Els Joglars
| dc.coverage | 1962 | |
| dc.coverage.spatial | Catalunya i Espanya | |
| dc.creator | Sharon G. Feldman | |
| dc.date.accessioned | 2026-01-14T07:51:12Z | |
| dc.date.issued | 2025 | |
| dc.description | <p>Potser no hi ha cap altra companyia a l’Estat espanyol que s’hagi inspirat tant en els encreuaments ambivalents de l’espectacle amb la vida real –especialment, la vida política catalana– com Els Joglars. Fundada com a col·lectiu l’any 1962, Els Joglars són, en l’actualitat, la companyia teatral professional de més llarga vida de l’Estat i, molt possiblement, la que ha estat més àmpliament aclamada (i públicament menyspreada). Van sorgir durant el franquisme i representen el llegat del que va ser el moviment del teatre independent. En el decurs de la seva carrera de més de seixanta anys, que inclou nombrosos premis, la participació de més de cent quaranta actors diferents, la presentació de més de quaranta espectacles teatrals, nombroses gires internacionals (a Amèrica Llatina, sobretot) i un ampli ventall de projectes per a la televisió, Els Joglars no han donat mai l’esquena a la política. Al contrari, han anat modificant els seus valors estètics, ajustant el seu punt d’atac segons les qüestions més apassionades d’un moment donat.</p> <p>Els Joglars es va fundar com a companyia de creació col·lectiva el 1962 per Albert Boadella, Anton Font i Carlota Soldevila. La seva formació inicial en la pantomima els va ajudar a crear un llenguatge teatral que es basava en el gest i el moviment, esquivant així la censura estricta del règim franquista. Les primeres obres destacades, com <i>Mimodrames</i> (1962) i <i>El diari</i> (1968), van establir les bases del seu estil visual i gestual, que continuaria evolucionant en dècades posteriors. Aquests primers espectacles es caracteritzaven per la seva capacitat per transmetre emocions i idees complexes sense l’ús de la paraula, explorant temàtiques socials i polítiques de manera subtil però impactant mitjançant l’ús del cos i els elements visuals i sonors.</p> <p>La mort de Franco el 1975 va marcar l’inici d’una nova etapa per al teatre de la península, i Els Joglars van aprofitar aquesta transició per intensificar les seves crítiques polítiques. En el tumultuós currículum de Boadella i els seus Joglars, els moments en què la vida pública s’ha entremesclat amb l’espectacle han sorgit amb extraordinària freqüència: consell de guerra, empresonament, una fugida adequadament teatral de la presó, subseqüent amnistia, tiroteigs a una sala de teatre, ganivetades infligides a un actor, amenaces de bomba i queixa pública per part d’un grup de bisbes són només algunes de les entrades en aquest currículum que, de tant en tant, ha ocupat les portades dels diaris. Tal era la situació quan la censura de l’espectacle <i>La torna</i> (1977), la temporada del qual al Teatre Romea es va suspendre, va convertir aquesta obra i els seus intèrprets exiliats i empresonats en emblemes heroics de la batalla per la llibertat d’expressió durant la transició democràtica, generant una gran mobilització d’artistes i intel·lectuals a favor d’Els Joglars. Durant aquest període, la companyia va produir altres obres provocadores com <i>M-7 Catalonia</i> (1978), sobre la cultura catalana i el món mediterrani (que es juxtaposa amb la cultura excessivament materialista i racional), o <i>Teledeum</i> (1983), que ataca les institucions religioses i va causar un gran enrenou mediàtic i protestes de grups religiosos. Aquestes obres van consolidar Els Joglars com a figures clau en la transició democràtica, utilitzant l’humor i la sàtira per exposar les hipocresies i abusos del poder.