Putxineŀlis Claca

Després d’uns primers anys de treball intens basat en espectacles de titelles i teatre de carrer (Les trifulgues d’en Pinotxo, 1968; Breu record de Tirant el Blanc, 1970; El conte de les aigües, 1970; Calaix de sastre, 1971; El Drac del Castell dels Moros, 1975; Nyaps, 1975; En Pere sense por, 1975), els Putxinel·lis Claca, que més tard prengueren el nom de Teatre de la Claca, van guanyar popularitat el 1978 gràcies al muntatge Mori el Merma, una recreació de l’obra Ubu roi, d’Alfred Jarry, a partir de dibuixos de Joan Miró i que també comptà amb la col·laboració de Rafael Subirachs pel que fa a la música. Amb aquest espectacle, preestrenat a Mallorca i estrenat al Liceu barceloní, i que esdevingué polèmic a causa del tractament obertament grotesc del franquisme, el dictador i els seus dirigents, el grup va viatjar per tot el món actuant en tot tipus d’espais, des del carrer i centres populars fins a llocs tan emblemàtics com els Riverside Studios de Londres, el Centre Pompidou de París, la Sydney Opera House o el Lincoln Center de Nova York. En els anys següents, els Claca es van especialitzar en teatre visual com a confluència entre les arts plàstiques i escèniques, tot aprofundint en experiències amb titelles fetes anteriorment per pintors com Paul Klee o alguns membres de la Bauhaus. En aquesta línia de treball, van col·laborar amb diversos artistes —entre ells, Joan Pere Viladecans, Antonio Saura i Roberto-Sebastian Matta—, amb qui van crear muntatges com La Caixa de les sorpreses, Peixos abissals (1983) i Laberint (1986). L’any 1989 La Claca es va dissoldre. Joan Baixas va iniciar llavors una trajectòria individual, dedicant-se més intensament a la investigació pictòrica i teatral. Per la seva banda, Teresa Calafell formà part durant uns anys del grup titellaire Nessun Dorma i fou la responsable del programa infantil de TV3 «TV Teresa».

Van escenificar i interpretar una quinzena d’espectacles, amb els quals van arribar a ser una de les formacions més emblemàtiques de l’anomenat Moviment de Titellaires Independents al llarg dels anys setanta del segle XX. Si bé foren continuadors de la tradició titellaire catalana (Juli Pi, Ezequiel Vigués «Didó», la família Anglès), gradualment se’n van anar distanciant, incorporant-hi tot un seguit de recursos tècnics nous (manipulació a la vista del públic, introducció d’objectes manipulats com titelles, etc.) i un ampli ventall de matèries plàstiques fins al moment inèdites.