Joan de Sagarra i Devesa
| dc.coverage | (París, 8-1-1938 - Barcelona, 9-5-2025) | |
| dc.creator | Ramon Aran Vilà | |
| dc.date.accessioned | 2026-01-14T15:36:49Z | |
| dc.date.issued | 2022 | |
| dc.description | <p>Nascut en l’exili parisenc del dramaturg Josep M. de Sagarra i Mercè Devesa, Joan de Sagarra es declara, sovint, de cultura més francesa que no pas catalana. Instal·lats al Rosselló fins al 1940, el retorn a la vida cultural, plena de limitacions, de la Barcelona de postguerra contrasta amb l’àmplia cultura literària i teatral de la família, que esperona la formació d’un jove Joan de Sagarra que cursa els estudis de primària a l’Institut Tècnic Eulàlia i els de batxillerat, als jesuïtes de Casp (1947-1955). En l’etapa de preuniversitari, Sagarra contribueix a editar la publicació <i>El Búho</i>, en homenatge a la <i>Revista de Occidente</i>, fundada i dirigida per un dels seus intel·lectuals de referència: José Ortega y Gasset. En el marc dels jesuïtes també debuta com a actor encarnant Mr. Scrooge d’<i>El anticuario</i>, versió d’Enrique Suárez de Deza d’<i>A Christmas Carol</i>, de Charles Dickens. En acabar el batxillerat, cursa estudis de Dret entre Deusto i Barcelona. El 1957, amb Xavier Coma i Enric Vàzquez s’endinsa en el món del jazz i la cançó francesa. D’una banda, elabora els guions de <i>Jazz Selección</i>, espai emès a Radio Nacional de España; de l’altra, funden el Jubilee Jazz Club, a redós del qual organitzen conferències i cicles. Promotors del nou jazz nord-americà, es fan càrrec de la programació de locals com el Tobogán, el Kit-Kat o, sobretot, el Jamboree, de Joan Rosselló, on aconsegueixen que actuïn figures de la talla de Gloria Stewart.</p><p>La mort de Josep M. de Sagarra el 1961 empeny Joan de Sagarra a marxar a París, cosa que succeeix a finals del 1962 després de l’impacte del film <i>Les amants de Teruel</i>, dirigit per l’artaudià Raymond Rouleau, de qui esdevé deixeble per aprendre l’ofici teatral. Alhora, es matricula a l’Institute d’Études Théâtrales de la Sorbonne. En la breu estada parisenca, fa de «negre» per al crític teatral Gilles Sandier, del setmanari <i>Arts</i>; estableix relacions amb Jean Vilar i assisteix Rouleau en la direcció de <i>Le Génie des Forêts</i>, una versió primigènia de <i>L’oncle Vània</i>, de Txèkhov. El 1963, intenta, sense èxit, fer carrera teatral a Madrid, on, en paral·lel, publica articles de cinema en revistes com <i>Film Ideal</i>. Sense haver-se proposat l’ofici de crític, entra a la secció teatral d’<i>El Noticiero Universal </i>(1963-1964), des d’on fa el salt a <i>El Correo Catalán </i>(1964-1967), en què relleva el conservador Josep M. Junyent. El 1968, el director de <i>Tele/eXpres</i>, Manuel Ibáñez Escofet, li proposa la secció «El día de siempre», a la manera de les columnes d’opinió del seu pare: inicia, així, la crònica diària, sobre temes diversos, d’una gran desinhibició i impacte, una part de la qual quedaria recollida a <i>Las rumbas de Joan de Sagarra </i>(1971). Compagina la crítica teatral a la nova redacció de<i> Fotogramas </i>(1971, 1973-1978) i a <i>Mundo Diario </i>(1976-1980) amb l’articulisme diari, que prossegueix a «Repostería selecta» (<i>ENU</i>, 1972-1976) i «A palo seco» (<i>ECC</i>, 1976-1978). Posteriorment, les seves cròniques adquiririen caràcter setmanal a <i>El País </i>(1988-2003) o <i>El Temps </i>(1993-1996) (<i>La horma de mi</i> <i>sombrero</i>, 1997)<i>.