Salvador Espriu Castelló
| dc.coverage | (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985) | |
| dc.creator | Àlex Broch | |
| dc.date.accessioned | 2026-01-14T15:37:58Z | |
| dc.date.issued | 2017 | |
| dc.description | <p>L'obra literària de Salvador Espriu s'ha d'interpretar com una totalitat significativa que pren com a punt de confluència la recreació d'un microcosmos geogràfic concret, Arenys/Sinera, que pertany al record del món del passat de l'autor, com també a la història d'una vila marinera de les característiques socials d'Arenys/Sinera. La situació geogràfica d'aquest microcosmos s'empelta de la tradició de les principals cultures i mitologies —l'egípcia, l'hebrea i la grega— que històricament encerclen la Mediterrània i li han donat el seu principal pòsit cultural. No podem entrar, doncs, en la interpretació del món intel·lectual d'Espriu sense tenir en compte aquestes arrels culturals que marquen la configuració referencial i metafòrica de la seva obra.</p> <p>L'obra lírica, la seva poesia, tot i que singularitza una veu que per les preocupacions que manifesta sembla atemporal, és a dir, que s'inscriu en una poesia metafísica i de l'existència, tronc comú d'una part important de la història de la poesia, també es fonamenta en una lectura i interpretació de la càbala jueva. D'altra banda, en aquesta poesia tampoc no són absents el món i els personatges que ens reporten a la vida d'Arenys/Sinera i que retrobem en la narrativa i el teatre. D'aquí aquest sentit d'obra que s'entrecreua intencionadament entre els diversos gèneres en què s'expressa.</p> <p>El primer Espriu, el d'abans de la guerra, fou principalment el narrador, i diverses veus veien en ell el novel·lista que la literatura catalana necessitava. L'embat de la Guerra Civil i la reflexió de les seves conseqüències donà veu al dramaturg, mentre que la poesia, a partir principalment dels anys cinquanta del segle <span class="small-caps">xx</span>, amb el cicle de Sinera, li atorgà una singularitat que guanyà popularitat a partir de 1960 amb la publicació d'un llibre com <i>La pell de brau</i>. L'operació dramatúrgica i la lectura èpica i brechtiana que Ricard Salvat aplicà a l'obra d'Espriu, com també la difusió de la seva poesia a partir de les adaptacions i les cançons de Raimon, atorguen a l'escriptor, a partir dels anys seixanta, una singularitat profunda i remarcable dins la literatura catalana. El procés de recepció viscut per la seva obra al llarg dels anys, més enllà de les circumstàncies conjunturals de cada època, ha acabat per determinar aquest sentit de globalitat i d'obra unitària que dèiem a l'inici. I, amb tot, cada gènere ha tingut la seva pròpia configuració i trajectòria que l'explica i el particularitza en relació amb els altres.</p> <p>L'obra dramàtica d'Espriu, tot i la complexitat i l'extensió del projecte que ell ha deixat explicat en entrevistes i comentaris, en què parlava de fins a més d'una quarantena d'obres, és finalment breu i està formada per tres peces originals: <i>Antígona</i> (1939/1967), <i>Primera </i><i>història d'Esther</i> (1948) i <i>Una altra Fedra, si us plau</i> (1977); una versió lliure d'una obra dramàtica de Llorenç Villalonga, <i>Fedra</i> (1937), i una dramatúrgia i adaptació de textos narratius i poètics seus feta per Ricard Salvat i que donà lloc a <i>Ronda de mort a Sinera</i> (1965).