Josep Maria Muñoz Pujol
| dc.coverage | (Barcelona, 1924 - Barcelona, 2015) | |
| dc.creator | Núria Santamaria Roig | |
| dc.date.accessioned | 2026-01-14T15:37:04Z | |
| dc.date.issued | 2017 | |
| dc.description | <p><span style="font-weight: 400;">Josep M. Muñoz Pujol va acabar els estudis de batxillerat als jesuïtes de Barcelona després de Guerra Civil i el 1942 va iniciar la carrera de medicina. Va especialitzar-se en cirurgia traumatològica. Des dels seus inicis professionals a l'Hospital Clínic de Barcelona va preocupar-se per la modernització de les tècniques i els protocols quirúrgics i l'increment de l'eficàcia dels serveis d'urgència. Amb el decurs dels anys va esdevenir Cap del Servei de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia del Clínic fins a la seva jubilació. Algunes de les experiències en aquell centre són en el substrat d'</span><i><span style="font-weight: 400;">El Clínic investigat. De la guerra civil a la democràcia </span></i><span style="font-weight: 400;">(2013). En paral·lel a les seves obligacions mèdiques va desenvolupar una intensa activitat intel·lectual que es va fer més productiva i més diversa un cop es va retirar de l'exercici de la medicina. Així, al conreu del teatre, s'hi afegí la divulgació històrica —</span><i><span style="font-weight: 400;">La gran tancada </span></i><span style="font-weight: 400;">(1999)—, la novel·la —</span><i><span style="font-weight: 400;">Dies de la raó perduda </span></i><span style="font-weight: 400;">(1988), </span><i><span style="font-weight: 400;">Tots els camins duen al llit de Venus </span></i><span style="font-weight: 400;">(2010),</span><i><span style="font-weight: 400;"> L'experiment </span></i><span style="font-weight: 400;">(2015)—, l'assaig biogràfic —</span><i><span style="font-weight: 400;">El falcó de Sueca </span></i><span style="font-weight: 400;">(2002), </span><i><span style="font-weight: 400;">Agustí Duran i Santpere. Temps i memòria </span></i><span style="font-weight: 400;">(2004), </span><i><span style="font-weight: 400;">Lluís Nicolau d'Olwer. Un àcid gentilhome </span></i><span style="font-weight: 400;">(2009)— i la crònica de tall memorialístic —</span><i><span style="font-weight: 400;">El cant de les sirenes </span></i><span style="font-weight: 400;">(2009)—.</span></p> | |
| dc.description | <p><span style="font-weight: 400;">Un dels trets més notoris de l'obra de Muñoz és la variació de tons i tècniques emprades. Aquesta diversitat, associada a la pruïja de revisar molt les peces, i la polidesa lingüística general posen de manifest que l'autor mai no va enfocar la seva activitat dramatúrgica com un passatemps de diletant, sinó amb la vocació d'accedir a circuits d'exhibició regulars, per més que les circumstàncies materials o polítiques del moment no ho facilitessin. Així doncs, l'èxit popular de </span><i><span style="font-weight: 400;">Fleca Rigol, digueu? </span></i><span style="font-weight: 400;">(1984) —encarregada per Alfred Luchetti i Ovidi Montllor— va ser una excepció de la qual van quedar lluny fins aquelles obres que aconseguiren un cert ressò a través de la premsa, com ara, </span><i><span style="font-weight: 400;">Vador </span></i><span style="font-weight: 400;">(1989), estrenada a Barcelona i a Madrid, o </span><i><span style="font-weight: 400;">Alfons Quart,</span></i><span style="font-weight: 400;"> que, havent guanyat el premi Iglésias 1988 </span><i><span style="font-weight: 400;">ex-aequo, </span></i><span style="font-weight: 400;">va haver de compartir les taules del Romea amb el text igualment guardonat, </span><i><span style="font-weight: 400;">Residuals </span></i><span style="font-weight: 400;">de Jordi Teixidor, el 1990. Altres peces, com el seu debut amb </span><i><span style="font-weight: 400;">Torna un home</span></i><span style="font-weight: 400;"> (1956), premi Maragall 1955, conegueren una única representació; o no van poder traspassar els cenacles del teatre independent: <i>An</i></span><i><span style="font-weight: 400;">tígona 66 </span></i><span style="font-weight: 400;">(1967), dirigida