Ignasi Iglésias
| dc.coverage | (Sant Andreu de Palomar, 1871 - Barcelona, 1928) | |
| dc.creator | Ramon Bacardit | |
| dc.date.accessioned | 2026-01-14T15:36:44Z | |
| dc.date.issued | 2017 | |
| dc.description | <p style="line-height: 150%;"><span data-mce-mark="1">Fill de ferroviari, estudià el batxillerat a Lleida, on presentava obres de Frederic Soler amb una colla d'amics i on estrenà una obra en castellà, <i>La fuerza del orgullo</i> (1886). Hi va coincidir amb Pi i Margall, figura que el va impressionar pel seu ideari polític: amb els anys Iglésias es dedicaria a la política, exerciria el càrrec de conseller municipal de Barcelona (1909-1911) i militaria en el Centre Nacionalista Republicà (en fou un dels fundadors el 1906). </span><span data-mce-mark="1">El 1888 va tornar a Sant Andreu i, després d'intentar dedicar-se a la pintura, inicià la seva carrera com a dramaturg amb la representació el 1890 d'un parell d'obres seves, <i>Remordiment</i> i<i> L'ocellaire</i>, al Teatre Tacón de la localitat i a càrrec d'actors professionals. Creà una companyia d'afeccionats anomenada L'Artística (més tard L'Avançada), amb els quals estrenà <i>Sortint de l'ou</i> (1892) i <i>L'esclau del vici</i> (1893) a l'Ateneu Obrer de Sant Andreu. Al llarg de la carrera com a dramaturg alternà les estrenes amb la companyia amb les que li feien les companyies professionals a Barcelona. Paral·lelament començà a freqüentar el grup d'intel·lectuals modernistes de <i>L'Avenç</i> i a col·laborar en publicacions com <i>Lo Teatro Regional</i>, en què publicà una sèrie d'articles amb el títol de «L'evolució teatral» en què se sumava a la reivindicació d'un teatre modern que acollís les innovacions de les dramatúrgies europees, una característica del primer modernisme. A partir de <i>L'escurçó </i>(1893) començà d'estrenar en règim professional (Teatre Calvo-Vico), i amb obres com <i>L'argolla</i> (1894) s'acostà al drama d'idees propugnat per Henrik Ibsen. Passa el mateix amb <i>La cançó nova</i>, també en la línia renovadora i polèmica. El 1896 fundà el Teatre Independent amb Pere Coromines i Jaume Brossa i participà en la representació de l'obra <i>Espectres</i> de l'autor noruec que impulsava el grup de <i>L'Avenç</i>, representant el paper d'Osvald. El 1897 estrenà <i>Fructidor</i> al Casino Andresense i fins al 1905 no la pogué presentar al Teatre de les Arts a Barcelona. L'obra continuava la línia de teatre ideològic i prenia com a tema el món dels treballadors. El 1898 aconseguí estrenar al Romea <i>Els invencibles</i> i el 1899 repetí amb <i>Foc follet</i>; totes dues obres eren properes al teatre simbolista de Maeterlinck. Però les obres que li donaren més popularitat les estrenà en els primers anys de segle: així, <i>El cor del poble</i> (1902) i <i>Els vells</i> (1903), que li fou traduïda al francès i que F. Gaisset li estrenà a L'Oeuvre de París el 8 de desembre del 1908; també <i>Les garses</i> (1906) meresqué una versió francesa, que es presentà al Nouveau Théâtre d'Art (20 març 1911). El ressò de la seva obra es deixà sentir en el món intel·lectual espanyol a partir de l'estrena de la traducció d'<i>Els vells </i>a Madrid el 1905. A propòsit de l'obra, Emilia Pardo Bazán parlà del to negre