Esteve Polls Condom
| dc.coverage | (Barcelona, 17-11-1922 - Barcelona, 23-4-2016) | |
| dc.creator | Enric Ciurans | |
| dc.date.accessioned | 2026-01-14T15:36:35Z | |
| dc.date.issued | 2018 | |
| dc.description | <p>La seva vinculació amb el teatre s’inicia en la postguerra, període en que va participar amb diverses agrupacions d’aficionats, com ara: Centre Moral Instructiu de Gràcia (1939-1949), Centre Catòlic de Gràcia (1950-1951), Centre Parroquial Sant Josep de Badalona (1952), Ateneu de Sant Gervasi (1951-1952), Círcol Catòlic de Badalona (1952-1953), Penya Cultural Barcelonesa (1952-1953), Centre Familiar Recreatiu (Manresa, 1954-1955) i Ateneu de Badalona (1953). En aquells anys rep la influència del Grupo de Cámara, liderat per Antonio Cabo i Rafael Richard, del Thule Teatro, de Mariano de la Cruz, i molt especialment, del Teatro de Estudio de Juan Germán Schroeder.</p> <p>Gonzalo Pérez de Olaguer (<i>Teatre independent a Catalunya.</i> Ed. Bruguera, 1970) escrivia: «Esteve Polls és un dels directors teatrals que més joc han [sic] donat a Barcelona. Ens dóna —tant en el teatre de cambra com en el professional— una barreja d’excel·lents muntatges i, grans i fins espectaculars errors. Director més intuïtiu que no pas cerebral, que la constància i la dedicació aviat feren destacar». Olaguer feia la relació de muntatges estrenats amb el Teatre Experimental de Barcelona, fundat el 1950 per Polls, oferint un repertori dramàtic que va de Calderón i Shakespeare fins a un autor fonamental del segle XX, Luigi Pirandello, i d’altres molt més oblidats fins a arribar a joves autors com Giovanni Cantieri i Pau Puche. Intentà crear un Teatro Popular de Barcelona, acompanyat per Gonzalo Pérez de Olaguer i Cantieri, que només fou capaç d’oferir representacions commemoratives al Palau de la Música, sense poder respondre al suposat paper social del teatre. El franquisme era l’única realitat possible dins la llei.</p> <p>Debutà com a director professional amb <i>L’amor viu a dispesa</i>, de Josep Maria de Sagarra (1952), un encàrrec del dramaturg, amb què pren la direcció artística de la Companyia Maragall, amb seu al Teatre Romea (1952-1957), i arriba al moment àlgid el 1954 amb les sessions de cambra, on estrenà <i>La ferida lluminosa</i> (1954), assenyalat com l’èxit més esclatant del teatre català, en ple catolicisme apostòlic i romà, seguit de <i>La paraula de foc</i> (1955), la desfeta més sonada de l’autor de <i>La rambla de les floristes</i>. La vinculació amb Sagarra és fonamental atès el seu paper plenipotenciari a la pràcticament única seu del teatre en català. Va estrenar el <i>Poema de Nadal </i>de Segarra al Palau de la Música (1965). Tot i així, Polls va aglutinar un grapat d’actors com Lluís Torner, Carles Lloret, Teresa Cunillé, Pepita Gelabert, Maria Vila, Carme Contreras.</p> <p>Esteve Polls propicià el debut escènic de Núria Espert, interpretant <i>Romeu i Julieta</i>, de Shakespeare (1951), acompanyada d’Enric Guitart. Aquesta fou la primera versió del clàssic anglès que va remuntar amb d’altres intèrprets, amb major o menor fortuna. L’espectacle més important amb Espert fou <i>Maria Rosa</i>, de Guimerà, al Teatre Grec de Montjuïc, que suposà la consagració definitiva de l’actriu (1963).</p> <p>El 1957, també al Grec, havia dirigit <i>Juli Cèsar</i>, de Shakespeare, primer clàssic representat en català després de la Guerra Civil, prèvia autorització governativa.</p> <p>El 1959, Esteve Polls s’instal·là a Madrid on va muntar diverses obres al Teatro de la Zarzuela, i va retornar a Barcelona el 1962 per dirigir una nova versió de <i>Romeu i Julieta</i>, de Shakespeare, amb Montserrat Carulla i Josep Ignasi Abadal com a protagonistes.