per M. Aurèlia Capmany, va tenir comptades sessions. I </span><i><span style="font-weight: 400;">Kux, my lord! </span></i><span style="font-weight: 400;">va limitar la seva exhibició a un parell de funcions privades a la Cúpula Coliseum a causa de la interdicció de l'estrena prevista en el marc del Festival 0 de Sant Sebastià (1970). </span></p> <p><span style="font-weight: 400;">Si l'accés als escenaris de l'obra de Muñoz ha estat neulit, el cert és que la seva literatura dramàtica ha obtingut el </span><i><span style="font-weight: 400;">succès d'estime </span></i><span style="font-weight: 400;">que acrediten els nombrosos premis aplegats (premi Maragall (1955), premi Ciutat de Barcelona (1957), premi La hora XXV (1959), premi Josep M. de Sagarra (1965), premi Les Corts (1985), premi Ciutat de Granollers (1986), premi Ignasi Iglésias (1988) i l'atenció que alguns estudiosos li han brindat. Dins la trajectòria de l'autor, aquesta desproporció entre els textos editats i els textos estrenats no deu ser desvinculable del relegament que la figura del dramaturg tradicional va sofrir durant uns quants anys a Catalunya, ni de les característiques d'unes propostes teatrals tan equidistants de l'experimentalisme com de l'entreteniment comercial. </span></p> <p><span style="font-weight: 400;">Des dels inicis Muñoz va tenir més en compte alguns dels models d'un teatre culte europeu (Greene, Eliot, Camus) que no la tradició nacional. Els seus referents sintonitzaven amb el designi d'obrir els escenaris a incòmodes interrogacions sobre la condició humana que, bo i defugint grans abstraccions filosòfiques, implicaven una seriosa reflexió sobre els valors i els capteniments que poden donar sentit a la vida dels individus i legitimitat a les formes d'organitzar la convivència civil. El recurs al mite, contrafet o modernitzat (</span><i><span style="font-weight: 400;">Antígona</span></i><span style="font-weight: 400;">, </span><i><span style="font-weight: 400;">Les bacants</span></i><span style="font-weight: 400;">, </span><i><span style="font-weight: 400;">Don Joan</span></i><span style="font-weight: 400;">, </span><i><span style="font-weight: 400;">Capitel·lo</span></i><span style="font-weight: 400;">); l'evocació —més o menys libèrrima, molt personal, sempre documentada— de determinades figures històriques (Salvador Dalí, Lluís Companys, Pere Abelard i Heloïsa); l'apropiació crítica i intencional de faules d'altri (Abelard, Jordi Centelles, Sòfocles, John M. Synge) o el joc al·legòric permeten conciliar la mirada crítica, tot sovint irònica, sobre les successives conjuntures socials i polítiques del país amb la lúcida exploració d'allò que sembla universalment i atemporalment constitutiu de l'ésser humà. Els individus de les obres de Muñoz basculen entre les grans aspiracions (justícia, bellesa, discerniment, acompliment amorós) i els nombrosos factors que les erosionen o les dilueixen, i que poden provenir tant del «sistema» (els interessos econòmics, l'avidesa pel poder, l'estultícia, la mediocritat, el gregarisme, la por) com de les pròpies pulsions (el desig, la senilitat, l'ablaniment ètic, etc). Aquest afany de comprendre, que mai no arriba a satisfer-se i mai no arriba a dissoldre les ambigüitats i contradiccions humanes, va condicionar també unes opcions dramatúrgiques que tendiren a concentrar-se en l'intercanvi dialèctic més que no pas el dinamisme extern dels personatges sobre l'escenari.</span></p> <p><span style="font-weight: 400;">A més de les seves contribucions a la literatura dramàtica, a la narrativa o a l'assaig, s'ha de fer remarca del valor testimonial del seu llibre </span><i><span style="font-weight: 400;">El cant de les sirenes. Petita crònica del teatre independent a Catalunya (1955-1990)</span></i><span style="font-weight: 400;">, publicat el 2009. Precisament, el volum de records combinat amb altres textos va fornir la base principal de la dramatúrgia de Marc Chornet, </span><i><span style="font-weight: 400;">No obstant això, hi va haver un moment en què tot va ser possible, </span></i><span style="font-weight: 400;">que es va divulgar a través d'una lectura pública a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya l'any 2016. </span></p> | |