</p> <p>A nivell tècnic, <i>M-7 Catalonia</i> va marcar l’inici d’un procés pel qual Els Joglars van començar a incorporar en molts dels seus muntatges un plafó de llums o una sèrie de panells il·luminats on projectar-hi paraules i imatges així com per delimitar els límits espacials. Al llarg del temps, amb l’aparició de la tecnologia informàtica i de vídeo avançada, aquests trets han esdevingut una mena de marca de disseny, cada vegada més sofisticada en la seva concepció i capaç de crear un impressionant nivell de sincronia entre la situació dramàtica i l’ús de l’espai, el so i la llum.</p> <p>Durant les últimes dècades del segle XX, Els Joglars van enriquir el seu repertori com a mestres de la sàtira política, amb obres que combinen humor, crítica social i innovació artística. <i>Ubú president</i> (1995) representa un punt culminant, satiritzant el president català Jordi Pujol. Aquesta obra va iniciar una trilogia que inclou <i>La increïble història del Dr. Floit & Mr. Pla</i> (1997) i <i>Daaalí</i> (1999), en la qual es desmitifiquen figures clau de la cultura catalana. La tardor del 2007, Boadella va publicar un nou llibre, <i>Adiós Cataluña. Crónica de amor y de guerra</i>, un apassionat atac a la política i els polítics catalans, que va presentar en un vaixell davant la costa de Barcelona.</p> <p>Durant el segle XXI, Els Joglars han continuant adaptant-se a les noves circumstàncies polítiques i socials, mantenint el seu enfocament crític i satíric. En aquesta etapa la llengua catalana ha començat a ocupar un lloc cada vegada més reduït. A partir del 2012, l’actor Ramon Fontserè, membre d’Els Joglars des del 1983, es va encarregar de la direcció de la companyia en substitució de Boadella. En els últims anys, Els Joglars han abordat temàtiques contemporànies com la relació entre pares i fills (<i>VIP</i>, 2014), l’art i la bellesa contemplats a través de la figura de Santiago Rusiñol (<i>Señor Ruiseñor</i>, 2018), la defensa de la llibertat artística encarnada en la figura d’Aristófanes (<i>Que salga Aristófanes</i>, 2022) i una revisió de la història contemporània d’Espanya a través de la figura del rei emèrit Juan Carlos (<i>El rey que fue</i>, 2023), aquest últim espectacle dirigit per Boadella.</p> | |
| dc.description | <p>El centre d’operacions d’Els Joglars està situat a la zona muntanyosa de Collsacabra, a prop del poble de Pruit, on l’any 1976 Boadella va dirigir la construcció d’una gran cúpula geodèsica de 20 m de diàmetre, que ha servit com a espai per desenvolupar el seu procés creatiu. Segons el seu mètode de creació col·lectiva, i malgrat la gradual incorporació de comunicació verbal en el seu llenguatge teatral, Els Joglars han continuat renunciant a l’ús d’un text teatral escrit en el sentit més tradicional; és a dir, com a mapa preconcebut de la representació. Boadella ha utilitzat el terme <i>artesania col·lectiva</i> per descriure el seu mètode, mitjançant el qual el director, els actors i els tècnics assumeixen alhora papers clarament delineats en crear la peça a representar.</p> <p>Si hi ha una qüestió candent que aflora en moltes ocasions al llarg de bona part de l’obra d’Els Joglars , tant a dintre com més enllà dels confins de la dictadura franquista, és el paper que l’art (i en concret el teatre) pot i hauria de tenir en l’articulació de la identitat cultural i la construcció (i desconstrucció) visual d’una cultura nacional. Els Joglars funcionen des d’una perspectiva que implícitament proposa el concepte d’una nació com un espai performatiu. Per tant, conceben el concepte de nacionalitat com un procés creatiu, més que com una veritat sagrada, subratllant la manera mitjançant la qual aquest concepte habitualment es veu subjecte a la invenció. Els Joglars també han jugat un paper crucial en la cultura catalana, abordant temes de nacionalisme, identitat i resistència cultural. Han desmitificat figures històriques clau, exposant-ne les contradiccions i humanitats, i han desafiat la institucionalització de la cultura, utilitzant el teatre com a mitjà per explorar i qüestionar les narratives dominants.