Joan Francesc Chia i Alba
| dc.coverage | (Barcelona, 25-10-1851 - Barcelona, 12-3-1916) | |
| dc.creator | Marc Salicrú Julià | |
| dc.date.accessioned | 2026-01-14T15:36:49Z | |
| dc.date.issued | 2023 | |
| dc.description | <p>Joan Francesc Chia i Alba, nascut a Barcelona el 25 d’octubre del 1851 va ser un escenògraf català. Es va formar a l’Escola de la Llotja (actualment Escola Superior de disseny i Art Llotja) on, entre d’altres, va estudiar perspectiva i paisatge amb els també escenògrafs Lluís Rigalt i Francesc Pla, dos mestres referents per el seu desenvolupament artístic.</p> <p>A principis dels anys setanta, Chia comença els estudis d’arquitectura (mestre d’obres) i els abandona seguidament per anar a formar-se a l’estudi de Soler i Pla<i>,</i> sota les ordres del seu antic mestre Francesc Pla i també de l’escenògraf i pintor Francesc Soler i Rovirosa, un dels màxims representant de l’escenografia romàntica, i possiblement de l’escenografia en general a Catalunya.</p> <p>A mitjans de la dècada dels anys setanta, es desplaça a Madrid, on també viu Pla, i el 1876 dissenya l’escenografia d'<i>El siglo que viene</i>, una sarsuela del mestre Manuel Fernández Caballero amb llibret de Miguel Ramos Carrión i Carlos Coello, al Teatro del Príncipe Alfonso de Madrid.</p> <p>A finals dels anys setanta viatja a França i a Portugal, on és contractat per realitzar nombroses obres que executa especialment a Lisboa, al Teatre Recreyos Witayne, on treballa en el disseny de grans espectacles.</p> <p>Més tard, a principis dels vuitanta, comença a treballar per al Teatre Rusafa de València i per al Teatre del Circ Barcelonès, com també al Principal de Girona, on estrena les famoses escenografies de <i>Los sobrinos del capitán Grant</i>, de Manuel Fernández Caballero<i>.</i></p> <p>Durant el 1884 va decorar el saló i l’escenari del cafè Sevillano de Barcelona, un espai on es representaven sarsueles, situat al carrer Gínjol número 3.</p> <p>Ja el 1885 s’instal·la definitivament a Barcelona, on realitza aquell any els decorats de <i>La vuelta al mundo</i>, al Teatre Tívoli.</p> <p>Durant els anys següents, afincat ja a Barcelona, també treballa per als teatres Novetats, Liceu, Olimpo, Principal, Gayarre, Variedades, Nuevo Retiro i Gran Via. A Catalunya també treballa a Granollers i Vilafranca i viatja a l’Estat espanyol per treballar a teatres de Múrcia, Granada o Sevilla, entre d’altres.</p> <p>Al 1889 el conviden a fer-se responsable de la decoració del Pavelló Agrícola d’Espanya a l’Exposició Universal de París.</p> <p>A l’inici de la dècada dels noranta, Chia comença a col·laborar estretament amb el Gran Teatre del Liceu a partir de la seva escenografia per a <i>La bella fanciulla di Perth</i>, de G. Bizet. Una col·laboració que va durar fins al 1905, amb peces com<i> Garin</i>, <i>Louise</i> i <i>Faust</i>, treballant amb altres col·legues escenògrafs, com Maurici Vilomara i Oleguer Junyent.</p> <p>El 1896 va ser nomenat president del Reial Cercle Artístic de Barcelona fins al 1901.</p> <p>Va morir a Barcelona l’any 1916.</p> | |
| dc.description | <p>Joan Francesc Chia va ser un escenògraf que pertany a la generació hereva del pensament de Francesc Soler i Rovirosa, amb qui van treballar d’aprenents al seu estudi i de qui van absorbir tot el coneixement i tots els canvis que va introduir i que van revolucionar el món teatral de l’època, anant a fons amb aquelles recerques iniciades per Soler i Rovirosa, especialment en el trencament de l’horitzontalitat escènica davant dels espectadors (del teló com a fons) i la recerca a favor de la profunditat de l’escena jugant amb la fragmentació, seccionant-la tant en el pla horitzontal, també en qüestió de mobiliari i decoració/ambientació, com en el pla vertical, creant successius trencaments i treballant-ne les textures plàstiques per tal de jugar amb la perspectiva i l’ocupació de l’espai i generar un efectisme més realista en la mirada de l’espectador.</p> <p>Aquesta generació treballa molt subtilment la qualitat i la definició pictòrica en la recerca de la perspectiva per dotar les escenografies de dinamisme en contraposició a la rigidesa que les precedia.</p> <p>Juntament amb un estil més atmosfèric a l’hora de pintar, i degradant llums i ombres, aconsegueixen el grau d’il·lusió, sorprenent, propi del <i>trompe l’oeil</i>, que aconsegueix una major versemblança per a l’espectador i per tant treballar millor l’engany.</p> <p>Joan Francesc Chia es manté en la tradició realista més moderna en el seu temps, incorporant tots aquests avenços esmentats, buscant una sorpresa en l’espectador i treballant sovint una imitació externa de la realitat que trobés aquest efecte: mutacions dels decorats a vista, transformacions d’elements en d’altres, proliferació de quadres canviants de forma successiva o generació d'efectes òptics que permetin, per exemple, una sensació de petitesa en un escenari de grans dimensions jugant amb murs baixos i grans extensions de sostre a la part superior, ple de detalls pictòriques de textures i materials per evocar-hi el realisme dins de la mentida escènica.