</i></p><p>Després del parèntesi com a delegat de Cultura i Ensenyament de l’Ajuntament de Barcelona (maig 1978-abril 1979), retorna a la crítica d’escenaris en mitjans com <i>La Vanguardia </i>(1980-1982), <i>El Món </i>(1981-1984) o <i>La Guía del Ocio </i>(1985-1988), però és a <i>El País </i>(1982-2003) on es vincula de forma més perllongada, si bé comença a abandonar la crítica en benefici de l’articulisme a partir dels noranta. Entre el 2004 i el 2022, segueix exercint la crònica en els suplements literaris i culturals de <i>La Vanguardia</i> («El mes de Joan de Sagarra» i «La terraza»). Entre altres dedicacions, Joan de Sagarra ha divulgat el llegat del seu pare, de qui va traduir al castellà la versió del muntatge de <i>Galatea </i>(1972) que el Teatro Nacional de Barcelona, dirigit per Ricard Salvat, va escenificar al Teatro Español de Madrid.</p> | |
| dc.description | <p>De vastos coneixements en la plàstica, la música, el cinema i els diversos gèneres literaris, Joan de Sagarra reverteix la crònica teatral informativa de postguerra mitjançant un estil polèmic que incorpora nombroses referències estrangeres fins llavors poc conegudes, partint de referents com ara l’articulisme desinhibit a <i>Mirador</i> de Just Cabot o les crítiques de cinema de François Truffaut (<i>Arts</i>). De gran memòria teatral, defensa la crítica com a gènere literari autònom, i la concep «subjectiva, apassionada i partidista, que són les condicions de la crítica segons Baudelaire». Deutor de les teories d’Artaud ‒a qui dedica la tesina de llicenciatura a la Sorbonne (1964)‒, propugna un estil bel·ligerant sovint lligat a l’efecte emocional de l’espectacle. Partidari de les tendències més renovadores, el camí obert per Sagarra a la premsa generalista seria prosseguit, amb mètodes i estils distints, per crítics interpretatius com Joan-Anton Benach, Xavier Fàbregas o, posteriorment, Francesc Burguet o Marcos Ordóñez.</p><p>De vèrbola punxant, Sagarra ha estat l’iniciador o el centre de polèmiques d’àmplia repercussió com la que manté amb Josep M. Flotats (1987), a qui havia defensat prèviament, al voltant del model del Teatre Nacional de Catalunya: Sagarra en qüestiona el personalisme i l’aplicació d’un model centralitzat, en detriment de la pràctica i les tesis de Jean Vilar que vehicula, en bona mesura, la xarxa descentralitzada de França. De fet, Joan de Sagarra havia elaborat, per encàrrec de la Generalitat presidida per Josep Tarradellas, un programa de teatre públic basat en aquestes premisses (1979-1980), però el canvi polític en frena l’aplicació. Per bé que és un referent ineludible de la crítica teatral contemporània, els seus articles de teatre, a diferència dels de l’altra patum de la crítica seixantista (X. Fàbregas), no han estat pràcticament recopilats. Els dos volums d’articulisme de Sagarra recullen, més aviat, el cronista mundà, subversiu, llegidor i representatiu d’una progressia barcelonina que ell mateix va batejar, irònicament, com a «Gauche Divine».</p> | |
| dc.identifier | 2949 | |
| dc.identifier.uri | https://enciclopedia.institutdelteatre.cat/handle/20.500.14900/2486 | |
