Sainet
| dc.creator | Josep Lluís Sirera | |
| dc.date.accessioned | 2026-01-13T16:08:00Z | |
| dc.date.issued | 2020 | |
| dc.description | <p>Gènere dramàtic caracteritzat generalment per l'extensió —al voltant d'un acte de durada convencional—, pel to còmic —o, si més no, humorístic— i pel fet de reproduir els costums culturals, socials i lingüístics de les capes populars de la societat (camperols, menestrals i obrers, petita burgesia, etc.).</p> <p>El terme <i>sainet</i> prové de l'espanyol <i>sainete</i>, que es troba documentat des del segle <span class="small-caps">XVII</span> en el teatre espanyol per a denominar un subgènere dramàtic que presenta nombrosos punts de contacte amb els <i>entremeses </i>barrocs, dels que se'n diferenciaria per una major presència de trets costumistes i un menor desenvolupament dels aspectes paròdics i carnavalescos. Al teatre en català, la denominació comença a estendre's a les darreries del segle <span class="small-caps">XVIII</span>, tot i que en molts indrets i durant molt de temps haurà de competir amb d'altres, com ara la d'entremès (Serrà, 1987: 33-50). Durant els segles <span class="small-caps">XIX</span> i <span class="small-caps">XX</span> el terme compartirà presència amb d'altres, com <i>joguet</i>, <i>peça exiqueta</i>, etc., sense que aquesta diversitat terminològica implique forçosament diferències estructurals o temàtiques.</p> <p>Els orígens del sainet al nostre teatre cal situar-los en el darrer quart del segle <span class="small-caps">XVIII</span> i caldria buscar-los tant en la història teatral autòctona, com en la influència del teatre espanyol contemporani. En el primer cas, s'han buscat les arrels dels nostres sainets en les diferents modalitats de teatre burlesc ben presents a Mallorca (Serrà, 1987 i 1995) o al Principat (Sala, 2007). Al País Valencià, en els col·loquis (Sansano, 2009). En el segon, en la repercussió que va tenir al nostre teatre la producció sainetística de Ramón de la Cruz, les obres del qual van gaudir de gran èxit entre els espectadors i van inspirar la producció dels primers autors catalans de sainets, que van emprar la fórmula dramàtica del madrileny i la van adaptar als diferents contextos socioculturals dels territoris de parla catalana (Sala, 2007: 26-34; Sansano, 2013). Hom pot afirmar, doncs, que els models teatrals dels sainets de Ramón de la Cruz es troben ben presents en la sainetística en català de començaments del <span class="small-caps">XIX</span>.</p> <p>Des dels seus orígens mateixos, hom pot distingir diversos tipus de sainet en funció de l'estructura i de la temàtica (Fàbregas, 1975: 122-126). Trobem, en efecte, els de caire més costumista, que reflecteixen tipus, tradicions, costums, etc. (cas, per exemple, dels de Francesc Renart o Eduard Escalante), adés siga amb una voluntat crítica, adés simplement descriptiva. D'altres optaran per la paròdia de costums o, fins i tot, per la paròdia teatral o literària, com és el cas d'algunes peces de Josep Bernat i Baldoví (p. ex. <i>L'agüelo pollastre</i>); en el cas de les paròdies literàries, serà el romanticisme en totes les seues manifestacions un dels objectius predilectes (p. ex. <i>El Cantador</i>, de Frederic Soler). No hi manquen tampoc sainets amb una clara intencionalitat política, com els escrits per Josep Robrenyo, d'exaltació liberal, o algunes de les obres de Frederic Soler a propòsit de la guerra d'Àfrica.</p> <p>Estructuralment, trobem des de sainets que se situen a prop de la comèdia —que desenvolupen una trama que neix d'un conflicte amorós (generalment una parella d'enamorats joves que han de véncer l'oposició paterna)— fins a sainets que es construeixen a partir de la juxtaposició de quadres d'escenes costumistes lligades amb un fil argumental sovint feble. Aquesta estructura es troba també en la base de les revistes (amb música o sense) de les darreries del segle, bastants de les quals presenten trets propis del sainet.