Hipólito Lázaro
| dc.coverage | (Barcelona, 13-9-1887 - Barcelona, 17-5-1974) | |
| dc.creator | Mari Luz Martínez | |
| dc.date.accessioned | 2026-01-14T15:36:44Z | |
| dc.date.issued | 2017 | |
| dc.description | <p>Hipólito Lázaro fou un tenor català nascut a Barcelona el 13 de setembre de 1887. Les primeres passes en el món de la música les va fer cantant com a tiple en el cor de l'església del Sagrat Cor de Jesús a Barcelona, on va rebre les primeres lliçons de mans del capellà valencià Hipólito Escorihuela. També estudià amb la soprano catalana Carme Bonaplata. Debutà als divuit anys a Olot amb <i>Marina </i>(Arrieta) i <i>Bohemios</i> (Vives) i després d'aquesta experiència va començar a estudiar amb el mestre Miquel Blanch. Enrolat a l'exèrcit durant la guerra contra el Marroc, va veure interromputs momentàniament el seus estudis, tot i que continuà fent música a la banda militar, on tocava el saxòfon i cantava a les reunions de la caserna. A la seva tornada a Barcelona el 1910 va debutar professionalment al teatre Novedades cantant<i> La favorita</i> (Donizetti), amb molt d'èxit sobretot per la interpretació de la famosa ària de Fernando «Spirito gentil», que va haver de repetir més d'una vegada a petició del públic. El mateix any va ser cridat per substituir Luciano Bonci al teatre Costanzi de Roma en el rol d'Il Duca di Mantova a <i>Rigoletto</i> (Verdi). Tornat a Catalunya realitzà presentacions a tots els teatres de la comarca amb obres com <i>Rigoletto</i> (Verdi),<i> Tosca</i> (Pucinni) i <i>La favorita </i>i<i> L'africana </i>(Mayerbeer).</p> <p>El 1912 va marxar a Milà per perfeccionar la seva tècnica vocal amb Enrico Colli. El mateix any, el cèlebre empresari italià Adolfo Bracale el va reclutar per a la seva companyia, que feia una gira per Londres, el Caire i Alexandria, entre altres ciutats. El 1913 cantà <i>Rigoletto</i> al teatre Constanzi de Roma i<i> Isabeau at Genoa</i> (Mascagni) sota la batuta del mateix compositor. El mateix any, Pietro Mascagni li va confiar l'estrena del rol d'Ugo de la seva<i> Parisina</i> a la Scala de Milà. Aquest fou el començament d'una llarga col·laboració amb el compositor.</p> <p>El 1914 començà una època brillant per al jove tenor, que viatjà a Amèrica i debutà a l'Havana cantant <i>I puritani</i> (Bellini) i a Rio de Janiero cantant <i>Tannhäuser</i> (Wagner). Debutà al Gran Teatre del Liceu la temporada 1915-1916 amb <i>Rigoletto.</i> Al teatre Colón de Buenos Aires, entre els anys 1915 i 1922, cantà<span style="font-size: 12pt;"> </span><i>La Fanciulla del West, Manon Lescaut, La Bohème </i>i <i>Tosca</i> (Puccini); <i>La Gioconda </i>(Boito); <i>Cavalleria rusticana</i> i <i>Isabeau at Genoa</i> (Mascagni); <i>Francesa Rimini</i> (Zandonai) i <i>Aïda</i> (Verdi), entre d'altres.</p> <p>L'any 1917 es casà a Santiago de Cuba amb Juanita de Almeida, filla d'un important empresari cubà. El 1918 debutà al Metropolitan Opera House de Nova York en el paper d'Il Duca (<i>Rigoletto</i>) junt amb la soprano catalana Maria Barrientos, el baríton italià Giuseppe de Luca i el baix basc José Mardones, on va obtenir les millor crítiques i va causar un gran enrenou per les seves extraordinàries notes agudes. El diari <i>Herald</i> de Nova York escrivia: «Metropolitan's new spanish tenor, Mr Lazaro, makes a hit in <i>Rigoletto»</i>. També obtingué molt d'èxit amb <i>I Puritani </i>(Bellini) gràcies als seus prodigiosos aguts. Durant la seva estada al Metropolitan fins al 1920 cantà<i> Madame Butterfly</i> (Pucinni)<span style="font-size: 12pt;">, </span><i>Lucia di Lammermoor </i>(Donizetti) i <i>La Reine Fiammette</i> (Leroux), junt amb la soprano nord-americana Geraldine Farrar (que va estrenar <i>Madama Butterfly</i> al Metropolitan junt amb Enrico Caruso), el baríton italià Antonio Scotti, la soprano Italiana Claudia Muzio i el baix polonès Adamo Didur, entre d'altres. L'any següent cantà <i>Rigoletto</i> al Gran Teatro Santos y Artigas de l'Havana. El 1922 estrenà al teatre Real de Madrid l'òpera <i>Yolanda,</i> de Vicente Arregui.