| dc.local.publicacions | <p><u>Articles periodístics</u></p> <p><i>Las rumbas de Joan de Sagarra</i>. Pròleg de Josep M. Carandell. Barcelona: Kairos, 1971. Se n’ha publicat una segona edició amb una nova introducció de l’autor i escrits de Josep Martí Gómez, Enrique Vila-Matas, Miquel Molina i Begoña Gómez (Barcelona: Libros de Vanguardia, 2021).</p> <p><i>La horma</i> <i>de mi sombrero</i>. Barcelona: Alfaguara, 1997.</p> <p><u>Algunes entrevistes i converses</u></p> <p><span class="small-caps">Roda</span>, Federico. «Nuestra encuesta. Juan de Sagarra». <i>Destino</i>, núm. 1582 (2 desembre 1967), p. 82. Joan de Sagarra respon sobre el tipus de crítica teatral de què és partidari.</p> <p><span class="small-caps">Garcia-Soler</span>, Jordi. «Joan de Sagarra». <i>Serra d’Or</i>, núm. 129 (juny 1970), p. 37-38.</p> <p><span class="small-caps">Permanyer</span>, Luis. «Joan de Sagarra y sus “Rumbas”». <i>La Vanguardia Española</i> (9 juliol 1971), p. 36.</p> <p><span class="small-caps">Gabancho</span>, Patrícia. <i>Cultura rima amb confitura</i>. Barcelona: Edicions 62, 1980. Joan de Sagarra participa en les converses juntament amb Josep Maria Castellet, Narcís Comadira, Pere Gimferrer, Joaquim Molas, Quim Monzó, Oriol Pi de Cabanyes i Montserrat Roig.</p> <p><span class="small-caps">Permanyer</span>, Lluís. <i>Sagarra, vist pels seus íntims</i>. Barcelona: Edhasa, 1982. Converses amb persones properes a Josep M. de Sagarra, entre les quals el seu fill.</p> <p><span class="small-caps">Pairolí</span>, Miquel. «Joan de Sagarra: mirar-se la vida des d’una platea». <i>Presència</i>, núm. 841 (3 abril 1988), p. 4-7.</p> <p><i>Lluís Permanyer / Joan de Sagarra</i>. Conversa transcrita per Xavier Febrés. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1989. (Diàlegs a Barcelona; 30)</p> <p><span class="small-caps">Nadal</span>, Marta. «Joan de Sagarra. “No tornaria al 68 per més copes que em pogués prendre de franc al Bocaccio”». <i>Lletra de canvi</i>, núm. 22 (octubre 1989), p. 27-32.</p> <p><span class="small-caps">Barnils</span>, Ramon. «Josep M. de Sagarra vist pel seu fill». <i>El Temps</i>, núm. 400 (17 febrer 1992), p. 82-87.</p> <p><span class="small-caps">Muntané</span>, Miquel-Lluís. «Joan de Sagarra. El teatre com a passió». <i>Serra d’Or</i>, núm. 405 (setembre 1993), p. 22-25.</p> <p><span class="small-caps">García</span> <span class="small-caps">Ferrer</span>, J. M.; Rom, Martí. <i>Joan de Sagarra</i>. Barcelona: Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, 1995. Inclou una selecció d’articles de Joan de Sagarra (p. 103-140).</p> <p>Amb Francesc Burguet. «Mals temps per la crítica». <i>Capçalera</i>, núm. 58 (febrer 1995), p. 26-34.</p> <p><span class="small-caps">Gàlvez</span>, Jordi. «Nostàlgia de la premsa literària». <i>El Periódico de Catalunya. Llibres</i>, núm. 146 (1 juny 2001), p. 4. Enquesta a Joan de Sagarra, Anton M. Espadaler, Josep M. Espinàs, Quim Monzó i Andrés Trapiello.</p> <p><span class="small-caps">Pérez</span>, Jordi. «El artículo personal en la prensa de hoy». <i>El Ciervo</i>, núm. 611 (febrer 2002), p. 26-31. Conversa entre Joan de Sagarra, Josep Maria Espinàs, Llorenç Gomis i Josep Martí Gómez.</p> <p><span class="small-caps">Ordovás</span>, Julio José. «Con Joan de Sagarra, de coña». <i>Clarín. Revista de nueva literatura</i>, núm. 71 (2007), p. 39-44.</p> <p><span class="small-caps">Muñoz</span>, Josep M. «Els trens perduts de Joan de Sagarra». <i>L’Avenç</i>, núm. 338 (febrer 2008), p. 12-22.</p> <p><span class="small-caps">Puigbò</span>, Josep. «Joan de Sagarra». A: <i>(S)avis</i>. <i>Lluny del silenci i de la queixa</i>. Barcelona: Meteora, 2014, p. 251-269. També disponible en <a href="https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/savis/joan-de-sagarra/video/4757811/">versió audiovisual</a>.</p> | |
