Carme Portaceli
| dc.coverage | (L'Horta, València, 2-5-1957 - ) | |
| dc.creator | Josep Lluís Sirera | |
| dc.date.accessioned | 2026-01-14T15:36:29Z | |
| dc.date.issued | 2017 | |
| dc.description | <p style="text-align: justify;">Llicenciada en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona. Del 1983 al 1984 estudia llenguatges audiovisuals i direcció d'actors a l'Institut del Teatre, on també ha impartit la docència del 2001 ençà.</p> <p style="text-align: justify;">El 1981 s'integra al Teatre Lliure de Barcelona i treballa com a ajudant de direcció de Fabià Puigserver i Lluís Pasqual en diversos muntatges. La formació rebuda al costat d'aquests dos directors la completarà quan el 1986 treballa com a assistent del director Antoine Vitez al Théâtre Chaillot de París.</p> <p style="text-align: justify;">Durant la dècada dels anys vuitanta començarà a dirigir espectacles: primer en el Lliure de Barcelona —per exemple, <i>Els fills del sol</i>, de Maksim Gorki, (1984) i <i>El retablo de Maese Pedro</i>, de Manuel de Falla, (1989)— i aviat en altres centres, com el Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana —<i>Los figurantes</i>, de José Sanchis Sinisterra, (1989)— i el Centro Dramático Nacional d'Espanya —<i>Los gatos</i>, d'Agustín Gómez Arcos, (1992)—. En la dècada dels anys noranta dirigirà espectacles per a companyies com la valenciana Arden: <i>El idiota en Versalles</i> (1998) i <i>El banquete</i> (1999), obres totes dues de Chema Cardeña.</p> <p style="text-align: justify;">La consagració de Carme Portaceli com a directora arribarà amb el seu muntatge de <i>Mein Kampf</i>, de George Tabori (1999), amb què obtindrà cinc premis Butaca, entre els quals el del millor espectacle i el de la millor direcció. Ací, Portaceli es mostrarà com una hàbil i solvent directora d'actors i ratificarà el seu interès no sols pel teatre clàssic —i en particular pel de Shakespeare, amb muntatges de <i>Les alegres casades de Windsor</i> (1994), <i>Ricard II</i> (2009) i <i>Conte d'hivern</i> (2011)—, sinó molt en especial pel de repertori d'autors del segle XX. En aquest sentit, són destacables entre altres els muntatges sobre obres de Heiner Müller —<i>La missió</i> (1990), <i>Hamlet màquina</i> (2003), <i>Prometeu</i> (2010)—, Botho Strauss —<i>El Parc</i> (1992)—, Herner Schawb —<i>Les Presidentes</i> (1998)—, Rainer Werner Fassbinder —<i>Por, menjar-se ànima</i> (2000)—, George Tabori —<i>Mein Kampf</i> (1999) i<i> Jubileum</i> (2001)—, Thomas Bernhard —<i>Ante la jubilación</i> (2009) i <i>El President </i>(2014)—, Elfriede Jelinek —<i>Què va passar amb Nora quan va deixar el seu home</i> (2008)— o, en fi, Tadeusz Slobodzianek —<i>La nostra classe</i> (2011)—.</p> <p style="text-align: justify;">Entre els seus muntatges, que el 2014 vorejaven la setantena, destaquen també els realitzats sobre obres d'Ibsen i sobre diferents autors britànics i francesos. Del primer ha muntat <i>Solness el constructor</i> (2000, al Teatre Nacional de Catalunya) i <i>Un enemic del poble</i> (2003, Teatres de la Generalitat Valenciana). Pel que fa a la direcció d'obres d'autors britànics, ocupa un lloc preferent <i>Sopa de pollastre amb ordi</i> d'Arnold Wesker (2005, també als TGV), que va obtenir, a més de diversos premis dels TGV, el premi a la millor direcció de l'espanyola Asociación de Directores de Escena (ADE). Així mateix, un autor francès que ha muntat en diverses ocasions és Bernard-Marie Koltès: <i>Combat de negre i gossos</i> (1988, Mercat de les Flors), <i>Sallinger</i> (2002, al mateix centre) i <i>El retorn al desert</i> (2003, Teatre Lliure).</p> <p style="text-align: justify;">La importància atorgada per Carme Portaceli a la dramatúrgia occidental contemporània no significa que no s'haja interessat per la catalana. És responsable, en efecte, de muntatges com, entre altres, el primerenc <i>Món, dimoni i carn</i> de Maria Aurèlia Capmany (1982), <i>Pat's room</i> de Núria Amat (1997), <i>Raccord</i> de Rodolf Sirera (2005), <i>La pell en flames</i> de Guillem Clua (2005) o <i>L'auca del senyor Esteve</i> de Santiago Rusiñol (2010, Teatre Nacional de Catalunya).