Enric Nolla i Gual
| dc.coverage | (Caracas, Veneçuela, 13-5-1966 - ) | |
| dc.creator | Albert Pijuan Hereu | |
| dc.date.accessioned | 2026-01-14T15:36:35Z | |
| dc.date.issued | 2020 | |
| dc.description | <p style="text-align: justify;">Fill de catalans emigrats, Enric Nolla va néixer i criar-se a Caracas, on es va llicenciar en Ciències de la Informació a la Universitat Central de Veneçuela. L’any 1991 es va establir a Barcelona, on va cursar el màster en Gestió Cultural de la Universitat de Barcelona i els estudis del programa de doctorat «Història i Invenció dels Textos Literaris». En arribar a la ciutat es va involucrar en l’activitat de la Sala Beckett i el seu Obrador de Dramatúrgia, on va participar en els tallers de José Sanchís Sinisterra i Pere Peyró, i d’on va acabar sent professor. També ha impartit i coordinat cursos d’escriptura en espais com el Teatre Ponent, la Casa Golferichs o la Casa Elizalde. Des de l’any 2001 que és professor de dramatúrgia de l’Institut del Teatre, centre en el qual, entre els anys 2006 i 2013, va dirigir el Departament de Dramatúrgia, Escenificació i Coreografia.</p> <p style="text-align: justify;">Enric Nolla va entrar en l’escena catalana amb el text <i>Hurracan</i>, que va ser finalista al premi Ignasi Iglésias l’any 1995, el muntatge del qual es va estrenar al Festival Grec de l’any 2000 i va merèixer el premi Serra d’Or de teatre 2001. L’any 2002 va tornar a guanyar el premi Serra d’Or, en aquesta ocasió per la peça <i>Tractat de blanques</i>, estrenada a la Sala Beckett. L’any 1996 va estrenar <i>A pas de gel en el desert</i> al Festival de Sitges del 1996.</p> <p style="text-align: justify;">L’any 2001 va guanyar la beca a la creació del Teatre Nacional de Catalunya per l’obra S<i>ortida d’emergència</i>, que es manté inèdita; aquesta circumstància es dona, també, amb les peces <i>Librium </i> (1994),<i> L'illa dels dragons </i>(1995),<i> Visita a les zones humides de la reserva </i>(2013)<i> i Tu no surts a la foto </i>(2014). El 2003 va estrenar al Teatre Nacional de Catalunya <i>Àrea privada de caça,</i> amb posada en escena de Rafel Duran, director habitual dels seus textos. Des d’aleshores ha estrenat les seves obres a diverses sales de Barcelona, com la Sala Beckett o el Teatre Tantarantana<i>, </i>amb l’excepció de <i>7/24 o La llegenda de l'home que flota sobre els parcs</i>, que es va estrenar a la Biennal d’Atenes l’any 2013 a l’espai de la Knot Gallery.</p> | |
| dc.description | <p class="TableContents" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;"><span class="Tipusdelletraperdefectedelpargraf"><span style="font-family: 'Arial','sans-serif';">Segons Pere Riera (2010), Enric Nolla es tracta «d’un dramaturg que ha mantingut una sòlida continuïtat, una trajectòria conseqüent materialitzada en un gruix d’obres reconeixedores: universos desajustats, habitats per personatges que s’afebleixen en la frontera de la consciència i l’abisme». Tot i que la seva obra és heterogènia, podem trobar-hi un seguit de constants: la violència, tant explícita com implícita, el fenomen migratori, l’alteritat o la centralitat dels personatges femenins. Nolla pertany a la fornada de nous autors catalans de tombants del segle <span style="font-variant: small-caps;">XXI</span> agrupats al voltant de la Sala Beckett, encara que, dins d’aquest grup tan divers, n’ha esdevingut una excepció per ser un dels pocs autor que ha abordat temàtiques d’alta càrrega política (Batlle, 2006), tractades des d’una visceralitat (la «pornografia de l’horror», Riera, 2010), gens habituals en la dramatúrgia catalana. En les seves peces és comú trobar-hi l’exploració de formes narratives, amb el monòleg i el soliloqui com a tècniques recurrents, com a una temptativa d’encapsular uns fets passats, sovint traumàtics.</span></span></p> | |
| dc.identifier | 2686 | |
| dc.identifier.uri | https://enciclopedia.institutdelteatre.cat/handle/20.500.14900/2368 | |
| dc.local.publicacions | <p><i>Hurracan. </i>Barcelona: Revista Escena, 1995.</p> <p><i>A pas de gel en el desert. </i>Barcelona: Associació d'Actors i Directors de Catalunya, 1997.</p> <p><i>Àrea privada de caça. </i>Barcelona: Proa, 2003.</p> <p><i>Tractat de blanques. </i>Tarragona: Arola, 2003.</p> <p><i>Còlera. </i>Tarragona: Arola, 2009.</p> <p><i>El berenar d'Ulisses. </i>Tarragona: Arola, 2009.</p> <p><i>Safari. </i>Barcelona: Rema 12, 2010.</p> <p><i>7/24, ē, O thrylos tou ántra pou aiōreítai pánō apó ta párka. </i>[<i>7/24 o La llegenda de l'home que flota sobre els parcs</i>]. Atenes: Mijali Sideri, 2013. Trad. Konstantinos Paleologos.</p> <p><i>Tu no surts a la foto. El dolç silenci del nostre bosc. </i>Tarragona: Arola, 2016.</p> | |
| dc.peudefoto | Fotografia d'El berenar d'Ulisses . Font: Escena digital de Catalunya | |
| dc.relation | <p>Fitxa a l'AELC: <<a href="https://www.escriptors.cat/autors/nollae">https://www.escriptors.cat/autors/nollae</a>></p> | |
| dc.source | <p><span class="small-caps">Batlle</span>, Carles. «Drama català contemporani: entre el desert i la terra promesa». A: <i>L'escena del futur. Memòria de les arts escèniques als Països Catalans (1975-2005)</i>. Vilanova i la Geltrú: El cep i la nansa, 2006, p. 75-102.</p> <p><span class="small-caps">Foguet</span>, Francesc. «Trepidant successió». <i>El País. Quadern</i>, núm. 1451 (5 juliol 2012), p. 2-3.</p> <p><span class="small-caps">Riera</span>, Pere. «La dramatúrgia ferotge d’Enric Nolla». <i>Pausa</i>, núm. 32 (2010).</p> <p><span class="small-caps">Zaragoza</span>, Maria. «L'estratègia del camaleó: una anàlisi dels personatges femenins del teatre d'Enric Nolla». A: <i>I Simposi Internacional sobre Teatre Català Contemporani. De la transició a l'actualitat</i>. Barcelona: Institut del Teatre, 2005, p. 635-645.</p> <p><span class="small-caps">Zaragoza</span>, Maria. «Vida i miracles de l’Enric Nolla autor». <i>Pausa</i>, núm. 32 (2010).</p> | |
| dc.subject | Dramaturg i professor | |
| dc.title | Enric Nolla i Gual |