Emília Garcia Manau
| dc.coverage | (Barcelona, 1911 - Barcelona, 1996) | |
| dc.creator | Ester Vendrell i Sales | |
| dc.date.accessioned | 2026-01-14T15:36:34Z | |
| dc.date.issued | 2022 | |
| dc.description | <p>Emília Garcia va néixer a Barcelona en una família oberta culturalment i molt aficionada a l’esport. De petita va entrar en contacte amb la rítmica a l’Institut de Rítmica que el mestre Joan Llongueras dirigia del Palau de la Música. Va estudiar música i rítmica i va ser alumna d’Aurora Bertrana quan aquesta treballava d’ajudant del mestre Llongueras.</p> <p>Als anys vint va unir-se a les classes de danses rítmiques que Yvonne Attenelle impartia a l’Orfeó Gracienc. Amb els anys va esdevenir-ne una de les alumnes avançades.</p> <p>Va intervenir en totes les Festes d’Art de la Residència Internacional de Senyoretes de Barcelona i va ser una de les noies més fotografiades per la seva professionalitat i destresa.</p> <p>En 1937 —en plena guerra civil— va participar en una Gala Benèfica organitzada per l’Associació Teosòfica els Idealistes Pràctics per l’Assistència Infantil que tingué lloc a la Sala d’Actes de l’Escola Professional per la Dona al carrer Sant Pere més Baix, 7.</p> <p>Finalitzada la guerra, i tancada la Residència Internacional de senyoretes, va continuar impartint classes de dansa rítmica. Primer va formar part de l’equip docent de la nova escola Isabel de Villena a partir del curs 1941-1942 fins que la normativa franquista va obligar que les classes de gimnàstica fossin impartides per personal de La Falange.</p> <p>Emília Garcia va haver de deixar l’escola Isabel de Villena i va seguir impartint les seves classes de rítmica a l’estudi que tenia al carrer de les Beates de Barcelona, juntament amb el músic i reconegut pedagog Joan Gibert i Camins (1890-1966), qui exercia de pianista a les seves sessions. L’escola mostrava el resultat de la seva tasca en festivals al Palau de la Música Catalana. El reconeixement de la seva pedagogia fou important i la qualitat de la seva feina rellevant.</p> | |
| dc.description | <p>Emília Garcia fou juntament amb un conjunt de dones «modernes» —com Aurora Bertrana, Yvonne Attenelle i Josefina Cirera— ballarines i pedagoges formades en el corrent de la dansa rítmica o dansa moderna expressiva de la primera meitat de segle XX. Una dansa que era síntesi dels principis de la nova cultura física o gimnàstica moderna, la rítmica Dalcroziana i la llibertat i expressivitat del moviment a través de la coreografia fruit de les influències d’Isadora Duncan i la dansa expressiva alemanya. Emília Garcia va formar part del nucli central de desplegament d’aquest treball artístic i pedagògic entre els anys vint i trenta, quan des de diferents institucions es fomentaven les arts, la pedagogia i la cultura des de la dona, com el Lyceum Club, El Club Femení i d’Esports, La Residència Internacional de Senyoretes Estudiants, La Secció Femenina de Dansa Rítmica de l’Orfeó Gracienc i l’Escola Professional de la Dona, entre altres.</p> <p>Artísticament i estèticament, i pel seu coneixement musical i estreta relació amb els cercles musicals d’avantguarda, com el Grup dels Vuit o CIC, va aportar novetats estètiques musicals, interpretant peces de repertori de Saint-Saëns, Debussy, Ciryl Scott, etc.</p> <p>Igual que moltes persones de la seva generació, i seguint els postulats de l’Escola Nova, era partidària d’una renovació pedagògica on les arts, el cos i el moviment fossin eixos centrals. Així va ser la seva experiència professional a la Residència Internacional de Senyoretes i també la tasca desenvolupada al costat del músic i pedagog Joan Gibert i Camins .</p> <p>No és anecdòtic assenyalar que la filla d’Emília Garcia, Elena Artamendi Garcia (Barcelona, 1939) fou de les primeres dones espanyoles a participar en uns jocs olímpics, en la modalitat de gimnàstica artística (Roma, 1960).</p> <p>La tasca professional d’Emília Garcia fou reconeguda en el seu temps com mostren les paraules de Joan Tena (2002, p.39): «En el año 1946, existían en Barcelona unas seis escuelas con profesores de prestigio, cuales eran: […] Yvonne Attenelle y Emilia García que, si bien no cultivaba la danza clásica, su estilo libre a lo Isadora Duncan, tenía su público y merecía respeto y admiración».</p> <p>La dansa rítmica i lliure no va tenir un impuls i suport artístic ni pedagògic durant el franquisme. La censura i la ideologia nacional catòlica van prioritzar la dansa espanyola, el folklore i la dansa clàssica. La dansa moderna i lliure va ser oblidada i associada a un temps de modernitat i emancipació de la dona que la dictadura es va encarregar de mantenir en l’oblit, així com la historiografia de la dansa.</p> | |
| dc.identifier | 2986 | |
| dc.identifier.uri | https://enciclopedia.institutdelteatre.cat/handle/20.500.14900/2355 | |
| dc.peudefoto | Cartell del Festival de dansa i música . Font: Escena digital de Catalunya | |
| dc.source | <p><span class="small-caps">Domènech i Domènech</span>, S<i>. L’Institut-escola de la Generalitat i el Doctor Josep Estalella. </i>Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998.</p> <p><span class="small-caps">Ferran i Permanyer</span>, M. <i>L'Escola Isabel de Villena i la seva gent (1939-1989): mig segle d'acció</i>. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997.</p> <p><span class="small-caps">Ross Dickinson</span>, E. <i>Dancing in the Blood: Modern Dance and European Culture on the Eve of the First World War</i>. Nova York: Cambridge University Press, 2017.</p> <p><span class="small-caps">Tena</span>, J. <i>Crónica de una vocación</i>. Barcelona: Balmes. S.L., 2002.</p> <p><span class="small-caps">Vendrell</span>, E. «(Re)construir la historia. Mujeres invisibles (I). Les festes d’art de la Residencia Internacional de Senyoretes Estudiants de Barcelona como expresión de un paradigma cultural: danza moderna, pedagogia, feminismo y tesosofía en Catalunya». A: <i>La investigación en danza</i>. Madrid:<i> </i>Mahali Ediciones, 2020, p. 57-72.</p> | |
| dc.subject | Ballarina i professora de dansa rítmica i gimnàstica | |
| dc.title | Emília Garcia Manau |