| dc.identifier | 1943 | |
| dc.identifier.uri | https://enciclopedia.institutdelteatre.cat/handle/20.500.14900/2585 | |
| dc.local.estrena | <p>18 abril 1956. <i>Torna un home</i>. Dir. Esteve Polls. Teatre Romea (Barcelona). Companyia Maragall.</p> <p>23 maig 1958. <i>No hay camino</i>. Dir. Diego Asensio. Teatre Candilejas (Barcelona).</p> <p>20 març 1960. <i>La hora de todos</i>. Dir. Claudio de la Torre. Teatro María Guerrero (Madrid).</p> <p>24 maig 1967. <i>Antígona 66</i>. Dir. M. Aurèlia Capmany. Cúpula del Coliseum (Barcelona). Escola d'Art Dramàtic del F.A.D.</p> <p>12 abril 1984. <i>Fleca Rigol, digueu</i>. Dir. Ramon B. Ivars. Teatre Ars (Barcelona).</p> <p>30 juny 1989. <i>Vador</i>. Dir. Joan Ollé. Mercat de les Flors (Barcelona). Festival Grec.</p> <p>31 octubre 1989. <i>Vador. </i>Dir. Joan Ollé. Teatro Albéniz (Madrid). Versió en castellà.</p> <p>25 maig 1990. <i>Alfons IV</i>. Dir. Jordi Mesalles. Teatre Romea (Barcelona) - Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya.</p> <p>4 juny 2015. <i>No obstant això, hi va haver un instant en què tot va ser possible. </i>Lectura dramatitzada sobre <i>El cant de les sirenes </i>i altres textos. Dramatúrgia de Marc Chornet. Dir. Marc Chornet. Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya. </p> | |
| dc.local.publicacions | <p><i>Antígona</i>. Barcelona: Aymà, 1967. </p> <p><i>Kux, my lord! o les metamorfosis reaccionàries.</i> Barcelona: Edicions 62, 1977.</p> <p><i>En Companys</i>. València: Eliseu Climent, 1981. </p> <p><i>Vador. </i>Barcelona: Edicions 62, 1988.</p> <p><i>Alfons IV</i>. València: Eliseu Climent, 1989. </p> <p><i>Somni de mala lluna</i>. Barcelona: Edicions 62, 1991. </p> <p><i>Fleca Rigol, digueu</i>. Barcelona: Millà, 1993.</p> <p><i>Anar i tornar de la taverna de Pilsen</i>. Barcelona: Edicions 62, 1995. </p> <p><i>L'encobert</i>. València: Eliseu Climent, 1995.</p> <p><i>Seducció. Dificultat pel domini de la casa</i>. Barcelona: Institut del Teatre, 1995.</p> <p><i>Tots els camins duen al llit de Venus. </i>València: Eliseu Climent, 2010. </p> <p><i>L'home del billar</i>. Tarragona: Arola, 2014.</p> | |
| dc.peudefoto | No obstant això, hi va haver un moment en què tot va ser possible. Teatre Nacional de Catalunya. Sala tallers, 4-5 juny 2015. Font: Escena digital de Catalunya | |
| dc.relation | <p><<a href="https://cultura.gencat.cat/ca/ilc/cercador/index.html?q=%22Josep+Maria+Mu%C3%B1oz+Pujol%22&lr=lang_ca&site=cultura">https://cultura.gencat.cat/ca/ilc/cercador/index.html?q=%22Josep+Maria+Mu%C3%B1oz+Pujol%22&lr=lang_ca&site=cultura</a>></p> | |
| dc.source | <p><span style="font-weight: 400;"><span class="small-caps">Arbonès</span>, Jordi. «Josep Muñoz i Pujol». A: </span><i><span style="font-weight: 400;">Teatre català de postguerra</span></i><span style="font-weight: 400;">. Barcelona: Pòrtic, 1973, p. 161-163.</span></p> <p><span style="font-weight: 400;"><span class="small-caps">Bartomeus</span>, Antoni. «Josep M. Muñoz Pujol». A: </span><i><span style="font-weight: 400;">Els autors de teatre català: testimoni d'una marginació</span></i><span style="font-weight: 400;">. Barcelona: Curial, 1976, p. 194-206.</span></p> <p><span style="font-weight: 400;"><span class="small-caps">Batlle</span>, Carles. «Josep M. Muñoz Pujol: la dramatúrgia del mite». A: <span class="small-caps">Muñoz Pujol</span>, Josep Maria. </span><i><span style="font-weight: 400;">Seducció. Dificultat pel domini de la casa. </span></i><span style="font-weight: 400;">Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 1995, p. 5-26. </span></p> <p><span style="font-weight: 400;"><span class="small-caps">Benach</span>, Joan-Anton. «L'observador radical». A: <span class="small-caps">Muñoz Pujol</span>, Josep Maria. </span><i><span style="font-weight: 400;">Vador</span></i><span style="font-weight: 400;">. Barcelona: Edicions 62, 1988, p. 5-9.