</p> <p>Salvador Espriu escrigué una primera versió d'<i>Antígona</i> el març de 1939, un mes abans d'acabar la Guerra Civil espanyola i amb una Barcelona ja ocupada per les tropes franquistes. El text fou revisat el 1947 i el 1964, mentre que la versió definitiva és de 1967. En aquest procés, hi introduí canvis, el més destacat dels quals és la presència d'un nou personatge a la versió final, el Lúcid Conseller, inexistent a la versió clàssica i quasi un <i>alter ego</i> de l'autor —recurs també present en altres obres seves—, que reflexiona críticament sobre el comportament de cadascun dels personatges. La primera versió, de 1939, encara sota l'efecte tan proper de la caiguda de Barcelona, clama pel perdó i la reconciliació entre els uns i els altres, pel perdó entre germans, vencedors i vençuts, amb la certesa que en una guerra ningú no guanya. A la versió definitiva, de 1967, amb una major distància històrica, la voluntat de reconciliació lliga amb la certesa que les responsabilitats que porten a la desfeta són compartides pels uns i els altres.</p> <p><i>Primera història d'Esther. Improvisació per a titelles</i> és, per moltes raons, l'obra més complexa i important de la dramatúrgia espriuana. Escrita entre el maig de 1947 i el febrer de 1948, fou estrenada al Palau de la Música el 13 de març de 1957. Va tenir una primera revisió l'octubre de 1966, i la versió definitiva és del juny de 1982. L'obra presenta una doble localització temporal i geogràfica: Sinera en temps present, que és el lloc de la representació al mític jardí dels cinc arbres, i Susa, capital de Pèrsia, en temps passat, on, seguint els textos bíblics, s'explica la història de la jueva Esther, casada amb el rei persa Assuerus. Gràcies a aquest matrimoni, Esther salvarà el poble jueu de l'extermini que preparaven les lleis perses, instrumentalitzades per Aman, el primer ministre. El món de la representació dels personatges com a titelles pertany al temps passat. El dos temps s'entrecreuen i alguns personatges observen els dos plans històrics i hi circulen, sempre sota la mirada atenta i la direcció de l'Altíssim, la veu que lliga la doble història. La transcendència política que s'atorgà a l'obra s'explica pel clar paral·lelisme entre la persecució històrica del poble jueu i la que a la postguerra, més que mai, vivia el poble català. Sense didascàlies, acotacions ni cap nota de direcció —que n'augmenten la dificultat de cara al muntatge—, cal afegir la gran complexitat lèxica i la riquesa lingüística de l'obra, la qual cosa facilità que fos considerada com un homenatge a les possibilitats expressives del català en un moment de màxima persecució i prohibició polítiques.</p> <p><i>Una altra Fedra, si us plau </i>(1977) sorgeix d'un encarrèc de Núria Espert a l'autor. Fedra serà, amb Antígona i Esther, el tercer personatge femení de la tradició clàssica que Espriu incorpora a la seva dramatúrgia. Obra breu que donà lloc a la polèmica en la seva estrena, incorpora tres personatges de Sinera com a testimonis i observadors de la història que s'hi representa, que és una altra operació de teatre dins el teatre, com passà amb <i>Primera història d'Esther. </i>Aquests personatges sinerencs són els que van advertint i explicant els canvis que l'autor ha introduït en la <i>Fedra</i> clàssica d'Eurípides. Més que la passió de l'incest, Fedra viurà l'enamorament per Hipòlit com una reencarnació jove del pare, Teseu, el seu marit a qui no deixa d'estimar. Com diu el mateix Espriu, «Fedra estima un sol home en dos moments de la seva vida».</p> <p>Si aquestes són les tres obres de l'autor, val a dir que la seva primera aproximació als personatges tràgics fou amb la versió i traducció al català d'una <i>Fedra</i> que Llorenç Villalonga escrigué en castellà el 1936. Aquesta versió de <i>Fedra</i> feta per Espriu es publicà l'any 1955 amb la primera versió de l'<i>Antígona</i> que ell escrigué el 1939. Després de la traducció i l'aproximació a la <i>Fedra</i> de Villalonga, Espriu escrigué una narració llarga o novel·la breu amb el mateix títol, <i>Fedra</i>,<i> </i>que incorporá en un volum que incloïa, a més d'aquesta narració, dues més. El títol del llibre és<i> Letízia i altres proses</i>, de 1937. Aquesta <i>Fedra</i> narrativa d'arrel villalonguiana i situada en un passat immediat participa de la visió de la decadència de l'aristocràcia illenca.