</p> <p>A Itàlia, l'any 1920, va ser aclamat per la seva interpretació del Príncep de Fleury a la première d'<i>Il piccolo Marat</i> (rol que Mascagni havia escrit per a ell) al teatre Constanzi, èxit que es va repetir el 1928 en l'estrena a París. Aquell mateix any cantà <i>Rigoletto</i> a la Scala de Milà junt amb la soprano catalana Graziella Pareto. També cantà <i>Fedra</i> (Romani) al teatre Real de Roma. El 20 de desembre del 1924 va estrenar el rol de Gianetto de<i> La cena delle beffe</i> (Giordano), junt amb la soprano italiana Carmen Melis i el baríton Benvenutto Franci, sota la batuta d'Arturo Toscanini, però no va arribar a cantar en totes les funcions a causa d'una desavinença amb el compositor. No obstant això, l'èxit de l'estrena va ser molt important i va contribuir a donar publicitat a l'obra, que va ser estrenada al 1925 a Barcelona i a Nova York el 1926. Entre el 1925 i el 1926 Bracale tornà a cridar Lázaro per a una temporada al Caire amb Mascagni com a director de l'orquestra. Al Gran Teatre de Liceu l'any 1935 cantà l'estrena d'<i>El estudiante de Salamanca</i><span style="font-size: 12pt;">,</span> de Joan Gaig, i hi tornà la temporada 1944–1945 amb els títols <i>Aïda</i> i <i>Marina.</i></p> | |
| dc.description | <p><span style="color: #262626;">Hipólito Lázaro va ser considerat uns dels millors tenors veristes de la seva època. No obstant això, el seu repertori abastà des de Rossini i Donizetti fins a Mascagni, Puccini i Wagner i va dedicar també un temps per a la sarsuela, gènere que estava en els seus moments més importants a causa de la bona predisposició oficial per programar títols en la majoria dels teatres del país, cosa que, evidentment, incloïa el Liceu (Temporada Liceu Popular). La seva veu era extraordinària, viril, amb una gran extensió de registre, a més d'un timbre penetrant; però, sens dubte, la millor part eren els aguts, per la seva amplitud i facilitat, que feien xalar els espectadors. El seu registre greu era rodó, ample, amb un color fosc quasi de baríton. Sobre la seva interpretació es parla d'una dualitat entre la passió i el control tècnic que li donava una gran força dramàtica. Havia estat comparat amb Enrico Caruso i amb el llegendari tenor italià Giovanni Battista Rubini. Posseïa una gran personalitat però era del tot egocèntric i aquesta característica va influir en la disminució dels seus contractes a causa de les constants baralles amb empresaris i músics. Era molt famosa la rivalitat entre Lázaro i Miguel Fleta, que arribava a l'extrem de tenir seguidors per a l'un i l'altre (<i>lazaristas</i> i <i>fletistas</i>), que feien manifestacions a l'entrada dels teatres Tivoli i Novetats quan es donava la casualitat que els tenors actuaven el mateix dia. L'any 1930 va decidir traslladar-se a Cuba, on fixà la seva residència, tot i que tornà a Barcelona per cantar al Liceu durant l'època de la Guerra Civil. Enregistrà fragments de sarsueles com <i>Doña Francisquita</i> (Vives), <i>La bruja</i> (Chapí) i <i>La alegria de la huerta</i> (Chueca), entre d'altres. És