</p> <p>El 1966 marxà a Buenos Aires per dirigir la Compañía Teatro Universal de l’actor Alejandro Ulloa, iniciant un periple per diversos països llatinoamericans, col·laborant en la fundació i direcció dels teatres nacionals al Teatro Colón de Colòmbia (1967) i al Teatro Nacional de San José a Costa Rica (1971). Hi muntà espectacles del repertori clàssic i contemporani, des d’Eurípides fins a Goldoni, de Tennessee Williams a Federico García Lorca.</p> <p>Retorna a Barcelona el 1973 per dirigir el Teatro Nacional de Barcelona (TNB), muntant <i>Las troyanas</i>, d’Eurípides, <i>El señor de Pigmalión</i>, de Jacinto Grau, <i>Los hijos del sol</i>, de Màxim Gorki i <i>El criat de dos amos</i>, de Carlo Goldoni, totes estrenades al llarg del 1974, amb actors com Enric Casamitjana, Enric Arredondo i Enrique Diosdado. Un fracàs espectacular fou <i>Los hijos del sol</i>, que només va fer divuit funcions. Reprèn la seva col·laboració amb l’Orfeó Gracienc, muntant espectacles com <i>Un déu ha dormit a casa</i>, de Guilherme de Figueredo, amb Chus Estruch com a protagonista. La temporada al TNB acabà de la pitjor manera amb la dissolució de la Compañía Ángel Guimerà. Més endavant intentà muntar una Escola d’Interpretació Dramàtica, sense èxit.</p> <p>El 1985 es feu càrrec del Teatre Victòria, fundant el Teatre de Barcelona, on estrenà una nova versió de <i>Romeu i Julieta</i>, en aquesta ocasió interpretada per Sílvia Munt i Gary Piquer. Del 1986 al 1995, tractà de reincorporar-se al món teatral barceloní, però els temps havien canviat i els protagonistes de l’escena catalana eren uns altres.</p> <p>Entre els reconeixements a la seva dilatada carrera destaca la concessió de la Creu de Sant Jordi (1998).</p> <p>El 2008 dirigí al Teatre Nacional de Catalunya, <i>Poema de Nadal</i>, de Josep Maria de Sagarra. El seu comiat dels escenaris es produí el 2009 amb <i>Tot jugant amb Molière</i>, de Juan Antonio Castro.</p> | |
| dc.description | <p>Esteve Polls ha estat un dels directors escènics sorgits a Catalunya en el període de la postguerra, primer formant part d’agrupacions amateurs, i després al capdavant de companyies professionals, com la Companyia Maragall amb seu al Teatre Romea en la dècada dels anys cinquanta. Va fer debutar Núria Espert a principis d’aquella dècada. En els anys seixanta va desenvolupar una molt important carrera professional als escenaris llatinoamericans, des d’Argentina fins a Colòmbia i Costa Rica. En els anys setanta es reincorporà a l’escena catalana com a director del Teatro Nacional de Barcelona i, als anys vuitanta, al capdavant del Teatre de Barcelona, amb seu al Teatre Victòria.</p> | |
| dc.identifier | 2429 | |
| dc.identifier.uri | https://enciclopedia.institutdelteatre.cat/handle/20.500.14900/2372 | |
| dc.source | <p><span class="small-caps">Ramon</span>, Bacardit; <span class="small-caps">Batlle</span>, Carles et al. <i>Romea, 125 anys.</i> Barcelona: Departament de Cultura, 1989.</p> <p><span class="small-caps">Pérez de Olaguer</span>, Gonzalo. <i>Teatre Independent a Catalunya.</i> Barcelona: Bruguera, 1970.</p> <p><span class="small-caps">Pérez de Olague</span>r, Gonzalo. <i>TNB: Història d’una imposició.</i> Barcelona: Institut del Teatre, 1990.</p> <p><span class="small-caps">Pérez de Olaguer</span>, Gonzalo. <i>Un resistent del teatre català.</i> Tarragona: Arola Editors, 2008.</p> <p><span class="small-caps">Polls</span>, Esteve. <i>Cinc minuts abans que caigui el teló.</i> Barcelona: Viena Edicions, 2009.</p> | |
| dc.subject | Director escènic | |
| dc.title | Esteve Polls Condom |