</p> <p>Des de <i>M-7 Catalonia</i>, Els Joglars han situat la majoria dels seus muntatges dins d’alguna mena de marc parateatral o metateatral, que característicament crida l’atenció sobre l’impuls ritualista i/o performatiu en què reposen múltiples contextos de la vida diària. Com a estratègia que significa la demolició de l’anomenada «quarta paret» de la il·lusió teatral, ofereixen a l’espectador l’oportunitat de tenir una sensació més gran (i, de vegades, desconcertant) de proximitat, implicació o complicitat en relació amb el que està succeint sobre l’escenari. <i>Laetius</i> (1980) i <i>Bye, Bye, Beethoven</i> (1987), per exemple, s’emmarquen en el context d’un informe científic relatiu a les conseqüències apocalíptiques d’un desastre nuclear. <i>Operació Ubú</i> (1981, en col·laboració amb el Teatre Lliure) i <i>Ubú president</i> presenten una sèrie de psicodrames o seqüències oníriques. <i>Olympic Man Movement</i> (1981) il·lustra una reunió política que anima el públic a participar-hi. <i>Teledeum</i> presenta un assaig d’un servei ecumènic televisat. <i>Gabinete Libermann</i> (1984, muntat en col·laboració amb el Centro Nacional de Nuevas Tendencias Escénicas) i <i>Yo tengo un tío en América</i> (1991) estan emmarcats per sessions de psicoteràpia. <i>Virtuosos de Fontainebleau</i> (1985) presenta un elegant concert de música de cambra en què hi ha una crítica implícita de l’obsessió catalana (i espanyola) amb l’europeïtzació. <i>Columbi Lapsus</i> (1989) té lloc dins del context d’una representació d’<i>Il Barbiere di Siviglia</i> de Gioacchino Rossini. L’acció d’<i>El Nacional</i> passa dins les parets en runes d’un antic teatre nacional habitat per un grup d’indigents. <i>La increïble història de Dr. Floit & Mr. Pla</i> conté una obra-dins-l’obra i fa palès els efectes al·lucinatoris d’una poderosa loció <i>aftershave</i>. <i>Daaalí</i> descriu els segons finals d’un deliri surrealista en la ment de Salvador Dalí mentre aquest jau inconscient al seu llit de mort.</p> <p>Al llarg de la seva trajectòria, Els Joglars han rebut nombrosos premis i reconeixements, tant a nivell nacional com internacional. Alguns dels premis més destacats inclouen el Premi Crítica Serra d’Or per <i>Mary d’Ous</i> (1973), <i>Àlias Serrallonga</i> (1975), <i>La torna</i> (1978), <i>Olympic Man Movement </i>(1982) i <i>Columbi lapsus</i> (1989); el Premi de la Crítica del diari <i>Abendzeitung</i> del Festival Internacional de Teatre de Munic per <i>M-7 Catalònia</i> (1979); el Premi Ciutat de Barcelona 1980 per <i>Laetius</i>; el Premi Nacional de Teatro per <i>El Nacional</i> (1994), renunciat per la companyia; la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes (1999); i el Premi Nacional de Teatro 2000 per a Ramon Fontserè.</p> | |
| dc.identifier | 3178 | |
| dc.identifier.uri | https://enciclopedia.institutdelteatre.cat/handle/20.500.14900/1779 | |