pertinent mencionar que Hipólito Lázaro va ser el primer tenor a enregistrar la famosa ària «Nessun dorma» de l'òpera <i>Turandot</i> (Puccini). Del 1916 al 1931 va enregistrar molts fragments d'òpera com «Questa o quella» i «La donna é mobile» (<i>Rigoletto</i>), «O pardiso» (<i>L'africana</i>), «Celeste Aida» (<i>Aïda</i>), «Salve di mora» (<i>Faust</i>), «A te o cara» i «Vieni fra queste braccia» (<i>I</i><i> Puritani</i>), «Chiudo gli occhi» (<i>Manon</i>), «M'appari» (<i>Martha</i>), «Vesti la giubba» (<i>I Pagliacci</i>), «Cielo e mar» (<i>Gioconda</i>), «Non piangere, Liù» i «Nessun dorma» (<i>Turandot</i>), «Un di, all'azzuro spazio» i «Come un bel dí di maggio» (<i>Andrea Chenier</i>), «Sei tu? Che cosa vieni a fare», dúo amb la soprano Mafalda De Voltri (<i>Piccolo Marat</i>), «Bianca al par» (<i>Gli</i> <i>Ugonotti</i>), «Ella mi fu rapita» i «Parmi veder le lagrime» (<i>Rigoletto</i>) i «Or son sei mesi» i «Ch'ella mi creda» (<i>La Fanciulla del West</i>), entre moltes d'altres. Tots els enregistraments els va fer amb els segells His Master Voice London, Columbia New York, Columbia Milano, Columbia Madrid i Columbia Barcelona.</span> <span style="color: #262626;">Paradoxalment, l'única òpera que va enregistrar sencera fou<i> Marina</i> (Arrieta) l'any 1929 amb el segell discogràfic Columbia-Regal.</span></p> <p><span style="color: #262626;">El seu acomiadament de la vida artística internacional va ser a Nova York amb un concert al Metropolitan de l'any 1940 i a l'Havana el 1950, on es va presentar per última vegada en un escenari d'òpera. Després de moltes dificultats a Cuba i amb la confiscació de les seves propietats per part del govern castrista, tornà a Barcelona i es dedicà a impartir lliçons de cant fins a la seva mort l'any 1974. L'any 1946 publicà un llibre sobre metodologia del cant adreçat a la veu de tenor, titulat <i>Mi método de canto</i>; tambe escrigué l'autobiografia <i>El libro de mi vida</i>, publicada l'any 1949, amb una segona edició de l'any 1950 i una tercera del 1968.</span></p> | |
| dc.identifier | 1496 | |
| dc.identifier.uri | https://enciclopedia.institutdelteatre.cat/handle/20.500.14900/2442 | |
| dc.local.publicacions | <p><span class="small-caps">Lázaro,</span> Hipólito.<i> El libro de mi vida</i>. Madrid: ed. Nacional, 1968.</p> <p><span class="small-caps">Làzaro</span>, Hipólito. <i>Mi método de canto</i>. Barcelona: Agustín Nuñez, 1946.</p> <p> </p> | |
| dc.peudefoto | Hipòlit Lázaro caracteritzat per a Il Puritani. Font: Escena digital de Catalunya | |
| dc.relation | <p><a href="http://hemeroteca.sevilla.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/sevilla/abc.sevilla/1935/02/22/013.html">Hemeroteca del diari ABC</a></p> | |
| dc.source | <p><span class="small-caps">Steaner,</span> JB. <i>Lázaro, Hipólito. </i>Grove Music Online. Oxford Music Online. Oxford University Press.</p> <p><span class="small-caps">Pérez García,</span> Miquel. <i>O paradiso! Hipólito Lázaro. </i>Barcelona: Témenos, 2011.</p> <p><span class="small-caps">Kaufman,</span> Thomas.<i> </i><i>Bracale, Adolfo.</i> The New Grove Dictionary of Opera. Ed. Stanley Sadie. Grove Music Online. Oxford University Press.</p> <p><span class="small-caps">Casares</span>, Emilio (dir. i ed.). <i>Diccionario de la zarzuela España e Hispanoamérica</i>. Madrid: ICCMU, 2003.</p> <p><span class="small-caps">Casares,</span> Emilio (dir. i ed.). <i>Historia de la Música Española e Hispanoamericana</i>. Madrid: SGAE, 2002.</p> | |
| dc.subject | Intèrpret | |
| dc.title | Hipólito Lázaro |