-caps">Fàbregas</span>, Xavier. «Introducció». A: <span class="small-caps">Soler</span> “Pitarra”, Frederic. <i>Gatades</i>. Barcelona: Laia, 1980, p. 9-24.</p> <p style="margin-left: -7.1pt; line-height: 150%;"><span class="small-caps">Fàbregas</span>, Xavier. Article a: <span class="small-caps">Riquer</span>; <span class="small-caps">Comas</span>; <span class="small-caps">Molas</span>. <i>Història de la literatura catalana.</i> Vol. 7. Barcelona: Ariel, 1986, p. 306-350.</p> <p style="margin-left: -7.1pt; line-height: 150%;"><span class="small-caps">Martí</span>, Pere. «<i>El ferrer de tall</i>: un drama d’honor». A: <span class="small-caps">Domingo</span>, Josep M.; <span class="small-caps">Gibert</span>, Miquel M. (eds.). <i>Actes del Col·loqui sobre Àngel Guimerà i el Teatre català al segle XIX, El Vendrell, 28,29 i 30 de setembre de 1995</i>.Tarragona: Diputació de Tarragona, 2000, p. 377-388.</p> <p style="margin-left: -7.1pt; line-height: 150%;"><span class="small-caps">Morell</span>, Carme. <i>El teatre de Serafí Pitarra: entre el mite i la realitat (1860-1875). </i>Barcelona: Curial; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 995.</p> <p style="margin-left: -7.1pt; line-height: 150%;"><span class="small-caps">Paré</span>, Josep. «Dels conflictes a <i>Les joies de la Roser</i>». A: <span class="small-caps">Domingo</span>, Josep M.; <span class="small-caps">Gibert</span>, Miquel M. (eds.). <i>Actes del Col·loqui sobre Àngel Guimerà i el Teatre català al segle XIX, El Vendrell, 28,29 i 30 de setembre de 1995</i>.Tarragona: Diputació de Tarragona, 2000, p. 389-406.</p> <p style="margin-left: -7.1pt; line-height: 150%;"><span class="small-caps">Poblet</span>, Josep M. <i>Frederic Soler. Serafí Pitarra</i>. Barcelona: Aedos, 1967.</p> | |
| dc.subject | Dramaturg, emprenedor | |
| dc.title | Serafí Pitarra (Frederic Soler) |