Consueta del Juí

Representació d’esperit soteriològic que, amb el núm. 11, es recull al cèlebre manuscrit mallorquí conservat a la BnC (MS 1139). Compta amb 452 versos agrupats en quartetes creuades i amb unes nodrides acotacions sobre la seva posada en escena. És l'única peça del nostre teatre antic sobre el tema del Judici Final i genèricament està entre el misteri i la moralitat, en la mesura que incorpora, entre els més de vint personatges que hi intervenen, els rols al·legòrics dels vicis capitals: Ira, Peresa, Gola, Luxúria, Avarícia, Supèrbia i Enveja, que personifiquen la humanitat condemnada a l'infern.

La representació es feia a l'interior del temple, concretament a la capella major i el tram davanter (fos transsepte o nau). Un espai que obligava a una certa contenció en el desenvolupament espectacular i cenyia la peça als objectius catequètics que emanen de tot el manuscrit mallorquí, alineats amb l’estratègia edificant post-tridentina.

El desenvolupament de l’acció aspira a donar l’aparença d’un judici de l’època: presentació de càrrecs, exposició d'objeccions, establiment del procés, petició de perdó, assumpció de culpes i acceptació del veredicte.

La detallada rúbrica inicial dibuixa l'escenari de la representació en un cadafal a dues alçades i tres nivells per significar els espais d' Infern-Terra-Paradís, comunicats per escales. Tant la descripció de l'espai, com la dels personatges que l'ocupen caracteritzats pels seus induments i pels objectes significatius que ostenten, perfilen la fisonomia de decorats i intèrprets, amb tota la simbòlica que correspon. A l'altura superior s'instal·lava un tron «com a tribunal de jutge» on s'asseia Jesucrist vestit de nu, és a dir «gipó de setí blanc, calces i calçons del mateix», una roba sobre la qual s'havia de pintar «les plagues d'alguna cosa vermella», això és, que acolorien les ferides de la crucifixió al pit, a les mans i als peus. Duia a la mà una espasa tirada, segons la visió apocalíptica, com també en duien l’arcàngel Miquel i altres dos àngels, en senyal del judici. Assessoren Crist, Maria, vestida com a reina, sant Pere i sant Joan configurant l’anomenada Deïsis.

Al cadafal inferior, on «no es posarà cosa ninguna», és on apareixen els mortals. Tres d'ells vestits «com a homes de penitència, amb saltiris a les mans»: no és difícil imaginar que es tracta dels que se salvaran. Els condemnats adopten la fisonomia dels vicis capitals: qui va vestit com a rei amb ceptre i corona serà Supèrbia; qui porta ulleres, Enveja, per allò que l'envejós sempre mira amb gelosia el veí i la seva etimologia remet al que no veu amb bon ull; qui porta coses de menjar serà la Gola; qui es vesteix amb armes defensives és la Ira; i qui va en guisa de dona ensenyant cuixa i amb un mirall, serà la Luxúria. Més curiós és qui porta roba talar, una bossa a la mà amb diners sonants, un tinter a la cintura i un llibre sota el braç, sens dubte per anar anotant els préstecs que fa com a usurer i que no pot ser altra cosa que l'Avarícia; la Peresa va en pijama (és a dir, «en giponet i en calçons de llarg en llarg») i un coixí sota el braç per jaure quan li plagui.

A sota d' aquest cadafal inferior se situarà l'avern en la fesomia habitual de boca de drac «si es porà [...] si no, posar-hi han una cortina per tapar lo baix de dit cadefal. Lo tal lloc serà lo Infern». Un espai habitat per tres diables «vestits com acostumen»: Bersabuch, Belfagor i Llucifer, aquest últim «portarà ceptre i corona», i tots hauran de tenir a punt, per quan els toqui actuar, el plec de processos contra la Humanitat.

Un dels signes del Judici és l’obscuriment del sol i del firmament, cosa que s’assolia tancant portes i finestres i apagant espelmes, com s’esdevenia a la cerimònia de Tenebres de Divendres Sant. Altrament, un efecte sonor serveix per indicar la destrucció del món: alguns trets d'arcabús, com ja es feia a la Catedral de Mallorca per subratllar la Resurrecció de Crist a la Consueta corresponent. A l’hora de presentar-se a judici els que s'han de salvar surten amb robes blanques, perruques negres i el front embenat i amb una creu vermella al mig; mentre que els que han de ser condemnats van de negre, amb perruques blanques, negres o vermelles. Conclòs el Judici, els diables s’enduen encadenats els vicis i els treuen de l’església.