La ferida lluminosa

El Dr. Molins és un reconegut cardiòleg de cinquanta anys que manté relacions sentimentals amb Adela, la neboda de la seva dona. Incitat per ella, el metge decideix assassinar Isabel, la seva muller. Molins té un fill, capellà jesuïta, que, acompanyat del pare Aguilar, ve a fer-se una revisió mèdica. L'exploració no descobreix cap símptoma alarmant, i la breu visita permet la confrontació dialèctica sobre la fe i la naturalesa de Déu i posa de manifest la desafiant animadversió del Dr. Molins cap a una Església que li ha usurpat el fill en nom d'un Déu que roman impassible davant els sofriments humans.

El Dr. Molins canvia unes pastilles del medicament que ha de prendre la seva dona per produir-li una mort que hauria pogut passar per accidental, però la misteriosa compareixença d'un Intrús dissuadeix Isabel d'empassar-se-les.

Adela mor en un accident de cotxe. La senyora Molins fa venir el seu fill, però quan li explica els fets del vespre anterior ell li fa veure que és l'eixuta inflexibilitat que ha demostrat des de fa molts anys cap al seu marit el que ha contribuït a fer d'ell un home perdut. En canvi, reacciona compassivament davant els actes del Dr. Molins. Mentre el capellà intenta recordar als seus progenitors l'afecte que es tenien i procura convèncer el seu pare de la misericòrdia divina, té un atac i mor. El sacrifici del fill té un efecte revelador en el matrimoni, que es retroba en el dolor per la pèrdua i en l'amor pel fill i per Déu.

En un sentit molt general, l'obra de Sagarra seguia la petja d'una literatura catòlica europea que, en concomitància amb els corrents filosòfics i teològics del moment, optava per plantejar els conflictes de la consciència individual en relació amb les demandes concretes de la vida i els requeriments de la fe. Tanmateix, la formulació de Sagarra va resultar prou ortodoxa, dins dels paràmetres del catolicisme espanyol dels anys cinquanta, i prou efectiva en els seus recursos dramàtics per esdevenir un dels èxits de taquilla més grans del teatre català de postguerra i un dels títols més habituals en els repertoris dels teatres d'aficionats de la darrera meitat del segle xx. L'obra va tenir una versió al castellà, signada per José M. Pemán, que es va estrenar al Teatro Lara de Madrid (20-12-1955), i la companyia d'Irene López Heredia la va presentar a Buenos Aires. D'acord amb el testimoni de Sagarra mateix, hi va haver una estrena a Mèxic i l'emissió de la versió anglesa, traduïda per Walter Starkie, a través de la BBC. La ferida lluminosa va ser la primera peça dramàtica en català que va emetre TVE dins la programació del circuit català amb la realització de Jaume Picas (27-10-1964), i també ha tingut dues adaptacions cinematogràfiques: la primera la va dirigir Tulio Demicheli el 1956, i la segona, José Luis Garci el 1997.