Joan Colomines i Puig

Nasqué a Barcelona l’any 1922. Estudià medicina i lletres, ocupacions que compaginà al llarg de la seva vida amb la implicació política. Durant la dictadura fou membre de diverses organitzacions de caire polític, com ara el Front Nacional de Catalunya o l’Assemblea de Catalunya. En l’àmbit de la política institucional, fundà el Partit Popular de Catalunya (1973), fou membre del Partit Socialista de Catalunya (1976-1977) i finalment de Convergència Democràtica de Catalunya, formació per la qual fou diputat al Parlament de Catalunya (1980-1992). Al Parlament arribà a presidir la Comissió de Política Cultural (1984-1988) i fou ponent de la Llei de normalització lingüística (1980-1983), entre altres càrrecs. Deixà nombrosos escrits polítics inèdits a la Biblioteca del Parlament de Calunya. D’altra banda, Colominas és autor de mitja dotzena de monografies de medicina, a més de ser assessor del Vocabulari Mèdic elaborat per l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears (1974) i responsable de l’apartat de medicina de la Gran Enciclopèdia Catalana.

Joan Colominas és un clar exemple de l’anomenada literatura compromesa dels anys 1960 i 1970 a Catalunya. La seva aportació s’ha d’entendre des de la lògica combativa de la lluita política i social, que manifestà de manera clara i homogènia —en alguns casos, programàtica— com a creador, crític, activista i polític. Marcat per les seves idees polítiques i l’evocació d’un passat en forma de paradís perdut, no fou fins a la maduresa dels quaranta anys que començà a publicar poesia i teatre, sempre amb un alt contingut patriòtic i reivindicatiu. En l’àmbit de la poesia s’inicià amb A tres veus (1962) i Dos llibres (1964), que contenia Suburbis i Cançons del meu país, publicat a Sàsser per motius de censura i difós clandestinament. Posteriorment veieren la llum el Cançoner català de la resistència (1967) i Poemes–Clam (1968). Després vingueren La vida a cada pas (1968), Entre la multitud (1971) i Crònica (1975), Anna com Formentera (1979) i El jardí (1982). Anys a venir reuní la seva obra poètica revisada a Autoretrat (1986), incloent-hi les supressions de la censura i dos llibres nous inèdits: Un vol a Nova York (1984) i Crònica bis (1986). La seva obra dramàtica es troba recollida a Teatre 1964-1974, que conté: Perdona, Franz (1964), que li valgué el premi Joan Santamaria l’any 1965, La sentència (1965), Paracels (1966) i Julieta (1968). Es troben inèdites El segrest i Teatre de Taller, que conté les peces curtes El venedor de catifes, Mim-mort, El vestit, Situacions i Els postergats. Amb Cinc entremesos i una petita peça guanyà el premi Ciutat de Granollers del 1987.

Colominas fou, alhora, una figura clau per al desenvolupament del teixit literari català dels anys 1960 i 1970. Entre el 1963 i el 1964 edità els vuit números de la revista Poemes. Entre els anys 1967-1970 exercí de crític literàri per a la revista Serra d’Or. Els assajos i crítiques que hi publicà els aplegà a La poesia, un combat per Catalunya (1979). Colominas també estigué vinculat al naixement de diversos premis i festivals del món literari. Entre altres, fou fundador del Premi Amadeu Oller per a poetes joves i inèdits i en curà les quatre primeres antologies (1964-1967). També presentà el Primer Festival Popular de Poesia Catalana, celebrat al Gran Price l’any 1970.