Sílvia Munt i Quevedo

Va estudiar ballet clàssic des de petita i, en finalitzar els estudis secundaris, va perfeccionar la dansa a Londres, on es va titular en Ballet Clàssic per The Royal Ballet en 1974. Tot i que va iniciar els estudis de Psicologia, els va abandonar per a dedicar-se a la dansa. La seva activitat professional en aquest sentit es va desenvolupar amb el Ballet Contemporani de Barcelona, on va figurar com a primera ballarina i coreògrafa al llarg de sis anys. Va impartir classes de ballet i va realitzar coreografies per a diversos espectacles teatrals i televisius. Destaca la seva activitat con a coreògrafa en el grup de teatre independent U de Cuc, fins a l’any 1981.

Als dinou anys va debutar com a actriu de teatre en la peça dirigida per Juanjo Puigcorvé Somni d’una nit d’estiu (1977). Atreta per la interpretació, va decidir compaginar la dansa amb la professió d’actriu. Va col·laborar en petits papers en l’Assemblea d’Actors de Barcelona que, en la dècada dels anys setanta, havia recuperat el Mercat del Born per a representacions teatrals.

El seu debut en el cinema va tindre lloc l’any 1978, amb el film L’orgia de Francesc Bellmunt, moment a partir del qual hi desenvolupa una àmplia trajectòria com a actriu. Ha participat en més d’una cinquantena de pel·lícules entre les quals són remarcables el paper protagonista en La plaça del Diamant (1982), de Francesc Betriu, que li va permetre guanyar la Conquilla de Plata al Festival internacional de San Sebastián. Va ser la seva interpretació com a Colometa la que realment la va iniciar en el món del cinema i li va donar tanta popularitat que Sílvia Munt afirma que deu tota la seva carrera com a actriu a aquesta pel·lícula. D’altra banda, cal destacar la seva actuació en el film Alas de mariposa (1991), de Juanma Bajo Ulloa, que li va valdre per a obtenir un premi Goya. Així mateix va rebre el Premi Sant Jordi per la seva interpretació en La pasión turca (1994), dirigida per Vicente Aranda.

El 1987 crea la seva pròpia companyia de teatre amb la qual produeix dos espectacles: Ondina, de J. Giraudoux, amb direcció de Santiago Sans i La nieta del sol, d'Ever M. Blanchet, amb direcció col·lectiva.

L’any 2001 decideix fer un gir a la seva trajectòria professional i passa a dedicar-se principalment a la direcció, tant de pel·lícules de ficció com documentals i teatre. D’aquesta etapa és el seu segon Goya, com a directora del curt documental Lalia del 1999, amb guió d’Ignasi Riera, que va rebre a més el premi Créteil Festival Femení al millor curt europeu i el premi UNICEF en el Festival de TV Barcelona. Posteriorment, va dirigir el llargmetratge documental Elena Dimitrievna Diakonova. Gala (2003), que obtingué el premi a la Millor Òpera Prima, i el llargmetratge de ficció Pretextos (2007), guardonat amb el premi a la Millor direcció al Festival de Málaga, entre d’altres. L’any 2016 va dirigir La granja del pas, una pel·lícula que aborda la precarietat derivada de la crisi econòmica i que va ser nominada a vuit premis Goya, entre els quals el de millor direcció, millor direcció de producció i millor pel·lícula. El film va obtenir també el Primer premi a Seminci de Valladolid i el Primer premi PRIMED, entre d’altres.

Així mateix, com a realitzadora de pel·lícules per a la televisió, n’ha dirigit diverses, de les quals també n’ha estat autora dels guions. Amb l’adaptació de Vida privada (2018) de Josep M. de Sagarra, una minisèrie de dos capítols, va obtenir el premi Gaudí a millor pel·lícula.

Entre les darreres direccions teatrals s’hi compten peces d’autors dramàtics catalans destacats del moment, com ara Pau Miró o Llàtzer Garcia, al costat d’altres com Josep Maria Benet i Jornet, ja esdevingut un clàssic. Amb l’adaptació de Desig (2022), text clau de la dramatúrgia catalana contemporània, Munt s’enfronta amb encert a l’actualització de la posada en escena de la peça, que havia estat estrenada al Romea el 1991 sota la direcció de Sergi Belbel. L’any 2018 Munt rebé el Premi Catalunya de Teatre de l’Associació de Teatres de Catalunya (ADETCA) per la direcció de les peces Les noies de Mossbank Road i La resposta.