</p> <p>Segons avança el segle <span class="small-caps">XIX</span>, el gènere presenta una evolució diferenciada als diferents territoris de parla catalana: mentre que al Principat autors com Frederic Soler impulsaran el pas del sainet a la comèdia i al drama, al País Valencià el sainet no podrà fer-ho malgrat els esforços d'alguns dramaturgs com Joaquim Balader o Francesc Palanca i Roca, i restarà com a paradigma del teatre valencià (val a dir: l'escrit en valencià). Això significa que mentre que al Principat el sainet es manté com un gènere menys prestigiós i de menys qualitat —amb excepcions, això sí, tan notables com les obres d'Emili Vilanova o Juli Vallmitjana—, al País Valencià serà pràcticament l'únic gènere dramàtic conreat en català, fins al punt que moltes obres hauran d'acollir-se a aquesta denominació genèrica per a poder ser acceptats pel públic, malgrat que el que els dramaturgs escriguen siguen comèdies sentimentals, joguets còmics o, fins i tot, drames més o menys melodramàtics. Malgrat la decadència del gènere d'ençà la segona meitat del segle <span class="small-caps">XX</span>, són encara molts els recursos propis del sainet els que podem trobar en el teatre valencià actual.</p> <p>En el cas de les Illes, la perduració de les formes pròpies dels entremesos tradicionals conferirà al teatre breu uns trets específics que aniran diluint-se en el trànsit del segle <span class="small-caps">XIX</span> al <span class="small-caps">XX</span>, tot i que alguns d'aquests trets sobreviuran en forma de comèdies de costums, com pot apreciar-se a les obres de Bartomeu Ferrà (Mas i Vives, 1986: 273-329).</p> | |
| dc.identifier | 2736 | |
| dc.identifier.uri | https://enciclopedia.institutdelteatre.cat/handle/20.500.14900/325 | |
| dc.peudefoto | Sainet trist. Peña Cultural Barcelonesa, 15 junio 1952. Font: Escena digital de Catalunya | |
| dc.relation | <p>Biblioteca Dramàtica Valenciana: <<a href="http://www.lluisvives.com/portal/BDV/">http://www.lluisvives.com/portal/BDV/</a>></p> | |
| dc.source | <p><span class="small-caps">Fàbregas</span>, Xavier. <i>Les formes de diversió en la societat catalana romàntica.</i><i> </i>Barcelona: Curial, 1975.</p> <p><span class="small-caps">Mas i Vives</span>, Joan. <i>El teatre a Mallorca a l’època romàntica</i>. Barcelona: Curial, edicions catalanes; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1986.</p> <p><span class="small-caps">Sala Valldaura</span>, Josep Maria. <i>Teatre burlesc català del segle <span class="small-caps">XVIII</span></i>. Barcelona: Editorial Barcino, 2007.</p> <p><span class="small-caps">Sansano</span>, Gabriel. <i>Un cabàs de rialles: entremesos i col·loquis dramàtics del segle <span class="small-caps">XVIII</span></i>. Valls: Cossetània, 2009.</p> <p><span class="small-caps">Sansano</span>, Gabriel. «Vicenç Albertí i la reescriptura del teatre popular espanyol de l’últim terç del segle <span class="small-caps">XVIII</span>». A propòsit d’<i>El criat de les obligacions i altres obres</i>. A: <span class="small-caps">Salord</span>, Josefina (coord.). <i>Vicenç Albertí i el teatre entre la Il·lustració i el Romanticisme</i>. Vol. 2. Barcelona: Edicions U.I.B.; Institut d’Estudis Baleàrics: Institut d’Estudis Menorquins; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013, p. 179-204.</p> <p><span class="small-caps">Serrà i Campins</span>, Antoni. <i>El teatre burlesc mallorquí, 1701-1850.</i> Barcelona: Curial, edicions catalanes: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1987.</p> <p><span class="small-caps">Serrà i Campins</span>, Antoni. <i>Entremesos mallorquins</i>. Barcelona: Editorial Barcino, 1995.</p> | |
| dc.title | Sainet |