| dc.local.estrena | <p>1962.<i> Mimodrames.</i> Dir. Albert Boadella.</p> <p>1963. <i>L’art del mim.</i> Dir. Albert Boadella.</p> <p>1965. <i>Deixebles del silenci.</i> Dir. Albert Boadella.</p> <p>1965. <i>Pantomimes de music-hall.</i> Dir. Albert Boadella.<i><br /> </i></p> <p>1966. <i>Mimetismes</i> Dir. Albert Boadella.</p> <p>1967. <i>Calidoscopi.</i> Dir. Albert Boadella.</p> <p>18 gener 1968. <i>El diari</i>. Dir. Albert Boadella. Teatro Principal (Zaragoza)</p> <p>3 gener 1970. <i>El joc</i>. Location not specified. Aula de Teatre de l’Acadèmia de Belles Arts (Sabadell).</p> <p>26 desembre 1971. <i>Cruel ubris</i>. Teatro Saleciano (Huesca).</p> <p>2 desembre 1972. <i>Mary d’Ous</i>. Dir. Albert Boadella. Teatre de l’Asociació Cultural de Granollers.</p> <p>8 desembre 1974. <i>Alias Serrallong</i>a. Dir. Albert Boadella. Polideportivo Anoeta (San Sebastián).</p> <p>7 setembre 1977. <i>La Torna</i>. Dir. Albert Boadella. Teatro Argensola (Barbastro).</p> <p>27 setembre de 1978. <i>M-7 Catalonia</i>. Dir. Albert Boadella. Teatro Municipal de Perpinyà.</p> <p>16 maig 1980. <i>Laetius</i>. Dir. Albert Boadella. Cine Guridi (Baracaldo).</p> <p>30 gener 1981. <i>Operació Ubú</i>. Dir. Albert Boadella. Teatre Lliure (Barcelona).</p> <p>9 desembre 1981. <i>Olympic Man Movement</i>. Dir. Albert Boadella. Aula de Cultura d’Alacant.</p> <p>5 desembre 1983. <i>Teledeum</i>. Dir. Albert Boadella. Aula de Cultura d’Alacant.</p> <p>21 desembre 1984. <i>Gabinete Libermann</i>. Dir. Albert Boadella. Teatro Cirviànum (Torelló).</p> <p>28 octubre 1985. <i>Virtuosos de Fontainebleau</i>. Dir. Albert Boadella. Aula de Cultura d’Alacant.</p> <p>6 agost 1986. <i>Visanteta de Favara</i>. Dir. Albert Boadella.Teatro Echegaray (Ontinyent).</p> <p>8 setembre 1987. <i>Bye Bye Beethoven</i>. Dir. Albert Boadella. Teatro Principal de Palma de Mallorca.</p> <p>9 novembre 1989. <i>Columbi Lapsus</i>. Dir. Albert Boadella. Teatro Municipal de Girona.</p> <p>15 novembre 1991. <i>Yo tengo un tío en América</i>. Dir. Albert Boadella. Teatro Municipal de Girona.</p> <p>14 octubre 1993. <i>El Nacional</i>. Dir. Albert Boadella. Teatre Municipal de Girona.</p> <p>18 octubre 1995. <i>Ubú president</i>. Teatre Municipal de Girona</p> <p>15 setembre 1997. <i>La</i> <i>increíble historia del Dr. Floit & Mr. Pla</i>. Teatre Romea (Barcelona).</p> <p>10 setembre 1999. <i>Daaalí</i>. Dir. Albert Boadella. Teatre Jardí (Figueres).</p> <p>20 setembre 2001. <i>La trilogia</i>. Dir. Albert Boadella. Teatre Poliorama (Barcelona).</p> <p>9 de gener 2004. <i>El retablo de las maravillas</i>. Dir. Albert Boadella. Teatro Lope de Vega (Sevilla).</p> <p>25 juny 2005. <i>La torna de la torna</i>. Dir. Albert Boadella. Teatre Bartrina (Reus).</p> <p>4 novembre 2005. <i>En un lugar de Manhattan</i>. Dir. Albert Boadella. Teatro Salón Cervantes (Alcalá de Henares).</p> <p>5 desembre 2006. <i>Controversia del toro y el torero</i>. Casa de América (Madrid).</p> <p>9 maig 2008. <i>La cena</i>. Dir. Albert Boadella. Teatro Lope de Vega (Sevilla).</p> <p>11 febrer 2010. <i>2036 OMENA-G</i>. Dir. Albert Boadella. Teatro Lope de Vega (Sevilla).</p> <p>26 març 2013. <i>El coloquio de los perros</i>. Dir. Ramon Fontserè. Teatro Pavón (Madrid).</p> <p>18 setembre 2014. <i>VIP</i>. Dir. Ramon Fontserè. Teatro Principal (Zaragoza)</p> <p>20 octubre 2016. <i>Zenit</i>. Dir. Ramon Fontserè. Teatro Lope de Vega (Sevilla).</p> <p>16 novembre 2018. <i>Señor Ruiseñor</i>. Dir. Ramon Fonterè. Teatro Calderón (Valladolid).</p> <p>1 febrer 2022. <i>Que salga Aristófanes</i>. Dir. Ramon Fontserè. Teatros del Canal (Madrid).</p> <p>27 octubre 2023. <i>El rey que fue</i>. Dir. Albert Boadella. Teatro López de Ayala (Badajoz).</p> | |
| dc.peudefoto | Fotografia d'Alias serrallonga de la companyia Els Joglars. Granollers, 14 de desembre de 1974. Font: Escena digital de Catalunya | |