</p> <p>Així, treballa per a un teatre burgès, grandiloqüent, que no escatima mitjans de què disposa i utilitza els recursos escènics i tècnics que té a l’abast per posar-los en funcionament a l’hora de crear els seus mons. Uns recursos que són opulents i en part reflex de la societat, amb una opulència econòmica (en el seu cas tècnica) que és mirall del poder de l’època que el contempla i que potser encamina l’escenografia a una forma més buida d’intenció dramàtica.</p> <p>No eren escenografies sòbries, com a l’arquitectura del moment, sinó que construïen paisatges i civilitzacions llunyanes de la realitat dels presents, treballant amb gran varietat de colors i plenes d’ornaments barrocs i pomposos en palaus i temples.</p> <p>També la vocació naturalística del romanticisme portava a pintar nombrosos escenaris dramàtics al mig de la naturalesa, aïllats enmig d’un ideal de vida salvatge, espais exòtics on es contraposava l’existència humana construint cabanes com a referent de la vida solitària al mig de la natura. Com també hi destacaven representacions d’espais marítims, una temàtica molt apreciada pels autors teatrals de l’època, amb una connotació d’aventura i soledat i un entorn natural que portaven a dibuixar nombroses cobertes de vaixells, ports de pescadors i tavernes.</p> <p>Moltes d’altres de les seves escenografies giren a l’entorn temàtic del progrés tècnic, especialment el desenvolupament urbà:<i> El siglo que viene</i>, <i>De Madrid a Barcelona</i>, <i>La Gran Reforma</i>, etc.</p> <p>Joan Francesc Chia va ser un gran dibuixant i va fer grans dissenys de carrosses i celebracions populars de l’època, feina que s’encarregava a grans escenògrafs de la ciutat.</p> <p>També va realitzar diversos telons de boca, dibuixant cortinatges amb plecs ficticis i falsos ornaments brodats que creaven una impressió òptica de gran bellesa, com els del Teatre Olimpo o el teatre de Vilafranca del Penedès.</p> | |
| dc.identifier | 3084 | |
| dc.identifier.uri | https://enciclopedia.institutdelteatre.cat/handle/20.500.14900/2489 | |
| dc.local.estrena | <p>1876, <i>El siglo que viene</i>. Miguel Ramos Carrión i Carlos Coello. Música de Manuel Fernández Caballero. Teatro del Príncipe Alfonso, Madrid.</p> <p><i>Quo Vadis. Zarzuela de Magia Disparatada</i>. Sinesio Delgado. Música de Ruperto Chapí.</p> <p><i>Los sobrinos del capitán Grant</i>. Manuel Fernández Caballero. Teatre Principal. Girona.</p> <p><i>La vuelta al mundo.</i> Teatre Tivolí. Barcelona.</p> <p>Pavelló Agrícola Espanyol. Exposició Universal. París.</p> <p><i>La bella fanciulla di Perth</i>, Georges Bizet. Joan Goula. Gran Teatre del Liceu. Barcelona.</p> <p><i>El capvespre dels Déus</i>. Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu. Barcelona.</p> <p><i>Louise</i>. Gustave Charpentier. Gran Teatre del Liceu. Barcelona.</p> <p><i>Il Crepusculo Degli Dei</i>. Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu. Barceona.</p> <p><i>Faust</i>. Charles Gounod. Jules Barbier iMichel Carré. Gran Teatre del Liceu</p> <p> </p> <p>Altres:</p> <p>Teló de boca del teatre Olimpo, ficció pintada dels sumptuosos i ondulats vermells amb plecs i caients.</p> <p>És responsable del Pavelló Agrícola d’Espanya a l’Exposició Universal de París.</p> | |
| dc.peudefoto | Teatrí de Chia Alba per Quo vadis. Acte Únic, quadre 3. Font: Escena digital de Catalunya | |
| dc.relation | <p> <a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Francesc_Chia_i_Alba">https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Francesc_Chia_i_Alba</a></p> <p><a href="https://www.museunacional.cat/es/colleccio/retrato-de-joan-francesc-chia/ramon-casas/027321-d">https://www.museunacional.cat/es/colleccio/retrato-de-joan-francesc-chia/ramon-casas/027321-d</a></p> <p><a href="http://museus.sabadell.cat/mas/exposicio-permanent-museu-art/academicismes-del-segle-xix/291-francesc-soler-rovirosa">http://museus.sabadell.cat/mas/exposicio-permanent-museu-art/academicismes-del-segle-xix/291-francesc-soler-rovirosa</a></p> <p><a href="http://wm1640482.web-maker.es/Comercio-y-galer-as-de-arte-en-Barcelona/Los-Talleres-y-Pisos/mobile/">http://wm1640482.web-maker.es/Comercio-y-galer-as-de-arte-en-Barcelona/Los-Talleres-y-Pisos/mobile/</a></p> <p><a href="https://www.historiadebarcelona.org/periodes/1860-1897/cafe-sevillano/">https://www.historiadebarcelona.org/periodes/1860-1897/cafe-sevillano/</a></p> | |
| dc.source | <p><span class="small-caps">Bravo</span>, Isidre. <i>L’Escenografia Catalana</i>. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1986, p. 84, 100, 122, 154.</p> | |
| dc.subject | Escenògraf | |
| dc.title | Joan Francesc Chia i Alba |