del teatre d'Iglésias i el relacionà amb Hauptmann i els autors «del Norte». Altres obres de l'autor d'aquells anys foren <i>Via crucis </i>(1904), <i>La festa dels ocells </i>(1905), <i>Gira-sol</i> (1906), <i>La barca nova</i> (1907), <i>En Joan dels miracles</i> (1908) i <i>Foc nou </i>(1909). </span><span data-mce-mark="1">Fins a l'estrena de </span><i>Flors de cingle</i><span data-mce-mark="1"> (1911) alternà el drama de contingut ideològic amb les obres d'observació costumista; en els anys posteriors se sentí desorientat. Les circumstàncies que el portaren a les desavinences amb l'empresari del Romea, Ramon Franqueza, havien de marcar-lo. La crisi que patí el teatre català de l'època, malgrat l'intent de recuperació que pretenia ser l'experiència del Sindicat d'Autors Dramàtics Catalans (1911-1913), en la qual participà activament, no van ajudar la seva carrera com a dramturg. El 1917 col·laborà amb Evarist Fàbregas en la iniciativa de crear una nova empresa de Teatre Català al Romea i exercí la direcció artística del projecte fins que se'n féu càrrec Josep Canals. En aquests anys Iglésias assajà un model de comèdia de costums amb obres com </span><i>La senyora Marieta</i><span data-mce-mark="1"> (1919), </span><i>La nostra parla</i><span data-mce-mark="1"> (1920) o </span><i>La fal·lera de l'amor</i><span data-mce-mark="1"> (1921). El 1926 li fou estrenada </span><i>La llar apagada</i><span data-mce-mark="1"> (1926), la seva darrera obra, en què tractava el tema de la parella que no havia pogut tenir fills, un drama que Iglésias havia patit personalment i que ja apareixia en altres drames seus. Arran de la presentació de l'obra se li reté un homenatge el 1927, que fou l'antecedent del que s'havia de produir un any més tard amb motiu de la seva mort i que el consagrà com el darrer autor català fortament estimat pel poble, per tal com el seu enterrament fou una manifestació multitudinària de reconeixement.</span></p> <p style="line-height: 150%;"><span data-mce-mark="1">Tot i dedicar-se fonamentalment al teatre, la seva producció literària inclou també la poesia que havia publicat des de molt jove a les pàgines de </span><i>Lo Teatro Català</i><span data-mce-mark="1"> i </span><i>Lo Teatro Regional</i><span data-mce-mark="1"> i, més tard en la modernista </span><i>Catalònia</i><span data-mce-mark="1">, que impulsava una concepció messiànica del poeta amb què Iglésias no s'acabava d'identificar del tot. El 1902 recollí la seva poesia de maduresa en el llibre </span><i>Ofrenes</i><span data-mce-mark="1"> i les seves composicions disperses passaren a constituir </span><i>Recull pòstum</i><span data-mce-mark="1">, que fou publicat amb l'anterior al volum </span><i>Poesies</i><span data-mce-mark="1"> (vol. 3) de les seves </span><i>Obres completes</i><span data-mce-mark="1"> (1930). Com a narrador és autor de relats breus com «El vell carrilaire» i «Siluetes ciutadanes», publicats a La Novel·la d'Ara i recollits junt amb els seus articles i discursos en el volum </span><i>Treballs en prosa</i><span data-mce-mark="1"> (O.C., vol. 7).</span></p> | |