</p> <p style="text-align: justify;">Una part d'aquests muntatges ha tingut lloc dins el marc dels treballs de la Factoria Escènica Internacional (FEI), col·lectiu creat el 2005 i integrat per professionals dels diferents sectors de les arts escèniques. Des que es va fundar, Carme Portaceli hi exerceix com a directora artística i se n'ha responsabilitzat de diferents muntatges. El treball d'aquesta Factoria s'orienta fonamentalment a desenvolupar la recerca estètica a partir d'un nucli prou estable de membres. També fan funcions de gestió i de producció d'espectacles, tot cercant per a això la col·laboració amb entitats tant públiques com privades. Això ha facilitat que la FEI puga coproduir part dels muntatges de Carme Portaceli adés esmentats. A més a més, el 2008 el FEI va muntar, en coproducció amb el Taller Experimental de Teatro de Caracas, <i>Así que pasen cinco años</i> de Federico García Lorca. I l'any següent, i recentment a Hanoi, <i>Te doy mis ojos</i> d'Iciar Bollaín i Alicia Luna, obres totes dues dirigides per la mateixa Portaceli.</p> <p style="text-align: justify;">Tot i que Carme Portaceli és essencialment escenificadora, ha adaptat alguns dels textos que ha muntat, com els de <i>L'agressor</i> (Thomas Jonigk, 2006) o <i>Ricard II</i>. S'ha responsabilitzat també de la dramatúrgia de <i>Massa soroll per a Shakespeare</i> de Dani Nel·lo (2011), i amb Tony Martín ha escrit <i>Fairy</i> (2007), que el 2008 va obtenir el premi Max al millor text escrit en català.</p> | |
| dc.description | <p style="margin: 6pt 0cm 0.0001pt; text-align: justify;">El treball de Carme Portaceli com a directora descansa en la consideració que les posades en escena s'han de basar en uns textos dramàtics ben sòlids, tant pel que fa a l'escriptura com pel que fa la potencialitat escènica, i que facen part del gran repertori occidental. Quan munta obres d'autors catalans, es tria en funció dels mateixos criteris. A més a més, Portaceli procura triar obres que desenvolupen visions crítiques sobre la societat contempòrània i els seus problemes. Es tracta d'una visió sens dubte compromesa que pretén de moure a la reflexió els espectadors. És una visió que no exclou la ironia i el grotesc. D'altra banda, el seu treball amb els actors posa l'accent a potenciar la complexitat dels personatges que interpreten, sobre els quals projecta sovint un esguard de comprensió sobre llurs carències i misèries. Cal destacar també que en les posades en escena de Portaceli hi ha una concepció plàstica i escenogràfica acurada i amb tendència a la sobrietat, si no a la senzillesa.</p> | |
| dc.identifier | 1882 | |
| dc.identifier.uri | https://enciclopedia.institutdelteatre.cat/handle/20.500.14900/2299 | |
| dc.local.estrena | <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;">6 octubre 1982. <i>Món, dimoni i carn</i>. Maria Aurèlia Capmany. Teatre Lliure (Barcelona).</p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;">28 febrer 1989. <i>Los figurantes</i>. Josep Sanchis Sinisterra. Carme Portaceli. Teatre Rialto (València).</p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;">25 març 1990. <i>La missió</i>. Heiner Muller. Mercat de les Flors (Barcelona).</p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;">10 novembre 1992. <i>Los gatos</i>. Agustín Gómez Arcos. Teatre María Guerrero (Madrid).</p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;">6 juliol 1999. <i>Mein Kampf.</i> George Tabori. Nou Tantarantana (Barcelona)</p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;">19 octubre 2000. <i>Solness el constructor. </i>Henrik Ibsen. Teatre Nacional de Catalunya (Barcelona).</p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;">26 febrer 2003. <i>Un enemic del poble</i>. Henrik Ibsen. Teatre Rialto (València).</p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;">11 novembre 2004. <i>Sopa de pollastre amb ordi</i>. Arnold Wesker. Teatre Rialto (València).</p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;">12 abril 2005. <i>Raccord</i>. Rodolf Sirera. Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers (Barcelona).