La dama enamorada

La dama enamorada és la culminació de l’any dolç del Joan Puig i Ferreter teatral: el 1908 estrena amb pocs mesos de diferència Aigües encantades, Segones núpcies (una comèdia avui en dia perduda) i La dama enamorada. Aquest últim drama el protagonitzen la vídua Lluïsa de Moran, terratinent de la Borgonya, i Abel, heroi modernista arquetípic, un català més jove que ella que ha fugit de la seva terra per buscar aires nous. La tercera punta del triangle d’amor passional i gelosia la trobem en Víctor, el fill de Moran, amb qui Abel manté una relació conflictiva. L’obra, doncs, va posar en escena unes relacions amoroses poc convencionals per a l’època que van generar la consuetudinària polèmica.

La dama enamorada, l’obra modernista per excel·lència (Foguet, 2003, p. 83), va ser el primer èxit sonat de Joan Puig i Ferreter després d’una arrencada en el món de l’escena amb resultats desiguals (Graells ,1971, p. 71). Se’n van fer diversos muntatges en català, castellà i francès; no obstant això, i conscient de la durada extrema de l’obra,  Puig la va reescriure amb l’objectiu de compactar-la: va fer que passés de cinc a tres actes, va apostar per una economia de llenguatge més marcada, va concentrar l’acció i va retallar alguns dels personatges secundaris (Fàbregas, 1978, p. 202). Aquesta nova versió es va publicar l’any 1924, tot i que no es va estrenar fins a l’any 1928 al teatre Apol·lo de Barcelona a càrrec de la companyia de Mercè Nicolau. Aquesta és la versió que, generalment, s’edita i es pren com a referència per a les posades en escena des d’aleshores.

L’obra ha estat objecte de tres adaptacions televisives (1974, 1987, 1993), les dues primeres dirigides per Antonio Chic i la tercera per Xavier Berraondo. L’any 2001 Rafel Duran va dirigir el muntatge per al Teatre Nacional de Catalunya, amb una dramatúrgia de Guillem-Jordi Graells que barrejava les versions de 1908 i 1924 i amb Carme Elias en el paper protagonista de Lluïsa de Moran.

La dama enamorada, juntament amb Aigües encantades i El gran Aleix, representa el punt més elevat de l’obra dramàtica de Puig (Fàbregas, 1978, p. 202), totes tres perfectament representatives del modernisme naturalista català de la primera dècada del segle XX. La crítica sol destacar l'empremta autobiogràfica d’aquesta peça, molt més notable que en la resta d’obres de Puig, on escenifica la relació tempestuosa que va tenir amb Mathilde Thévenot, una institutriu francesa més gran que ell, després d’haver fugit de Barcelona l’any 1903 i la vida nòmada que va dur a França després que se separessin (Graells, 1971, p.72). Biografismes a banda, La dama enamorada va situar, sota la direcció d’Adrià Gual, la figura de Puig a l’avantguarda de la renovació escènica catalana de la primera dècada del segle XX (Foguet, 2003, p. 76).