| dc.description | <p style="line-height: 150%;"><span data-mce-mark="1">La seva producció de la dècada del 1890 es caracteritzà per una clara voluntat de renovar el teatre en català a partir de la influència d'autors com Ibsen. Els contactes amb els modernistes de la revista<i> L'Avenç</i> influïren decisivament en el seu posicionament a favor de la ruptura amb les formes que havien configurat el teatre català fins llavors. Els seus articles a <i>Lo Teatro Regional </i>(1892-93) eren una veritable declaració d'intencions amb referències a Zola, Tolstoi o l'autor noruec. L'estrena de la seva obra <i>L'argolla</i> (1894) provocà un escàndol notori i el féu conèixer entre els joves modernistes, tot i que va privar-lo d'estrenar a Barcelona. Tanmateix, l'ibsenisme d'Iglésias es reduïa al fet de tractar en escenes temes que podien propiciar un cert debat ideològic. Des del punt de vista dramàtic l'autor es mogué sempre en l'espectre de l'emotivitat melodramàtica, que en els millors moments es veia superada per la capacitat d'observació costumista o pel fet de parlar de qüestions que podien tenir un rerefons social. La seva defensa dels sentiments per sobre de les convencions socials tenia de vegades un caràcter revulsiu respecte de la hipocresia i els bons costums, però en el fons no era gaire lluny dels conflictes plantejats pel melodrama romàntic. A partir de les seves estrenes al Romea la seva obra anà evolucionant cap al drama de costums i la comèdia d'ambientació burgesa, en què no acabava de trobar-se a gust. El seu món era el de la gent humil i probablement la part de la seva obra més reivindicable sigui la que es manté en un realisme costumista.</span></p> <p style="line-height: 150%;">La seva obra poètica s'inscriu majoritàriament en la línia verista del modernisme amb un estil sentimental en què el criteri de bondat se sobreposa als purament estètics. Com en el teatre, es mostrà contrari als corrents decadentistes i conreà un populisme que es concretà també en la lírica per a les masses corals que musicaren compositors com Enric Morera o Apel·les Mestres.</p> | |
| dc.identifier | 1706 | |
| dc.identifier.uri | https://enciclopedia.institutdelteatre.cat/handle/20.500.14900/2444 | |
| dc.local.estrena | <p><i>El remordiment</i> (Teatre Tacón Sant Andreu, 1890)<br /><i>L'esclau del vici</i> i <i>L'ocellaire</i> (Ateneu Obrer de Sant Andreu, 23 setembre 1891)<br /><i>Sortint de l'ou</i> (Casino de Sant Andreu amb L'Avançada, 1892)<br /><i>Toc d'oració</i> i <i>Els extrems de la vida</i> (Casino de Sant Andreu amb L'Avançada, 12 març 1893)<br /><i>La nit de Sant Joan</i> (Casino Andresense, 24 juny 1893)<br /><i>L'Àngel de fang</i> (Teatre Calvo-Vico, 2 gener 1892) <br /><i>L'escurçó</i> (Teatre Granvia, 9 desembre 1893)<br /><i>La cançó nova</i> (Teatre Granvia, 25 gener 1894)<br /><i>L'argolla</i> (Teatre Granvia, 7 abril 1894)<br /><i>Fructidor</i> (Casino Andresense, 20 novembre 1897 / Teatre de les Arts, Barcelona)<br /><i>Els invencibles</i> (Teatre Romea, 29 maig 1898)<br /><i>Foc follet</i> (Teatre Romea, 7 març 1899)<br /><i>Lladres!