</p> <p>Tot i que, inicialment, els textos integrats a l'espectacle <i>Ronda de mort a Sinera</i> no foren pensats per al teatre, és impossible no esmentar l'obra dramàtica d'Espriu sense tenir en compte el treball de dramatúrgia que, sobre narracions i poemes seus, realitzà Ricard Salvat, que donà lloc a un espectacle de les característiques i les condicions de <i>Ronda de mort a Sinera</i>, una de les millors dramatúrgies mai fetes en el teatre català i una important manifestació de les potencialitats escèniques del teatre èpic. L'any 1963, Ricard Salvat creà i estrenà a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), i com a treball d'escola, <i>Gent de Sinera</i>, que fou l'antecedent de la<i> Ronda</i>, estrenada l'1 d'octubre de 1965 al Teatre Romea i que es convertí en un dels èxits més brillants de l'EADAG. Totes les reposicions posteriors sempre han tingut un gran acolliment de crítica i públic. L'obra és la millor visualització mai feta sobre el món i la vida de Sinera a partir de narracions i poemes d'Espriu que presenten situacions i personatges de la vila que, gràcies a la representació, han aconseguit un bon coneixement i popularitat, la qual cosa també és una prova de les potencialitats públiques que pot aconseguir l'escena teatral. Com assenyala el títol, i com mostren la poesia i l'obra de l'escriptor, la mort senyoreja sobre la vida de les persones. La mort, present, muda, sobre l'escenari, presideix i segueix la quotidianitat i la vida dels personatges sobre l'escena fins que, al final, la dansa de la mort recull tots els personatges camí del seu destí final.</p> | |
| dc.identifier | 1381 | |
| dc.identifier.uri | https://enciclopedia.institutdelteatre.cat/handle/20.500.14900/2832 | |
| dc.source | <p><span class="small-caps">Badia</span>, Alfred. «<i>Antígona» i «Fedra» de Salvador Espriu. </i>Barcelona: Editorial Empúries, 1985<i>.</i></p> <p><span class="small-caps">Bonet</span>, Sebastià (cur.).<i> Salvador Espriu. Primera història d' Esther. </i>Barcelona: Edicions 62, 1995 (CDESE; 11).</p> <p><span class="small-caps">Edo</span>, Miquel (cur.). <i>Salvador Espriu. Fedra. Una altra Fedra, si us plau</i>. Barcelona: Edicions 62, 2002 (CDESE; 7).</p> <p><span class="small-caps">Gallén</span>, Enric. «Pròleg». A: <span class="small-caps">Espriu</span>, Salvador, <i>Teatre. </i>Barcelona: Edicions 62, 2013.</p> <p><span class="small-caps">Miralles</span>, Carles. «Salvador Espriu». A: <i>Història de la literatura catalana</i>, vol. X. Barcelona: Ariel, 1987.</p> <p><span class="small-caps">Miralles</span>, Carles; <span class="small-caps">Jori,</span> <span class="small-caps">Carmina</span> (cur.). <i>Salvador Espriu. Antígona</i>. Barcelona: Edicions 62, 1993 (CDESE; 8).</p> <p><span class="small-caps">Pons</span>, Agustí. <i>Espriu, transparent</i>. Barcelona: Edicions Proa, 2013.</p> <p><span class="small-caps">Ragué i Àrias</span>, Maria Josep. <i>Els personatges femenins de la tragèdia grega en el teatre català del segle <span class="small-caps">xx</span></i>. Sabadell: Editorial Ausa, 1990.</p> <p><span class="small-caps">Salvat</span>, Ricard. <i>Els meus muntatges teatrals</i>. Barcelona: Edicions 62, 1971.</p> <p><span class="small-caps">Santamaria</span>, Núria (cur.). <i>Salvador Espriu.</i> <i>Ronda de mort a Sinera. Les</i> <i>veus del carrer. D' una vella i encerclada terra</i>. Barcelona: Edicions 62, 2000 (CDESE; 14).</p> <p> </p> | |
| dc.subject | Actor | |
| dc.title | Salvador Espriu Castelló |