| dc.peudefoto | Joan de Sagarra i Xavier Pla presentant els dietaris de Maurici Serrahima Del passat quan era present. Font: Escena digital de Catalunya | |
| dc.source | <p><span class="small-caps" style="font-variant:small-caps;">Burguet</span>, Francesc. <a href="https://trampress.com/la-critica-de-teatre/">«La crítica de teatre»</a>. <i>Trampress </i>[en línia],<i> </i>9 gener 2019. Assaig sobre la crítica teatral redactat als anys noranta.</p><p><span class="small-caps" style="font-variant:small-caps;">Gallén</span>, Enric. «<a href="https://entreacte.cat/historia/joan-de-sagarra-un-critic-i-cronista-teatral-dexcepcio/">Joan de Sagarra, un crític i cronista teatral d’excepci</a>ó». <i>Entreacte</i> (ed. dig.), 16 octubre 2023.</p><p><span class="small-caps" style="font-variant:small-caps;">Gallén</span>, Enric. «<a href="https://www.nuvol.com/teatre-i-dansa/joan-de-sagarra-la-consciencia-critica-duna-societat-432002">Joan de Sagarra: la consciència crítica d’una societat</a>». <i>Núvol </i>[en línia], 11 maig 2025.</p><p><span class="small-caps" style="font-variant:small-caps;">Fernández</span> <span class="small-caps" style="font-variant:small-caps;">Torres</span>, Alberto (<i>et al.</i>). «Guerra de papeles». <i>El Público</i>, núm. 52 (gener 1988), p. 12-29. Recull diversos articles sobre la polèmica Flotats-Sagarra.</p><p><span class="small-caps" style="font-variant:small-caps;">Moix</span>, Ana María. <i>24 horas con la Gauche Divine</i>. Barcelona: Lumen, 2002.</p><p><span class="small-caps" style="font-variant:small-caps;">Roglan</span>, Joaquim. <i>La revista </i>Bocaccio<i> i la construcció periodística de la Gauche Divine</i>. Tesi doctoral dirigida per Ferran Sáez. Barcelona: Universitat Ramon Llull, 2010.</p><p><span class="small-caps" style="font-variant:small-caps;">Sansano</span>, Biel. «Entre la crònica i la crítica. Notes per a un estudi sobre la crítica teatral (1975-2000)». A: <span class="small-caps" style="font-variant:small-caps;">Foguet</span>, Francesc; <span class="small-caps" style="font-variant:small-caps;">Martorell</span>, Pep (ed.). <i>L’escena del futur. Memòria de les arts escèniques als Països Catalans (1975-2005). </i>Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2006, p. 185-205.</p><p><span class="small-caps" style="font-variant:small-caps;">Vall</span>, Toni. <i>Bocaccio. Donde ocurría todo. Historias y estética del mítico templo de la Gauche Divine</i>. Barcelona: Destino, 2020.</p><p><span class="small-caps" style="font-variant:small-caps;">Vallverdú</span>, Marta. «Gent del Boccaccio. La Gauche Divine». <i>L’Avenç</i>, núm. 431 (febrer 2017), p. 26-43.</p><p><span class="small-caps" style="font-variant:small-caps;">Villamandos</span>, Alberto. <i>El discreto encanto de la subversión: una crítica actual de la «gauche divine»</i>. Pamplona: Laetoli, 2013.</p> | |
| dc.subject | Crític de teatre | |
| dc.title | Joan de Sagarra i Devesa |