</i> (Teatre El Retiro, Sitges, 25 agost 1899)<br /><i>L'alosa</i> (Teatre Principal, 14 setembre 1899)<br /><i>La resclosa</i> (Teatre Romea, 17 novembre 1899)<br /><i>Cendres d'amor</i> (Teatre Romea, 5 març 1900)<br /><i>La mare eterna</i> (Prado Suburense, Sitges / Teatre Novetats, 22 novembre 1900. El 1916 en presentà una versió modificada al Teatre del Centre de Dependents)<br /><i>La reina del cor</i> (Prado Suburense, Sitges 25 agost 1899 / Campanya Teatre Líric Català al Tivoli, 17 febrer 1901)<br /><i>Les caramelles</i> (Campanya Teatre Líric Català al Tivoli, 12 gener 1901)<br /><i>Els primers freds</i> (Teatre Tivoli, 2 març 1901, el 1893 ja l'havia presentat al Casino Andresense amb la companyia L'Avançada)<br /><i>El cor del poble</i> (Teatre Apolo, Vilanova i la Geltrú, 6 octubre 1901 / Teatre Romea 20 gener 1902)<br /><i>Els vells</i> (Teatre Romea, 6 feber 1903)<br /><i>Flor tardana</i> (T. Romea 6 abri 1903)<br /><i>La reina del cor</i> (T. Romea, 14 abril 1903)<br /><i>La formiga</i> (Teatre Les Arts, 26 març 1904)<br /><i>Via Crucis</i> (Teatre Romea, 18 abril 1904)<br /><i>Joventut</i> (Teatre Romea, 8 novembre 1904)<br /><i>La festa dels ocells</i> (Teatre Les Arts, 28 gener 1905)<br /><i>Girasol</i> (Teatre Romea, 14 abril 1906 / versió refosa a l'Auditòrium 20 maig 1915)<br /><i>Les garses</i> (Teatre Romea, 25 novembre 1906)<br /><i>La barca nova</i> (Teatre Romea, 1 maig 1907)<br /><i>En Joan dels miracles</i> (Teatre Romea, 18 abril 1908)<br /><i>L'alegria del sol</i> (Teatre Romea, 23 abril 1908)<br /><i>Foc nou</i> (Teatre Novetats, 6 febrer 1909)<br /><i>Cor endins</i> (Teatre Romea, 7 març 1909)<br /><i>La noia maca</i> (Teatre Romea, 11 novembre 1910)<br /><i>Flors de cingle</i> (Teatre de la Naturalesa a Catalunya, La Garriga, 3 setembre 1911)<br /><i>L'home de palla</i> (Teatre Español, 15 novembre 1912)<br /><i>Els emigrants</i> (Teatre Principal, Terrassa, 24 juny 1916)<br /><i>Les flors de maig</i> (Teatre Centre Dependents, 16 desembre 1916)<br /><i>L'encís de la glòria</i> (Teatre Romea, 1 desembre 1918)<br /><i>La senyora Marieta</i> (Teatre Romea, 31 octubre 1919)<br /><i>Perdigons de plata</i> (Teatre Romea, 11 novembre 1919)<br /><i>La nostra parla</i> (Teatre Romea, 3 abril 1920)<br /><i>La fal·lera de l'amor</i> (Teatre Romea, 19 gener 1921)<br /><i>La llar apagada</i> (Teatre Novetats, 17 desembre 1926).</p> | |
| dc.local.publicacions | <p style="line-height: 150%;"><i>Remordiment!. </i>Sant Andreu de Palomar: S. Asmarats, 1891.</p> <p style="line-height: 150%;"><i>Sortint de l'ou.</i> Barcelona: Simon Alsina Clos, 1892.</p> <p style="line-height: 150%;"><i>L'esclau del vici</i>, Barcelona: Biblioteca «Lo Teatro Regional», 1893.</p> <p style="line-height: 150%;"><i>L'escurçó.</i> Barcelona: Simon Alsina Clos, Barcelona, 1894.</p> <p style="line-height: 150%;">La Biblioteca Popular de «L'Avenç» publicà la majoria de les seves obres: des de <i>L'escurçó</i> fins a <i>Flors de cingle. </i>1903-1911.</p> <p style="line-height: 150%;"><i>Obres Completes. </i>17 volums.<i> </i>Barcelona: Mentora,1929-1937.</p> <p style="line-height: 150%;"><i>Els vells. El cor del poble.</i> Barcelona: Selecta, 1963.</p> <p style="line-height: 150%;"><i>Les garses. </i>A: <span class="small-caps">Mestres</span>, Apel·les; <span class="small-caps">Iglésias</span>, Igansi; <span class="small-caps">Gual</span>, Adrià; <span class="small-caps">Vallmitjana</span>, Juli. <i>Teatre modernista.</i> Barcelona: Edicions 62, 1982. (MOLC).</p> <p style="line-height: 150%;"><i>La barca nova.</i> Barcelona: Proa: Teatre Nacional de Catalunya, 1999.</p> | |