</p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;">19 maig 2005. <i>La pell en flames</i>. Guillem Clua<i>. </i>Teatre Arniches (Alacant).</p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;">24 abril 2008. <i>Què va passar amb Nora quan va deixar el seu home</i>. Elfriede Jelinek. Teatre Bartrina (Reus).</p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;">27 novembre 2008. <i>Así que pasen cinco años</i>. Federico García Lorca. Asociación Humboldt (Caracas).</p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;">4 febrer 2010. <i>L’auca del senyor Esteve</i>. Santiago Rusiñol. Teatre Nacional de Catalunya (Barcelona).</p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;">13 juny 2010. <i>Prometeu</i>. Èsquil i Heiner Müller. Teatre Grec (Barcelona).</p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;">9 març 2011. <i>La nostra classe. </i>Tadeusz Slobodzianek.Teatre Lliure de Gràcia (Barcelona).</p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;">19 gener 2012. <i>Els baixos fons</i>. Màksim Gorki. Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita (Barcelona).</p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;">18 juliol 2013. <i>Televisor & Misèria de la II Transició. </i>Albert Boronat. Festival Grec de Barcelona.</p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;">5 novembre 2014. <i>El President</i>. Thomas Bernhard. Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers (Barcelona).</p> | |
| dc.peudefoto | Fotografia de Carme Portaceli. Font: Escena digital de Catalunya | |
| dc.relation | <p><a href="http://www.carmeportaceli.com">Web de Carme Portaceli</a></p> <p><a href="http://www.factorfei.com">FEI (Factoria Escènica Internacional)</a></p> | |
| dc.source | <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;"><span class="small-caps">FEI, Factoria Escènica Internacional</span>. <i>Trayectoria teatral Carme Portaceli</i>. 2011. <<a href="https://www.youtube.com/watch?v=dvTS4UflAPY">https://www.youtube.com/watch?v=dvTS4UflAPY</a>></p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;"><span class="small-caps">López Antuñano</span>, José G. «Carme Portaceli, Premio ADE de Dirección 2005». <i>ADE Teatro, </i>núm. 109 (2006), p. 18.</p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;"><span class="small-caps">Lozano</span>, Alda. «Reseña. Carmen Portaceli». Blog. 2010. <<a href="http://articulosdealdalozano.blogspot.com.es/2010/02/carmen-portaceli.html">http://articulosdealdalozano.blogspot.com.es/2010/02/carmen-portaceli.html</a>></p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;"><span class="small-caps">Orozco</span>, Lourdes. <i>Teatro y política: Barcelona (1980-2000).</i> Madrid: Publicaciones de la Asociación de Directores de Escena, 2007.</p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;"><span class="small-caps">Portaceli</span>, Carme. «La creación dentro del mercado». <i>ADE Teatro</i>, núm. 58-59 (1997), p. 73-77.</p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;"><span class="small-caps">Portaceli</span>, Carme. «Encuentro en Sevilla». <i>ADE Teatro</i>, núm. 84 (2001), p. 35.</p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;"><span class="small-caps">Portaceli</span>, Carme. «Sobre <i>Mein Kampf»</i>. <i>ADE Teatro</i>, núm. 89 (2002), p. 168-174.</p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;"><span class="small-caps">Portaceli</span>, Carme. «Mi <i>Enemigo del pueblo»</i>. <i>ADE Teatro</i>, núm. 110 (2006), p. 88-89.</p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;"><span class="small-caps">Portaceli</span>, Carme. «Un ajuste de cuentas con la historia: notas de dirección sobre <i>Nuestra clase</i> de Tadeusz Slobodzianek». <i>ADE Teatro</i>, núm. 141 (2012), p. 122-124.</p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;"><span class="small-caps">Simón</span>, Adolfo. «El teatro es una manera de vivir». <i>ADE Teatro</i>, núm. 35-36 (1994), p. 75-77.</p> <p style="margin: 6.0pt 0cm .0001pt 0cm;"><span class="small-caps">Simón</span>, Adolfo. «Un equipo dos premios…». <i>ADE Teatro</i>, núm. 89 (2002), p. 33-36.</p> | |
| dc.subject | Directora, coreògrafa, dramaturga | |
| dc.title | Carme Portaceli |