</span></p> <p><span style="font-weight: 400;"><span class="small-caps">Bosch</span>, Maria del Carme. «Les nostres Anígones». </span><i><span style="font-weight: 400;">Faventia, </span></i><span style="font-weight: 400;">vol. 2, núm. 1 (1980), p. 93-111. </span></p> <p><span style="font-weight: 400;"><span class="small-caps">Espriu</span>, Salvador. «Pròleg». A: <span class="small-caps">Muñoz Pujol</span>, Josep Maria. </span><i><span style="font-weight: 400;">Antígona</span></i><span style="font-weight: 400;">. Barcelona: Aymà, 1968, p. 3-6. </span></p> <p><span style="font-weight: 400;"><span class="small-caps">Foguet i Boreu</span>, Francesc. «Ricard Salvat, censurat (Salvador Espriu, Bertolt Brecht i Josep Maria Muñoz Pujol)». </span><i><span style="font-weight: 400;">Els Marges</span></i><span style="font-weight: 400;">, núm. 107 (tardor 2015), p. 12-31. </span></p> <p><span style="font-weight: 400;"><span class="small-caps">Gallén</span>, Enric. «Pròleg». A: <span class="small-caps">Muñoz Pujol</span>, Josep Maria. </span><i><span style="font-weight: 400;">Alfons Quart</span></i><span style="font-weight: 400;">. València: Eliseu Climent, 1989, p. 7-10.</span></p> <p><span style="font-weight: 400;"><span class="small-caps">Gallén</span>, Enric. «Pròleg». A: <span class="small-caps">Muñoz Pujol</span>, Josep Maria. </span><i><span style="font-weight: 400;">L'Encobert</span></i><span style="font-weight: 400;">. València: Eliseu Climent, 1995, p. 7-17. </span></p> <p><span style="font-weight: 400;"><span class="small-caps">Gallén</span>, Enric. «Josep Maria Muñoz Pujol en la seva època». </span><i><span style="font-weight: 400;">Serra d'Or</span></i><span style="font-weight: 400;">, núm. 678 (juny 2016), p. 16-20. </span></p> <p><span style="font-weight: 400;"><span class="small-caps">Graells</span>, Guillem-Jordi. «Els autors de la "generació del Premi Sagarra", assaig de nòmina». </span><i><span style="font-weight: 400;">Pausa</span></i><span style="font-weight: 400;">, núm. 23 (març 2006), p. 17-21. </span></p> <p><span style="font-weight: 400;"><span class="small-caps">Malé</span>, Jordi. «El mite d'Antígona en el teatre català contemporani». A: <span class="small-caps">Jufresa</span>, Montserrat; <span class="small-caps">Garriga</span>, Carles; <span class="small-caps">Miralles</span>, Eulàlia (cur.). </span><i><span style="font-weight: 400;">Som per mirar (II). Estudis de literatura i crítica oferts a Carles Miralles</span></i><span style="font-weight: 400;">. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2014, p. 149-171.</span></p> <p><span style="font-weight: 400;"><span class="small-caps">Méndez Moya</span>, Abelardo. «Postfaci. L'originalitat de Muñoz Pujol en la seva recreació d'un clàssic modern». A: <span class="small-caps">Muñoz Pujol</span>, Josep Maria. </span><i><span style="font-weight: 400;">Anar i tornar de la taverna Pilsen</span></i><span style="font-weight: 400;">. Barcelona: Edicions 62, 1995, p. 107-110.</span></p> <p><span style="font-weight: 400;"><span class="small-caps">Ragué i Àrias</span>, Maria Josep. </span><i><span style="font-weight: 400;">Els personatges femenins de la tragèdia grega en el teatre català del segle <span class="small-caps">XX</span></span></i><span style="font-weight: 400;">. Sabadell: Ausa, 1990?, p. 47-51 i 79-82.</span></p> <p><span style="font-weight: 400;"><span class="small-caps">Salvat</span>, Ricard. «A l'entorn de </span><i><span style="font-weight: 400;">Kux, my Lord</span></i><span style="font-weight: 400;"> de Josep Maria Muñoz Pujol». A: <span class="small-caps">Muñoz Pujol</span>, Josep Maria. </span><i><span style="font-weight: 400;">Kux, my lord!</span></i><span style="font-weight: 400;">. Barcelona: Edicions 62, 1977, p. 5-14. </span></p> <p><span style="font-weight: 400;"><span class="small-caps">Vilar</span>, Pierre. «Carta de Pierre Vilar». A: <span class="small-caps">Muñoz Pujol</span>, Josep Maria. </span><i><span style="font-weight: 400;">En Companys</span></i><span style="font-weight: 400;">. València: Eliseu Climent, 1981, p. 5-9.</span></p> | |
| dc.subject | Actor | |
| dc.title | Josep Maria Muñoz Pujol |