| dc.peudefoto | Les garses. Peña Cultural Barcelonesa, 9 diciembre 1951. Font: Escena digital de Catalunya | |
| dc.relation | <p><<a href="http://www.escriptors.cat/autors/iglesiasi/pagina.php?id_sec=956">http://www.escriptors.cat/autors/iglesiasi/pagina.php?id_sec=956</a>></p> <p><<a href="http://www.margaritaxirgu.es/vivencia2/54iglesi/54iglesi.htm">http://www.margaritaxirgu.es/vivencia2/54iglesi/54iglesi.htm</a>></p> | |
| dc.source | <p><span class="small-caps">Bacardit</span>, Ramon. «Correspondència d'Ignasi Iglésias i Ramon Franqueza: 1899-1909 (I)». <i>Finestrelles</i>, núm. 6 (1994), p. 31-53.</p> <p><span class="small-caps">Bacardit</span>, Ramon. «Correspondència d'Ignasi Iglésias i Ramon Franqueza: 1899-1909 (II)». <i>Finestrelles</i>, núm. 7 (1995), p. 51- 72.</p> <p><span class="small-caps">Bacardit</span>, Ramon. «La cultura teatral a Sant Andreu (1892-1897)». <i>Finestrelles</i>, núm. 9 (1998), p. 355-366.</p> <p><span class="small-caps">Bacardit</span>, Ramon. «Gènesi i recepció de <i>La barca nova</i> d'Ignasi Iglésias». A: <span class="small-caps">Iglésias</span>, Ignasi. <i>La barca nova</i>. Barcelona: Proa: Teatre Nacional de Catalunya, 1999, p. 131-138. </p> <p><span class="small-caps">Batlle,</span> Carles. «Revisar un clàssic». A: <span class="small-caps">Iglésias</span>, Ignasi<span class="sense-estil">.</span> <i>La barca nova</i>. Barcelona: Proa: Teatre Nacional de Catalunya, 1999, p. 13-26.</p> <p><span class="small-caps">Carrion</span>, Ambrosi. «Ignasi Iglésias. Estudi crític». A: <span class="small-caps">Iglésias</span>, Ignasi. <i>Obres Completes<i>.</i></i> Vol. 1. Barcelona: Mentora, 1929, p.7-35.</p> <p><span class="small-caps">Curet,</span> Francesc. <i>Història del Teatre Català</i>. Barcelona: Aedos, 1967, p. 339-350.</p> <p><span class="small-caps">Fàbregas</span>, Xavier. <i>Teatre català d'agitació política</i>. Barcelona: Edicions 62, 1969, p. 181-184.</p> <p><span class="small-caps">Fàbregas,</span> Xavier. «Ignasi Iglésias: el modernisme naturalista». A: <i>Aproximació a la història del teatre català modern</i>. Barcelona: Curial, 1972, p. 171-183.</p> <p><span class="small-caps">Fàbregas,</span> Xavier. «Brossa, Maiakovski, Iglésias». A: <i>El teatre o la vida</i>. Barcelona: Gualba eds., 1976, p. 16-18.</p> <p><span class="small-caps">Gallén,</span> Enric. «Ignasi Iglésias». A: <span class="small-caps">Riquer</span>, Marti de; <span class="small-caps">Comas</span>, Antoni; <span class="small-caps">Molas</span>, Joaquim. <i>Història de la literatura catalana.</i> Vol. 8. Barcelona: Ariel, 1986, p. 394-405.</p> <p><span class="small-caps">Miracle,</span> Josep. «El teatre d'Ignasi Iglésias». A: <span class="small-caps">Iglésias</span>, Ignasi. <i>Els vells. El cor del poble</i>. Barcelona: Ed. Selecta, 1963, p. 5-10.</p> <p><span class="small-caps">Rafanell,</span> August. «<i>La barca nova</i>, o Una llengua particular». A: <span class="small-caps">Iglésias</span>, Ignasi. <i>La barca nova</i>. Barcelona: Proa: Teatre Nacional de Catalunya, 1999, p. 27-33.</p> | |
| dc.subject | Actor | |
| dc.title | Ignasi Iglésias |