| dc.relation | <p>Pàgina oficial de la companyia Els Joglars: <a href="https://elsjoglars.com">https://elsjoglars.com</a></p> <p>Web de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes: <u><a href="https://www.cervantesvirtual.com/portales/els_joglars/">https://www.cervantesvirtual.com/portales/els_joglars/</a></u> </p> <p>Fitxa d’Els Joglars del Centro de Documentación Teatral: <a href="http://teatro.es/guiarte/els-joglars-1064">http://teatro.es/guiarte/els-joglars-1064</a> </p> <p>Fitxa d’Albert Boadella del Centro de Documentación Teatral: <a href="http://teatro.es/profesionales/albert-boadella-866">http://teatro.es/profesionales/albert-boadella-866</a>></p> <p>Entrevista amb Albert Boadella: <a href="https://www.youtube.com/watch?v=D2IzRgNVpcw&t=10s">https://www.youtube.com/watch?v=D2IzRgNVpcw&t=10s</a></p> | |
| dc.source | <p><span class="small-caps">Abellán</span>, Joan. «Els Joglars en perspectiva». <i>Pipirijaina,</i> núm. 21 (1982), p. 2-11.</p> <p><span class="small-caps">Abellan</span>, Joan. <i>Els Joglars: Espais</i>. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 2002.</p> <p><span class="small-caps">Badiou</span>, Maryse. «Boadella sin Joglars». <i>Cuadernos El Público</i>, núm. 29 (1987), p. 69-74.</p> <p><span class="small-caps">Barea</span>, Pedro. «La torna». <i>Pipirijaina</i>, núm. 6 (número especial dedicat a <i>La torna</i>) (1978), p. 3.</p> <p><span class="small-caps">Benach</span>, Joan Anton. «<i>M-7 Catalonia</i>, o el irreprimible sarcasmo». <i>El Correo Catalán</i> (29 septembre 1978).</p> <p><span class="small-caps">Boadella</span>, Albert. <i>Memòries d’un bufó</i>. Barcelona: Espasa, 2001.</p> <p><span class="small-caps">Boadella</span>, Albert. «El sedimento de 50 años de Joglars: reflexions en torno al teatro». <i>“El teatro es la verdad suprema”: Els Joglars, medio siglo de vida. </i><span class="small-caps">Corral Fullà</span>, Anna (ed.), <i>Ínsula: Revista de Letras y Ciencas Humanas</i>, vol. 773 (2011), p. 34-36.</p> <p><span class="small-caps">Breden</span>, Simon David. <i>The Creative Process of Els Joglars and Teatro de la Abadía: Beyond the Playwright</i>. Woodbridge/Suffolk: Tamesis, 2014.</p> <p><span class="small-caps">Capmany</span>, M. Aurèlia. «Els Joglars: l’art del silenci i l’engrescament». <i>Serra d’Or</i>, núm 2 (1965), p. 145-146.</p> <p><span class="small-caps">Castells</span>, Francesc. «Els Joglars: Vida i obres». A: <span class="small-caps">Boadella</span>, Albert. <i>M-7 Catalònia i Operació Ubú</i>. Barcelona: Edicions 62, 1985, p. 259-313.</p> <p><span class="small-caps">Centeno</span>, Enrique. «Albert Boadella». A: <i>La escena española actual: crónica de una década, 1984-1994</i>. Madrid: SGAE, 1996, p. 251-258.</p> <p><span class="small-caps">Coca</span>, Jordi. «Albert Boadella, el dit a l’ull». <i>Serra d’Or</i>, núm. 257 (1981), p. 13-19.</p> <p><span class="small-caps">Collell</span>, Jaume. «El teatre no és una formatgera». A: <i>Els Joglars: Vint-i-cinc anys i un dia</i>. Madrid: INAEM/Ministerio de Cultura/Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 1987, p. 36-40. (Cuadernos El Público)</p> <p><span class="small-caps">Corral Fullà</span>, Anna. «Un allegro giocoso ma sostenuto e molto espressivo». <i>“El teatro es la verdad suprema”: Els Joglars, medio siglo de vida. </i><span class="small-caps">Corral Fullà</span>, Anna (ed.), <i>Ínsula: Revista de Letras y Ciencas Humanas</i>, vol. 773 (2011), p. 2-6.</p> <p><span class="small-caps">Corral Fullà</span>, Anna (ed.) (2011). <i>El teatro de la verdad suprema”</i>. <i>Els Joglars, medio siglo de vida</i>. <i>Insula: Revista de Letras y Ciencias humanas</i>, núm. 773.</p> <p><span class="small-caps">Espinosa Domínguez</span>, Carlos. «El vía-crucis de <i>Teledeum</i>». <i>El Público</i>, núm. 46-47 (1987), p. 80-82.</p> <p><span class="small-caps">Fàbregas</span>, Xavier. «Els Joglars, una reflexió entorn de l’home mediterrani». <i>Serra d’Or</i>, núm. 230 (1978), p. 55-56.</p> <p><span class="small-caps">Fàbregas</span>, Xavier. «Caça i captura de l’home mediterrani». <i>Serra d’Or</i>, núm. 243 (1979), p. 87-89.</p> <p><span class="small-caps">Fàbregas</span>, Xavier. «Els Joglars, vint anys de trajectòria». A: <i>20 anys d’Els Joglars</i>. Barcelona: Monografies del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, 1982.</p> <p><span class="small-caps">Fàbregas</span>, Xavier. «Els Joglars: <i>Olympic Man Movement</i>: l’espectacle del mes». <i>Serra d’Or</i>, núm. 270 (1982), p. 51-53.</p> <p><span class="small-caps">Fàbregas</span>, Xavier. «<i>Teledeum</i>. Desde la óptica del monaguillo». <i>El Público</i> (4 gener 1984), p. 5-7.</p> <p><span class="small-caps">Feldman</span>, Sharon. «Los exilios de Els Joglars». <i>“El teatro es la verdad suprema”: Els Joglars, medio siglo de vida. </i><span class="small-caps">Corral Fullà</span>, Anna (ed.), <i>Ínsula: Revista de Letras y Ciencas Humanas</i>, vol. 773 (2011), p. 6-11.</p> <p><span class="small-caps">Fontserè</span>, Ramon. <i>Tres peus al gat: Diari d’un actor</i>. Barcelona: Ed. 62, 2001.</p> <p><span class="small-caps">Graells</span>, Guillem-Jordi; <span class="small-caps">Bueso</span>, Antonio (eds.). <i>Fabià Puigserver</i>. Barcelona: Diputació de Barcelona: Fundació Teatre Lliure: Associació d’espectadors del Teatre Lliure: Institut del Teatre, 1996.</p> <p><span class="small-caps">Herreras</span>, Enrique. «Teatro, provocación y diez mandamientos». <i>“El teatro es la verdad suprema”: Els Joglars, medio siglo de vida. </i><span class="small-caps">Corral Fullà</span>, Anna (ed.). <i>Ínsula: Revista de Letras y Ciencas Humanas</i>, vol. 773 (2011), p. 24-28.</p> <p><span class="small-caps">Huerta Calvo</span>, Javier. «Boadella: El bufón en la Corte». <i>Pygmalion</i>, núm. 1 (2010), p. 83-94.</p> <p><span class="small-caps">Joglars</span>, Els. <i>La guerra de los 40 años</i>. Madrid: Espasa Calpe, 2001.</p> <p><span class="small-caps">Lacarra</span>, Concha. «Detenidos en espera de juicio: Els Joglars». <i>Pipirijaina</i>, núm. 4 (1974), p. 21-25.</p> <p><span class="small-caps">Lane</span>, Jill. «Albert Boadella and the Catalan Comedy of Cultural Politics». <i>Journal of Dramatic Theory and Criticism</i>, vol. 11, núm. 1 (1996), p. 81-98.</p> <p><span class="small-caps">Maetzu</span>, Miriam de. «La cárcel es la muerte». <i>Pipirijaina</i>, núm. 8-9 (1978), p. 1.</p> <p><span class="small-caps">Malló</span>, Oriol. <i>El cas Boadella: desventures d’un joglar en temps de transició</i>. Barcelona: Flor de Viento, 1998.</p> <p><span class="small-caps">Monleón</span>, José. «Entrevista con Els Joglars». <i>Primer Acto</i>, núm. 126-127 (1979), p. 47-48.</p> <p><span class="small-caps">Pérez Coterillo</span>, Moisés. «Albert Boadella, solidaridad». <i>Pipirijaina</i>, núm. 6 (1978), p. 1-2.</p> <p><span class="small-caps">Pérez de Olaguer</span>, Gonzalo. «Con los juglares». <i>Yorick</i>, núm. 48 (1971), p. 48-49.</p> <p><span class="small-caps">Pérez de Olaguer</span>, Gonzalo. «Crònica d’una història polèmica». A: <i>Els Joglars: Vint-i-cinc anys i un dia</i>. Madrid: Centro de Documentación Teatral, 1987, p. 25-35. (Cuadernos El Público; 29)</p> <p><span class="small-caps">Racionero</span>, Lluís; <span class="small-caps">Bartomeus</span>, Anton. <i>Mester de joglaria: Els Joglars, 25 anys</i>. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura: Península, 1987.</p> <p><span class="small-caps">Sagarra</span>, Joan de. «Hemos visto <i>La torna</i>». <i>Nuevo Fotogramas</i>, núm. 1521 (1977).</p> <p><span class="small-caps">Sagarra</span>, Joan de. «La torna». <i>Mundo Diario</i> (29 novembre 1977).</p> | |
| dc.subject | Teatre visual, Sàtira política | |
| dc.title | Els Joglars |